Haver compartit publicacions que simpatitzaven amb el moviment independentista de la regió del Rif, al nord del Marroc, i fer-hi alguns likes a través de les xarxes socials han allunyat durant dos anys Zouhir Ainaaissa, veí de Montesquiu, de la seva família. Ara fa un any a través de les pàgines d’EL 9 NOU la seva dona reclamava el seu alliberament o que el traslladessin a Catalunya, però finalment ell ha complert la condemna total per un delicte d’injúries a la bandera marroquina i als símbols del regne i d’instigació per mitjans electrònics a aquests fets.
Tot plegat va començar el 10 d’agost de 2022 quan després del temps de pandèmia ell, la seva dona i les dues filles, que ara tenen 4 i 6 anys, van anar a visitar la família al Marroc. En arribar li van retirar el passaport. “Em diuen que tenia una multa del cotxe”, però va resultar que no era així, recorda Ainaaissa: “Quan vaig baixar em van detenir, van dir que no tenia cap problema amb el cotxe, que era jo” i seguidament li van afegir un “tu sabràs què fas a les xarxes socials”. El veí de Montesquiu pensava que li farien un interrogatori i que s’aclariria en qüestió d’hores, però no va ser així. El van “entregar als serveis d’intel·ligència de Casablanca”, que li van demanar si coneixia gent del moviment independentista del Rif, “que perjudicaven l’Estat”, i li van ensenyar fotos de banderes cremant. “Em deien per què no havia avisat les autoritats” que hi havia aquestes imatges circulant. De totes les que li van ensenyar “jo només n’havia compartit una, d’un mapa”. I tot aquest interrogatori era en àrab, un idioma que ell llavors no dominava i que ha après en els dos anys que ha estat a la presó. “Vaig estar tres dies tancat fins que es va celebrar un primer judici”, en què Ainaaissa no tenia advocat; en demanar-li si en volia un i dir-li que sí, “em van dir que m’enviaven a quarantena”. Llavors “el meu germà em va traduir que volia dir que me n’anava a la presó. Aquest va ser el cop fort, per què hi havia d’anar?”. El següent judici es va celebrar el 23 de setembre. La condemna era ferma: dos anys, encara que d’entrada comptava que podria sortir-ne abans amb apel·lacions. “Vam anar provant de demanar la llibertat provisional, l’indult i res.”
En aquest temps va estar en dues presons diferents, a prop de Casablanca. Tenir la doble nacionalitat, però no li va anar a favor per cap banda. Si demanava acostar-se a Nador, on té la família, li denegaven perquè al seu passaport marroquí també hi consta la direcció de Montesquiu. “M’han detingut com a nacionalitat estrangera”, apunta, però per altra banda també li denegaven fer trucades internacionals per parlar amb la seva dona i les nenes, fins als darrers mesos. De fet, en no parlar àrab “em va costar adaptar-me, mai m’havia sentit tan estranger com allà”.
Pel que fa a les trucades, fins al maig del 2024 només li permetien cinc minuts a la setmana. “Tenia el dubte de si trucar o no trucar per quatre o cinc minuts” perquè considerava que les converses quedaven a mitges d’una setmana per l’altra i “et queden dubtes de si tot va bé a fora”, a banda que “moltes vegades penses que no et diuen tota la veritat perquè estiguis bé”. I tot plegat, sense suport dins la presó i amb un gran sentiment de solitud per molt que en la primera que va estar hi havia 16.000 presos, tots barrejats independentment de per què els havien engarjolat. I això també passava amb les visites, les poques que li podien fer la mare i la seva dona, que hi anaven des de Montesquiu amb tot el que comportava i que s’acabaven reduint a 15 minuts. Tot i sol·licitar més temps mai l’hi van concedir.
El més dur, assegura, va ser no poder veure les seves filles, “em vaig sentir culpable de no fer la feina de pare”.
Ainaaissa recorda també com va viure la darrera setmana amb “nervis”, pensava “igual no marxo, m’esperen a fora”, perquè relata que hi ha qui ha sortit i ha tornat a entrar el mateix dia perquè “els han dit que tenien algun altre cas pendent” i pensava “igual que s’han inventat la primera potser també se n’inventen una segona”. Però va arribar el dia, la dona, la mare, els germans i les cunyades el van anar a buscar. “El que més desitjava era veure les petites i estar amb elles, la família, els amics i la gent del poble i de la feina.” Això, assegura, “és una de les coses que em va animar molt i n’estic molt agraït”. “Gairebé no em creia que la gent preguntés per mi per ajudar de veritat en el que fos”, remarca, fins i tot a la feina on torna a treballar.
Al principi, admet, li va costar sortir al carrer i de fet “no m’ho creia” que era lliure, apunta Ainaaissa. Haver estat “perseguit per les seves idees”, com remarca el seu advocat, Marc Serra, per “un suposat delicte fet a Europa que no s’aguanta per enlloc” i per unes publicacions que “en si mateixes no són delictives”. Això l’ha marcat, i molt, perquè a partir d’ara “es mossegui la llengua” abans de compartir determinades publicacions: “Volien restringir-li la llibertat i si té la voluntat de tornar-ho a fer que s’ho repensi dues vegades”, apunta l’advocat.
Després de dos anys Zouhir Ainaaissa ha recuperat la seva vida al costat dels qui més ha trobat a faltar des que “em van empresonar injustament per una cosa que no he fet”.
