No són l’excepció, però l’institut Pere Barnils de Centelles sí que es pot convertir en capdavanter a Osona, el Ripollès i el Lluçanès per la decisió de restringir els telèfons mòbils amb mà de ferro. Sobre el paper no és que adoptin un canvi de filosofia –tenien poca tolerància amb els smartphones ja des que van fer el boom–, però amb l’inici de curs han apujat el grau d’intensitat i ara els professors no volen veure mòbils ni marcant-se a través de la butxaca dels pantalons.
Quan els alumnes de Secundària arriben a primera hora del matí, per tant, el millor és que ni els portin a l’institut, però si és així, en travessar la porta s’ha acabat: guardats a la motxilla i després, als armariets.
Això evita els telèfons a les aules, però també les llambregades a la pantalla enmig dels passadissos o a l’hora del pati. Restriccions que van reforçant amb cartells d’“espai lliure de mòbils” i eslògans com “mira’m als ulls” o “parlem?”.
“Tenim comprovadíssim que els telèfons juguen en contra dels alumnes a l’hora de concentrar-se”, resumeix la directora, Eva Antonell. Des del claustre, Maria Aragay, Núria Vidal i Clara Vilaplana comparteixen el diagnòstic i avalen la collada de rosca respecte a cursos anteriors, quan s’era un punt més permissiu malgrat tenir els mòbils ja terminantment prohibits en colònies i excursions.
Vist des de fora, es tracta d’un discurs contundent que pot sorprendre perquè després, en sortir, els nois i noies es troben telèfons a tot arreu, fins i tot al sofà de casa, amb els pares; en amics a l’autobús, o si s’han d’esperar a cal metge. “No ho neguem. Que els mòbils són a tot arreu és ben veritat”, expliquen Antonell i Aragay. Aquí dins, però, “tenim opcions de treballar les competències digitals d’altres maneres, amb ordinadors. Els alumnes no quedaran enrere perquè limitem els telèfons a activitats específiques que sí que els requereixen, com ara gimcanes”.
L’objectiu número u de les restriccions i la campanya d’eslògans és afavorir la concentració, que com a mínim durant unes hores els estudiants estiguin pendents de les classes i no la vida a fora.
Tot i això, direcció i equip docent també hi veuen altres beneficis, des de no trobar-se gestionant afers que transcendeixen l’institut –bàsicament les conseqüències de missatges i vídeos a les xarxes socials– fins a ajustar la relació amb les famílies: “Podia passar que els alumnes els escrivissin i ens trobéssim pares i mares a l’institut per raons poc importants o que ni tan sols coneixíem. Això ens alterava l’ordre. Necessitem un espai on aprendre i treballar”.
A aquests arguments hi sumen fomentar les relacions socials entre companys, i combatre l’addicció a les pantalles. “També està clar, però, que educar en l’ús de les tecnologies no depèn només dels instituts. Les famílies i el que es fa a dins de casa és importantíssim”, destaca Antonell.
En traslladar el debat als nois i noies hi ha opinions de tots colors. Sorprenen sobretot els que diuen que se senten més lliures gràcies al que és en realitat una prohibició. L’Èric, de segon de Batxillerat, mai ha tingut mòbil. La decisió va ser primer dels seus pares, però ell està d’acord a compartir-ne només un –i exclusivament per trucar– entre tres germans: “No m’agrada pensar en un instrument que controla tot el que faig, i està clar que quan els telèfons i les aplicacions entren a les classes baixa l’atenció general. Ens perjudiquen a tots”.
La Gala, de primer de Batxillerat, veu bé la restricció en el sentit que “de l’institut em sembla molt important socialitzar, parlar… Sense els mòbils és més fàcil”. Per l’Iris, del mateix curs, l’ideal seria que l’ús conscient de les pantalles fluís, sortís per si sol, però “et pots trobar xerrant en un banc amb algú que ni et mira. Fa falta educació”.
Des de tercer d’ESO, l’Adam i en Roc no estan en contra de la prohibició, però sí que la troben excessiva: “No poder portar el telèfon ni a la butxaca ens sembla extrem”. Al pati, igual. “Parlant-ne amb els amics segur que podríem pactar fer-los servir durant només cinc minuts i després xerrar.”
Més enllà de la teoria els professors reconeixen, de fet, que és impossible exercir de policies. I menys en un centre amb 650 matriculats entre Secundària, cicles formatius i Batxillerat. “De mòbils segur que se’ns n’escapen”, admet Vilaplana, però “del que es tracta és d’avisar i anar creant consciència quan en veiem”.
El mateix desenllaç no val per a tothom. Depèn de la resposta, l’actitud de l’infractor i el motiu (alumnes d’ensenyaments postobligatoris poden fer servir els mòbils, per exemple, per motius laborals o de pràctiques), però la norma general sí que passa per requisar els aparells fins a l’hora de tornar a casa.
En aquest moment, el de travessar la tanca de l’institut, s’imposa un mateix gest: treure els telèfons. La imatge que es va trobar EL 9 NOU aquest dijous pels volts de les 10 del matí, quan els alumnes de Batxillerat feien pati més enllà del recinte escolar. La croada de l’institut Pere Barnils acabarà sent com la lluita de David contra Goliat? La resposta la donarà el temps, però per ara queda clara la dificultat de debatre-ho i arribar a plantar-se amb fermesa. Vocació de crear escola.
Educació no es mulla: diu que la decisió depèn de cada centre
El paper que han de tenir els mòbils a les escoles i instituts ha estat un dels grans melons de l’inici de curs a Catalunya, però el Departament d’Educació no es mulla. Tot i les peticions demanant que s’ordeni i reguli l’ús dels telèfons, la consellera Anna Simó es limitava a dir aquesta setmana que, si bé personalment “no creu” en prohibir, els centres tenen autonomia, és a dir que la decisió depèn d’ells: “S’ha de deixar que hi hagi debat sobre el mòbil amb les famílies, dintre dels claustres i també amb els alumnes”.
La normativa interna ha d’estar, això sí, ben fonamentada, motiu pel qual Educació enviarà a les escoles i instituts sis estudis que analitzen el paper de la tecnologia a les aules. El dossier n’inclourà tres de redactats pel Consell Escolar de Catalunya.
En un s’hi adverteix que “prohibir indiscriminadament” els mòbils pot “constituir una restricció del dret dels menors a ser considerats ciutadans i entrar en contradicció amb objectius curriculars pel que fa a competències digitals i aprenentatge al llarg de la vida”.
Un altre recull els resultats d’una enquesta que van contestar 1.035 centres catalans l’any 2019. D’aquests, un 47% permetien els mòbils a classe per indicació dels professors, mentre que el 53% restant, més de la meitat, no els admetia.
En el seu informe anual del 2023, la Unesco conclou que les tecnologies digitals poden millorar la implicació de l’alumnat quan s’apliquen correctament, per exemple, a través de gamificació, interactivitat, ús de simuladors o eines col·laboratives. No obstant això, també s’adverteix de riscos com descensos dràstics del rendiment acadèmic i activitats no lectives en hores que haurien de ser d’aprenentatge. “Les notificacions entrants o la proximitat d’un mòbil poden ser font de distracció constant”, recull el text. Tot plegat afecta la memòria, la concentració, la comprensió i la capacitat de treballar amb ordre.
