A mitjans dels anys seixanta del segle passat, en un moment en què hi havia dificultats per trobar habitatge a la ciutat, un grup de joves va impulsar la Cooperativa Joan XXIII. Famílies humils de la ciutat de Vic i altres procedents de la primera onada d’immigració van sumar esforços per fer-ho possible. Es trobaven els dissabtes, diumenges i festius –quan no treballaven– per sumar-se a les obres que havien d’acabar convertint-se en la seva llar. “Això va crear uns vincles únics entre els nostres pares, que després ens van transmetre a nosaltres”, recorda Rafael Toribio, fill d’un d’aquells cooperativistes. Divendres es va fer un acte per recordar aquella iniciativa en el marc del projecte (Re)voltes d’Òmnium Cultural i amb l’organització de la Comunalitat de Vic.
L’acte va consistir en una passejada pels habitatges situats al barri del Remei en la qual van participar una trentena de persones, molts d’ells que són o havien estat veïns dels pisos. Durant la visita es van recordar aspectes urbanístics, com la qualitat dels pisos construïts; els espais comunitaris, com els estenedors, o la passera que permetia arribar fins als blocs d’habitatges sense quedar enfangat el dia que plovia. Però més important que això era la convivència. Pel celobert on donaven les cuines “s’hi barrejaven a tot volum les sevillanes d’un pis, replicades a l’instant per una sardana encara a més volum, o alguna cançó de Bob Dylan que posàvem els més joves”. Carme Vilaregut recorda que tot això es produïa amb una gran normalitat i respecte. Com també era normal escoltar tant l’ús del català com del castellà entre els veïns. Però aquesta convivència no era casual, també es treballava.
S’editaven uns fulletons que es repartien entre tots els veïns amb tota mena de recomanacions per fer viable la vida en comunitat, des del volum dels aparells de televisió fins a vigilar quan es regaven les plantes. Ho explicava Robert Rufí, un dels impulsors de la cooperativa, en la taula rodona que es va fer a La Reciclària després de la visita als pisos.
Un veí recordava també la solidaritat que hi havia entre tots els que vivien a la cooperativa: “A casa vam patir un incendi molt greu, va quedar el pis malmès i tots els veïns es van bolcar a ajudar els meus pares per arreglar-ho”. Per aixecar els pisos van caldre moltes complicitats, des d’un arquitecte i un advocat compromesos com Manuel Anglada i Joaquim Onyós, fins al suport de la JOC. La gran pregunta que va quedar sense resposta és si avui seria possible que es repetís un projecte com aquest.
{{ comment.text }}