Sense desmerèixer les seves descobertes a partir del genoma i el microbioma humà, Maria Luz Calle ja es pot apuntar el mèrit d’haver estat la primera catedràtica de la Universitat de Vic. Des que va aconseguir la plaça, el maig de 2016, Pilar Godayol també ha seguit els seus passos, però la proporció continua tombant a favor dels homes, ja que de catedràtics en són cinc, més del doble. Aquesta és una dada que, des del punt de vista de Calle, certifica que “hi ha una barrera social, encara que a vegades no la vegem”.
Investigadora principal del Grup de Recerca en Bioinformàtica i Estadística Mèdica, el seu és un d’aquells noms que dona projecció a la universitat. I això que amb un ordinador en té prou per treballar. Metafòricament, Calle es dedica a desxifrar els codis de la vida i, tècnicament, analitza dades per quantificar què passa quan un gen treballa més del compte o una cèl·lula deixa de funcionar correctament: “Podem saber quins desequilibris estan associats a una inflamació o a patologies com el càncer”. El resultat és que la seva recerca acaba identificant quines hipòtesis tenen més potencial i, per tant, si són susceptibles o no de passar a l’experimentació.
A la pregunta de si s’ha hagut de fer forat en un món d’homes, Calle respon taxativament que no: “Vaig estudiar la carrera de Matemàtiques i érem 50/50”. On considera que hi ha la diferència és en alts càrrecs o en aquells que tenen més visibilitat: “Cada cop hi ha més noies que es dediquen a la investigació. Als laboratoris n’hi veus moltes, però en canvi els homes continuen liderant els centres de recerca i les universitats”. Al seu entendre, el principal factor que explica aquesta desigualtat és la maternitat, un període que exigeix un esforç extra a les dones. La fórmula per sortir-se’n, apunta Calle, barreja el suport familiar amb el convenciment que “sí, que podem fer-ho” i la necessitat d’un entorn que garanteixi certa flexibilitat: “Hi hauria d’haver mecanismes perquè, en termes de recerca, no et penalitzi passar un temps amb menys producció”. La universitat, en aquest sentit, seria una atalaia privilegiada, perquè “no a totes les feines hi ha tanta tolerància amb el fet que una persona pugui abaixar el ritme”.
Un altre canvi pendent d’assolir és el de la confiança: “Nosaltres mateixes ens hem de creure que les nostres opinions són importants”. Les classes que combina amb la recerca l’han acabat de convèncer que, malauradament, encara avui les noies s’ho pensen quatre vegades més que els nois abans d’intervenir.
