Llicenciada en Geografia i Història de l’Art, Mercè Puntí va ensenyar al llarg dels seus 40 anys com a professora a l’Escorial, l’institut Antoni Pous i Argila de Manlleu i el Callís de Vic, on es va jubilar el 2011. Ara ja ha passat un temps, però tot i així mai s’ha desconnectat de la docència, perquè des del 2016 que impulsa cicles i activitats formatives adreçades a gent gran. També és la persona que ha triat l’Ajuntament de Manlleu per inaugurar el nou curs escolar, una conferència que té lloc aquest divendres (Teatre Municipal, 12 del migdia) i que Puntí ha volgut dedicar a com traslladar a les aules el patrimoni de la ciutat.
Setembre és sempre sinònim d’inici de curs. Enyora l’època en què es preparava per tornar a les classes?
Sempre dic que vaig néixer per ensenyar. No tinc cap dubte que el meu propòsit de vida és aquest. De petita ja reunia mig carrer i fèiem classes. El curs reglat no l’enyoro, però perquè mai he deixat la professió. Les aules i ensenyar, ara a gent gran, em continua apassionant. I soc com soc per això: pels meus pares i pels alumnes, ja que encara que jo els hagi explicat moltes coses, n’he rebut encara més d’ells.
Plantar-se al davant d’una classe no deu ser el mateix ara que fa 40 anys. Han canviat els alumnes, els mètodes i els codis, incloent-hi la relació amb mestres i professors.
Està clar. El canvi és un element constant en la història. Tot i això, no crec que el més essencial hagi variat.
Expliqui’s.
En una conferència de fa pocs dies, el ponent deia que tots els sistemes d’intel·ligència artificial es nodreixen de dades, i que aquestes dades no venen dels aires del cel, sinó que les subministrem les persones. El coneixement i el que s’ha d’ensenyar, per tant, hi és igual, altra cosa és que haguem de tractar-ho diferent; activar la creativitat. I sí que hauríem de plantejar-nos com tenint més eines i recursos que mai no millorem en resultats.
Però no pensa que avui en dia el saber ha perdut prestigi? Som a l’era de l’entreteniment.
Depèn dels ambients. Sobre aquesta banalitat del coneixement, em remeto a una altra lectura de fa pocs dies que deia que serem al bon camí el dia que els nens, nenes i joves valorin tant un científic com un futbolista o un cantant. Els ídols sempre han sigut d’aquesta mena, i no està pas malament, però ha de ser perquè se’ls reconeix el talent. Avui en dia ens quedem molt més en la banalitat i el materialisme. Si demanes als noiets i noietes què volen ser de grans, et responen que rics. No dedicar-se a tal professió o a tal altra, sinó tenir molts diners. Llavors els pregunto: què vol dir ser ric? I això obre la porta a parlar de moltes coses. Evidentment que no s’ha d’esperar d’ells respostes de grans, però és un exemple il·lustratiu del món que vivim. Hi ha una colla de coses que han sortit una mica de mare i que tard o d’hora la societat acaba pagant. Crec molt en l’educació, he estat ensenyant durant 40 anys, i dic que l’escola fa meravelles, moltes, només si a casa han començat.
La qualitat dels mestres i professors ha millorat o empitjorat?
Tots idealitzem altres temps, o ens pensem que la nostra generació és la dels grans canvis. No crec que sigui així, sinó que cadascuna té les seves coses. Què devia suposar per als nostres avantpassats disposar de llum prement tan sols un interruptor? Entre els docents hi ha el tant per cent que toca de molt bons i d’altres que no tant, però a tot arreu on he treballat m’hi he trobat més gent compromesa que que no. Els que haurien de tornar a les aules són els pares.
Per què ho diu?
Les famílies han d’entendre que l’escola no aconseguirà el que elles no facin, sinó que ho reforçarà. I molt. Si un ensenya el seu fill a ser puntual, hi haurà temporades que no ho serà, però tot acabarà sortint. És un principi gairebé bíblic: un recull el que sembra; per tant, compte amb estar al cas de sembrar i què sembrar.
Aquest divendres fa una conferència a Manlleu sobre el patrimoni de la ciutat. Això pot voler dir el capital natural, el material, l’immaterial, les persones… Com té enfocada la xerrada?
Des d’un plantejament identitari, de reforçar allò que és casa nostra. I mai anant en contra de ningú ni de manera excloent, sinó des de la base que realçar el que constitueix la nostra identitat juga a favor de tothom. Vull proposar als docents models i patrons per portar a les aules el patrimoni de Manlleu. Amb les eines i recursos actuals es pot treballar de mil maneres des d’Infantil 3 fins a Secundària o Batxillerat.
Podria posar-ne algun exemple?
El Ter com a element vertebrador de la ciutat. Dona per tocar geologia, vida natural, aus i peixos, el que ha significat en termes de poblament, la industrialització, el canal… Això implica des de matemàtiques fins a ciències socials, tecnologia o biologia: tant es pot plantejar dibuixos d’ocells als més petits com un concurs fotogràfic en què els grans hagin de captar diferents aspectes del riu. A la xerrada proposo diferents eixos patrimonials i models per treballar-los. El principi de la pedagogia és la repetició. No dir el mateix deu vegades, però sí procurar que vagi calant, com pluja menuda.
Quins altres eixos té detectats?
A banda del Ter, el patrimoni arqueològic, que és poc conegut i té molta tela; una etapa medieval important al voltant de l’església i l’antic monestir dels agustins, l’origen del nucli històric; la industrialització… Pel que fa a personatges, tant els industrials com Eduard Rifà, que va engegar Ràdio Barcelona, o d’altres de contemporanis del nivell de Jordi Puntí o Pep Poblet. En l’aspecte immaterial em centro en la festa molt tradicional dels Tonis, i el Serpent: la tradició, la llegenda, què hi ha a darrere, comparar-la amb altres llocs… El patrimoni és immens i dona per a molt, però s’ha de saber tractar.
Com la veu avui en dia la ciutat de Manlleu?
El meu pare era de Manlleu i la meva mare, de Vic. Jo vaig anar a escola a Vic i vaig treballar a Vic, i vaig anar a escola a Manlleu i vaig treballar a Manlleu. Sempre dic que soc de Manlleu, de Vic i de la carretera que uneix les dues ciutats. Si he de ser sincera, en aquests moments Manlleu la veig complicada. Ha acollit molta gent nouvinguda, i això ha tingut el seu impacte. Després d’una època de molt estrès, la ciutat necessita un temps de consolidació i digestió de la nova realitat.
En el cas de les escoles, tard o d’hora sempre han acabat fracassant els intents de fer una distribució equitativa de l’alumnat. A Manlleu, a Vic i a la resta de Catalunya.
És veritat, i s’ha de dir. Qui negui que aquest és un tema molt complex s’equivoca. Ara bé, la realitat de Manlleu em sembla encara més dificultosa que la de Vic, perquè potser a tots dos llocs hi ha arribat el mateix gruix de persones, però la població de base no era la mateixa i la barreja ha estat i està sent més complexa.
Com ho gestionaria vostè?
La resposta més sincera que puc donar és que no ho sé. Potser la solució, o com a mínim una part, és que hi hagi dos mestres a les aules i la diversitat de figures especialitzades que ja es va implementant. També sospito, però, que no tot va de diners. Els recursos fonamentals som els humans i no existeix cap intel·ligència artificial que supleixi el bon mestre o professor.
