Crónicas de la robla és un espectacle de titelles de caràcter familiar que va pre-estrenar Caruca Ballesteros el passat 17 de febrer. Una de les moltes facetes en què treballa aquesta polifacètica artista, arribada a Catalunya fa 20 anys i procedent de Ferreruela de Tábara, un petit poble de Zamora. A Perafita, on s’ha establert, hi té instal·lat el seu taller des d’on imagina i dissenya diversos muntatges en els quals predomina per damunt de tot la creativitat.
Què és Crónicas de la robla?
És la narració de la memòria d’una vida a través dels arbres on s’hi poden veure reflectits diferents arquetips de persones i on moltes s’hi poden trobar identificades.
Per què robla en femení?
Es diu robla en comptes de roble en asturià-lleonès i al nord de Zamora. Allà quan un arbre agafa una envergadura majúscula passa a tenir un nom femení. És una llicència que m’agrada i també em ve de gust pel tema de gènere.
On té previst representar-la?
De moment la preestrena a Perafita em va servir per detectar coses a millorar i ara l’he presentat a dos festivals relacionats amb espectacles d’arrels, un a Catalunya i un altre a Castella i Lleó, per veure si em seleccionen.
D’on li ve l’afició cap als titelles?
Quan jo tenia al voltant de 20 anys, amb uns meus tiets se’ns va ocórrer fer titelles i vam muntar espectacles ambulants per Castella i Lleó. Un dia vaig conèixer allà el mestre titellaire català Jordi Bertran i em vaig animar a venir a Barcelona a aprendre’n amb ell.
Què li va suposar l’arribada a aquesta ciutat?
Hi vaig compartir pis amb gent de diversos països. I he de dir que no havia sentit mai a parlar català. Jo que vinc d’un lloc amb un castellà diguem-ne antic, em va agradar descobrir algunes connexions de les paraules, per exemple a casa dèiem trancar la puerta o el moquero, que seria el mocador. Hi vaig viure sis mesos i després vaig descobrir les masies de l’interior i me’n vaig enamorar.
La seva faceta més característica seria la de titellaire?
Jo faig moltes coses, imagino, componc, invento, conjuro… I sí, he estat molt temps fent titelles, especialment a la televisió. Era proveïdora d’un programa de TV3, Rat Rank, del Club Super3, però es va acabar. Una feina que em donava una solidesa econòmica que ara no tinc i per això n’he de fer de molt diverses per guanyar-me la vida. No he deixat, però, les que realment em motiven.
També es dedica molt a l’escenografia…
Sí, sobretot per a televisions i teatre. A més dissenyo la de les meves obres, i rebo encàrrecs per a productores independents que treballen per a televisions autonòmiques.
Com ha dit abans, no deu ser fàcil viure exclusivament d’aquestes arts.
Ara mateix no, però compto que hi pugui tornar a viure. Confio molt en mi i en el que faig. Quan tingui preparat el que estic elaborant i em sàpiga vendre o pugui pagar algú, segur que sí. Perquè per mi l’art és un acte de fe, ho fas perquè hi creus i el que vols és compartir-ho. Si ho guardes en un calaix és teràpia.
La gent valora prou l’ofici de titellaire?
A Catalunya més que d’on vinc, però a pobles petits costa més. En general sorprèn.
A part d’aquestes iniciatives diguem-ne individuals, també participa en d’altres de col·lectives.
Sí, formo part d’Arde Volana amb Verónica Monzón, una companyia ecocreativa rural. Fem titelles, espectacles i creem elements audiovisuals destinats al món infantil. Tenim un taller que ens funciona molt bé que és “El tren de la llana”. A través d’uns vagons ensenyem tot el procés d’aquesta matèria i les seves propietats. Ho hem fet a diverses escoles i els alumnes ho experimenten de manera molt lúdica. En surten encantats.
Com va ser que s’establís a Perafita?
He canviat de residència 19 vegades des que vaig arribar a Catalunya. No coneixia el Lluçanès però vam trobar una casa interessant i ens va agradar. I a més hi va tenir molt a veure l’escola per als meus fills.
Quina implicació manté en el camp artístic amb els veïns del poble ?
Jo allà on vaig hi arrelo. A més a través de l’escola és molt fàcil participar en la vida local. Col·laboro en la Trobada d’escriptors i també ho he fet amb el grup de teatre.
És fàcil mantenir aquesta activitat professional vivint en un lloc petit?
Ara hi ha molta gent artista que viu fora de Barcelona. Et surten feines que per trajecte o horaris costa compaginar-ho amb la família. Es pot, però també hi ha límits. Si són coses puntuals, sí.
{{ comment.text }}