El Dia Mundial de l’Alzheimer, el 21 de setembre, es commemorava aquest dissabte. La malaltia, que es diagnostica sobretot a persones de més de 65 anys, és la demència més comuna. A Osona hi ha actualment 1.032 pacients que reben tractament farmacològic i al Ripollès, 135. Fins ara no s’ha trobat cap cura, però sí que s’avança en eines de detecció, com les analítiques de sang. En paral·lel es continua tam-bé lluitant contra l’estigma social.
El Dia Mundial de l’Alzheimer, el 21 de setembre, es commemorava aquest dissabte. La malaltia és el trastorn progressiu i degeneratiu de les cèl·lules cerebrals que més sovint causa demència, sobretot en les persones grans. Es calcula que la mitjana d’edat dels pacients és de més o menys 82 anys i, per tant, l’envelliment de la població comporta un augment de les persones afectades.
El 2% de la població catalana major de 59 anys té actualment un diagnòstic d’Alzheimer, al voltant de 41.600 persones. Només a la Catalunya Central n’hi ha 2.302 que reben tractament i, d’aquestes, 1.032 són de la comarca d’Osona.
Al Ripollès, el nombre d’afectats que prenen medicació és menor, 135 casos dels 2.277 de la Regió Sanitària de Girona. En relació amb aquestes dades, els hospitals del Consorci Hospitalari de Vic (CHV) i la Fundació Hospital de la Santa Creu de Vic (FHSC) van atendre l’any 2023 651 pacients amb Alzheimer.
A mesura que avança, la malaltia va molts cops més enllà de les portes de casa i els hospitals. A les residències que gestionen el Consorci i la Santa Creu, per exemple, la meitat de les persones que hi viuen tenen demència: un 61% dels 88 usuaris d’El Nadal de Vic i al voltant del 45% tant a la Residència Aura de Manlleu com a la Fundació Gallifa de Sant Hipòlit.
L’Alzheimer és una patologia complexa perquè afecta diferents sistemes del cos i ara per ara no té cura. És per això que els professionals apunten a la importància de continuar-hi treballant, des de la recerca fins a l’atenció de les persones afectades, tant en termes hospitalaris com en l’acompanyament a l’entorn.
A la comarca d’Osona hi ha des del 2021 un grup de suport als familiars i pacients, l’Associació de Familiars i Malalts d’Alzheimer d’Osona (AFMADO), que té també l’objectiu de contribuir al coneixement de la malaltia i eliminar l’estigma social.
Els centres mèdics operen, per la seva banda, coordinats mitjançant un mateix pla, el d’atenció sanitària a les persones amb deteriorament cognitiu lleu i demència de Catalunya (PLADEMCAT): els serveix com a previsió d’estratègies per implementar a favor del tractament de la malaltia.
“Em vaig adonar que començava a fer el que havia vist a la meva mare”
Es va jubilar l’agost del 2022, el pas d’entrada a una etapa de la vida associada al lleure i l’oci. Però el destí li tenia preparat un altre camí.
Es diu Núria Ribas, té 66 anys i en fa un i mig que li van diagnosticar la malaltia d’Alzheimer. “A diferència d’abans, ara duc llapis a tot arreu per poder apuntar-me les coses”, explica.
La mare de la Núria ja havia tingut la malaltia. Així, tal com assenyalen dues de les seves filles, Judit i Eva Capdevila, això els va ajudar a posar l’alerta més aviat. “Per una banda penses que és una injustícia que et torni a tocar, però per l’altra ja tens una mica més d’informació”, afegeixen.
En aquest sentit, expliquen que el cop que els va fer reaccionar va ser quan van veure que la seva mare amagava coses que li passaven fruit dels descuits. “Quan tenia la rutina encarrilada, anava tot bé, però quan en sortia és quan veies coses que no quadraven”, apunten les dues germanes.
De fet, tot i que la Núria assegura que al principi no n’era del tot conscient, de mica en mica va començar a reconèixer algunes actituds: “Em vaig adonar que el que havia fet la meva mare, ho començava a fer jo”.
Tot això va permetre que el diagnòstic es fes en una fase molt inicial de la malaltia, un factor positiu per al tractament. Així, intenten fer prevaler la normalitat. “Potser el canvi que més hem notat és la percepció d’autocura”, comenten.
Tal com expliquen, la seva mare sempre ha cuidat a tothom i “ara veu que li toca a ella de ser cuidada”. “D’alguna manera, he après a dir que no a moltes coses i a aprofitar més els petits moments”, exposa la Núria.
A tot plegat, també hi ha ajudat la voluntat de parlar de la malaltia des del primer moment i de no veure-la amb por. De fet, a vegades fins i tot fan bromes sobre el tema i això els permet des-lliurar-se del tabú.
Segons destaca la Núria, “la millor cura és l’acompanyament de la família, i poder parlar-ne obertament”. D’aquesta manera, totes tres coincideixen que el que cal fer és viure el present, perquè no saben què passarà al cap d’uns anys.
“No val la pena capficar-s’hi, ella ara està bé i, per tant, nosaltres gaudim de mare i ella gaudeix de filles i de nets”, afegeixen ambdues germanes.
