“Vosaltres sou les mestres i qualsevol cuiner que surti per la televisió és un tarambana. Jo inclosa.” Així de transparent es mostrava la cuinera i comunicadora Maria Nicolau, divendres, a l’església de Sant Pere de Ripoll, en l’acte que concloïa la primera jornada de l’Atenció Integrada Social i Sanitària (AISS), promoguda per l’Hospital de Campdevànol i el Consorci de Benestar Social del Ripollès per millorar l’atenció a les persones grans.
Davant d’un públic entregat de 120 persones, majoritàriament format per dones jubilades o àvies, la cuinera resident a Vilanova de Sau va fer un monòleg de 40 minuts titulat “Cuinar per cuidar”, amb un missatge clar: la cuina de l’àvia és la millor.
Encara que per la televisió surti un metge o una persona vestida amb una bata blanca que pugui ser una autoritat en la matèria, la gent no compra l’api per les propietats depuratives o el tomàquet per la vitamina C, “sinó perquè li ve de gust aquell dia que el veu al mercat”.
Vilanova de Sau té 317 habitants i només uns 250 hi viuen tot l’any, dels quals “un 70% són senyores de més de 60 anys i cuinen com els àngels”.
Va posar d’exemple l’àvia Concepció, de 96 anys però que està “forta com un toro”. L’àvia Concepció sol anar al bar del poble, el Ferrer de Tall, per fer petar la xerrada i menjar-se una canya de crema amb el seu cigaló. “El dia que li treguis això, la mates”, assegurava la cuinera. Li diuen que vagi al metge, perquè li mirin el sucre. Però ella és feliç, tal com està.
Aquesta és la cara positiva de les anècdotes de la cuinera. La negativa és la de l’àvia Pilar. Quan vivia a Barcelona, Nicolau s’estava en un tercer pis. Havia de pujar 63 esglaons des de la planta baixa perquè no hi havia ascensor, però la Pilar, que vivia a sobre seu, n’havia de superar 76.
Des que es va quedar viuda, planxava cada dia cinc hores. Ho feia per necessitat, perquè “no arribava a finals de mes”. La Pilar només sortia per fer dues coses: cada dissabte baixava al bar de sota casa per prendre’s una canya, unes olives i unes patates, i cada quinze dies anava a ballar tangos en un casal d’avis.
Un dia va caure i, com que la seva família vivia lluny, van decidir portar-la a una residència. “Allà menjava un menú més equilibrat que mai, però només va durar dos mesos”, lamentava la cuinera. La Pilar havia perdut les ganes de viure.
Nicolau va aprofitar el discurs per desmentir allò que semblava l’abc de la cuina. Va dir a les assistents que ningú segueix una recepta al peu de la lletra, ja que d’entrada “hi posen 37 ingredients”. “Algú fa servir una balança o pesa els grans d’all que posa a la cassola?”, preguntava al públic.
Davant de les rialles de la gent deia que feien bé de no fer cas a les receptes. Tampoc al fet de “menjar variat i de tot”. Sense voler fer apologia de la postguerra i la misèria, Nicolau subratllava que repetir “no era pecat” i que, abans, es menjava sopa cada dia.
A la seva filla, si un dia li preparava llenties, sabia que en “tenia per tres més”. “Hi ha moltes coses que fan salut més enllà dels nutrients”, concloïa la cuinera.
