Els microplàstics són aquells fragments de plàstics petits, com a molt de cinc mil·límetres de mida, que no es degraden i persisteixen al medi natural amb altres contaminants. L’any 2022 es va publicar un estudi transfronterer que analitzava la presència d’aquests fragments als Pirineus i que va posar l’alerta a rius i llacs d’alta muntanya, aleshores especialment a Setcases. Helena Guasch, investigadora del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB) i coautora de la recerca, parla de la preocupació actual per aquests residus plàstics i què implica per a la salut ambiental i humana.
Quins tipus de microplàstics es coneixen?
Principalment, n’hi ha de dos tipus. En primer lloc, els primaris, que serien aquells materials que ja s’han fluid petits, com ara podrien ser els petits microbits que hi ha en algunes cremes. D’altra banda, hi ha els secundaris, que són conseqüència de la fragmentació de tots els residus plàstics, i també la majoria quan observem el medi.
On es poden trobar?
Els secundaris els trobem per tot arreu. En el medi natural se’n troben tant a l’aire com a l’aigua. A l’aire serien els de mida més petita, gairebé ja parlant de nanoplàstics, perquè han de ser prou petits perquè entrin en el cicle atmosfèric. Per altra banda, a l’aigua se’n poden trobar a rius, llacs o oceans, sobretot en el sediment d’aquests llocs, que queden en zones de més acumulació.
I pel que fa als animals?
Els microplàstics també poden entrar en el que anomenem la xarxa tròfica. En trobem tant als organismes que mengen, filtren i els queden plàstics en el seu contingut, com en aquells que mengen organismes que han ingerit plàstics.
A grans trets, com afecta aquesta presència al medi?
Quan parlem de medi ambient hem de pensar que els plàstics no estan sols. Hi tenim conjuntament molts aspectes que estan relacionats amb la contaminació i l’activitat humana. Per posar un exemple, si estem per sota de l’efluent d’una depuradora –que és aigua tractada que va al riu–, tracta molta quantitat de contaminants, però alguns hi queden. Aquí hi trobarem microplàstics, però també poden haver-hi altres contaminants, així com microorganismes que no han estat retirats en aquest procés.
Què implica tot això?
El plàstic com a tal es pot cobrir d’una capa, que se li dona el nom de plastisfera. És una cobertura que en molts casos, com que el plàstic es troba en llocs on hi ha altres contaminants i té unes característiques que li permeten absorbir-los, s’enriqueix en organismes patògens i en microcontaminants. En aquest cas és quan es generen les condicions en què tot això és molt més tòxic. Primer perquè tenim una partícula que ella mateixa pot tenir additius que siguin tòxics, però que a més està coberta d’una pel·lícula de microorganismes, alguns dels quals poden ser perjudicials per a la salut. Aquest conjunt de factors de contaminació ambiental és el que preocupa més, en què el plàstic no és l’únic element responsable d’aquest risc.
A l’estudi fet als Pirineus es va constatar que la presència de microplàstics era “generalitzada”. Què suposa qualificar-ho amb aquest adjectiu i per què ens ha de preocupar?
Essencialment perquè ha entrat a tots els ambients. A les zones de muntanya on hi ha ecosistemes que es volen conservar, la mateixa activitat turística sovint provoca que les depuradores, en els moments de més afluència de gent, no siguin eficients. Són espais que, encara que estan més poc habitats, tenen el turisme i, per tant, no estan exempts de l’entrada de contaminants i necessiten una millor gestió dels residus.
En aquest sentit, quins són els principals residus plàstics que es localitzen als rius?
Com a residus n’hem detectat uns que ens preocupen molt que són les tovalloletes sanitàries. A l’estudi que vam fer als Pirineus ja n’havíem trobat, però ara que estem treballant en un segon a la conca de la Tordera és la tipologia de residus més anotada.
Per què aquest tipus?
Bàsicament perquè les tovalloletes estan fetes d’un material que no es degrada, que és plàstic, i que per sota de la zona d’una aigua residual acaben al medi. Aquestes tovalloletes es cobreixen també per la plastisfera esmentada, que reprodueix patògens i és resistent als antibiòtics que es troben al medi.
Al mateix estudi dels Pirineus, s’esmentava que la mitjana de microplàstics trobada als intestins d’una truita oscil·lava entre 1 i 12 microplàstics. En quin punt ens ha d’alertar la presència del contaminant?
Quan trobem que els organismes del medi natural, que en aquest cas eren les truites, tenen microplàstics en el seu tracte intestinal, com a tal no és una dada de toxicitat, però sí una dada d’alerta. Per tant, no podem dir que aquesta truita viurà menys, però sí que ens posa en alerta que una truita pot confondre perfectament un microplàstic amb una larva d’insecte i que, per tant, el contaminant pot arribar a la xarxa tròfica i, de retruc, a nosaltres.
En som conscients com a societat?
Crec que la consciència respecte de la contaminació per plàstic la tenim. Molta gent sap el que és un microplàstic, gairebé més que altres contaminants que també ens preocupen. S’ha fet molta recerca i hi ha molts projectes que aborden el tema dels plàstics en diferents ambients, i això també genera un avanç en la conscienciació, molt més que en les polítiques. Hi ha prou evidències per canviar-les, però també hi ha el lobby del plàstic que ho està impedint.
“El ‘greenwashing’ ens fa creure que ho fem bé”
Pel que fa a la gestió dels residus, ja és comú sentir a parlar dels plàstics d’un sol ús i del risc que suposen per al medi ambient quan es deterioren.
En aquest sentit, la investigadora del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB) Helena Guasch destaca la producció de molts elements de consum. “No es pot fer servir una bossa de plàstic al supermercat, però arribem a casa amb mil productes embolcallats amb un plàstic que anirà directament a la brossa”, exposa Guasch.
Així mateix, posa sobre la taula la manera com es venen els productes: “Ara a tot arreu se’ns donen aquests vasos que semblen de paper, però que quan mires la lletra petita veus que no. Gairebé tothom es pensa que allò és de paper i que ja no fem servir gots de plàstic, quan no és veritat”.
És el que Guasch relaciona amb el greenwashing, una estratègia per presentar com a sostenible el que no ho és. “Hi ha tot aquest greenwashing que ens fa creure que ho fem bé”, relata la investigadora del CEAB, tot afegint que cada cop costa més distingir el que és plàstic del que no ho és.
Una qüestió que, destaca, genera confusió. “No hem de fer culpables els ciutadans. Es pot contribuir, però hem de generar l’entorn adequat perquè això passi”, reflexiona Guasch.
