És la pastora en actiu més gran de Catalunya. I en qüestió de mesos, des que la Generalitat li va atorgar la creu de Sant Jordi, el nom de Marina Vilalta Fajula ha voltat tot el país. Periodistes, reporters, fotògrafs… Tots han fet cua per compartir-hi una estona mentre guarda el ramat, i després n’han escrit articles preciosos, però en Leandro, en Joan, la Pilar… els seus veïns i veïnes de Bruguera, tenien pendent sumar-se a l’homenatge i reivindicar, des de la falda del Taga, una dona que encarna el saber fer tradicional de tota una vall.
Això va portar la junta administrativa del poble i l’Ajuntament de Ribes a prendre la decisió de batejar amb el nom de Marina Vilalta Fajula la plaça de la Morera, remodelada després del temporal Glòria, però sobretot a cuinar una inauguració que, dissabte, va ser no només un reconeixement emotiu a la pastora més gran de Catalunya, sinó a totes les persones anònimes que, sense fer fressa, s’entreguen cada dia a oficis que són més una manera de viure que no pas una professió. Bastó en mà, i amb el somriure i la mirada neta que ha captivat els mitjans de comunicació, Vilalta va seguir tant els parlaments com les actuacions dels Randellaires des de primera fila i, a banda de moltes gràcies i desitjos de salut, va pujar a l’escenari per meravellar novament el públic amb rondalles, cançons i una vitalitat envejable a l’edat de 95 anys. La prova que, a banda de pastora, és també música, memòria, territori… Una degana en majúscules de la tradició oral del Ripollès.
Dos dies després, Bruguera s’ha llevat aquest dilluns amb una placa i una exposició permanent que preservaran, des de la plaça mateix, la història de la Marina: com va néixer a Ogassa el 1927, en una família amb poquíssims recursos, com va començar a guardar les ovelles al costat del seu pare abans que li caigués la primera dent, o com es va casar i traslladar a Cal Sibí, des d’on s’ha llevat cada dia pensant en el ramat. Ara tampoc és diferent. I així ho va fer notar tant la família com l’alcaldessa o el diputat garrotxí Salvador Vergés, que és qui va obrir una finestra a la vida de Vilalta perquè Catalunya la pogués descobrir. Ell ho havia fet en el marc d’un treball del seu pare sobre oficis que no necessiten electricitat: “En saber que era la pastora en actiu més gran de Catalunya, li vaig dir que me l’havia de presentar. Volia saber què pensava ella del món rural, el despoblament, la plaga de senglars… Vam quedar un migdia en un camp, amb el ramat, i de seguida vaig veure que no xerrava amb una dona gran, sinó amb una gran dona”. D’aquesta trobada, Vergés en va publicar una entrevista que es va viralitzar i que va ser el detonant d’un boom mediàtic que ha obligat la família fins i tot a regular les visites i peticions dels periodistes.
És una figura que encarna el valor del país rural, la dona a pagès i la gent gran
Bonhomia, senzillesa, autenticitat… La figura de Vilalta és un dard directe al cor perquè materialitza una entrega que seria impossible de pagar amb diners –viure sempre pendent del bestiar, el cel, el menjar, el bosc…– i que beu d’una quotidianitat cada cop més devaluada, com el sentit comú que no es pot aprendre a través de les pantalles. “Li vaig preguntar pel benestar animal, i em va contestar parlant de la carn dels seus xais, de com els cuida…; o per gestió forestal, i em va dir que hi ha risc d’incendi fins a tocar les cases de Bruguera perquè els pins s’han anat enfilant muntanya amunt”, va explicar Vergés. Els Randellaires, que van clavar de principi a fi la banda sonora de l’homenatge, també van insistir en l’elogi del genuí. Flauta de bec en mà, Cèsar Ollé va destacar, per exemple, que la Marina representa “la generació que va anar poc a escola però té més saviesa que la nostra”.
I, si reivindicar la gent gran és necessari, en la figura d’aquesta pastora de 95 anys hi conflueix, també, la imatge de la dona robusta de pagès –fins ara molt invisibilitzada– i la ruralitat. L’alcaldessa Mònica Santjaume i l’exconsellera de Drets Socials Violant Cervera justament van refermar des de Bruguera la importància de lluitar contra el despoblament i garantir que qui vulgui quedar-se a viure a muntanya pugui fer-ho, igual que qui es plantegi instal·lar-s’hi venint d’un altre lloc.
En el seu parlament, l’alcaldessa va fer també algunes confessions, com que la Marina no se sentia mereixedora d’una Creu de Sant Jordi o que, en explicar-li que batejarien la plaça del poble amb el seu nom, hi havia donat el vistiplau només “si tothom hi estava d’acord”. Els aplaudiments, les mostres d’afecte i la llista d’espera per tirar-s’hi fotos postinauguració van certificar que sí. A la tarda, i l’endemà, Vilalta va sortir amb els gossos, a guardar el ramat. Com si no hagués passat res. Aquí hi ha la màgia.
