Agnès Casamajó | Quan Laila Bourass (Vic, 1996) parla de la seva escola, El Carme-Vedruna de Manlleu, ho fa amb una tendresa que només s’explica per una vida sencera vinculada a un lloc que són molt més que aules i parets. Ella s’hi refereix, de fet, com a “casa meva”. Hi va arribar amb 3 anys, sense haver passat per l’escola bressol, i va començar a descobrir tot un món: la llengua, les tradicions i la cultura catalanes. “Evidentment no me’n recordo del moment, però suposo que adaptar-me devia ser difícil”, diu. A casa no hi havia ningú que pogués ajudar-la amb els deures; els seus pares, originaris del Marroc, no coneixien el català. Tot el que va aprendre va ser a base de constància i el dia a dia a l’escola.
L’esforç va donar fruits anys més tard amb un exemple concret, quan a segon de Batxillerat va guanyar els Jocs Florals. El premi era per a una redacció ben feta, però en realitat representava la culminació d’un procés d’integració i aprenentatge iniciat a Infantil. Avui, Bourass és mestra a l’escola que la va veure créixer, després d’haver estudiat un doble grau a la Universitat de Barcelona –Educació Infantil i Primària– i d’haver perfeccionat l’anglès a Irlanda. “Sempre he volgut ser mestra. No hi ha un moment concret: és vocacional”, explica.
Actualment coordina l’aula d’acollida, un espai on infants d’orígens diversos aprenen català per poder seguir les classes. Són 22 nens i nenes, des de tercer fins a sisè, que comparteixen molt més que aula: reptes, somnis i solidaritat. “Els grans ajuden els petits, els petits als grans. Som una gran família”, diu Bourass amb orgull. L’ambient és de complicitats. Quan un infant no entén una paraula, un altre li fa de pont.
Aquest treball col·laboratiu és clau. Ella ho sap perquè ho va viure en primera persona: també va experimentar la sensació de no entendre paraules a classe. “Recordo quan ens van dir que portéssim una estora per fer ioga. Jo no sabia què era una estora”, explica Bourass. Una vergonya inicial que amb el temps s’ha convertit en una lliçó que transmet als seus alumnes: preguntar no és cap fracàs, sinó una oportunitat per aprendre.
A l’aula d’acollida, la diversitat és una riquesa. Quan un nen nouvingut li diu “tu sí que m’entens”, s’adona del pes que té ser un model proper, tot i que els contesta en català. Bourass insisteix que aprendre català no vol dir oblidar la llengua materna: “Si els diem que no parlin amazic o àrab, els bloquegem”. Per això, crea espais on els infants puguin expressar-se en la seva llengua quan ho necessitin, mentre van incorporant el català. “Les llengües s’han d’estimar i respectar”, defensa. Aquesta filosofia es tradueix en projectes com “D’on venim, on som i on anirem”, on els nens escriuen en català què troben a faltar del seu país i què han descobert aquí. Una manera de reconèixer la identitat pròpia i fer-la part del procés d’aprenentatge.
Molts dels infants que arriben a l’aula d’acollida veuen en Bourass un referent. Ella és la prova que es pot començar de zero i arribar lluny: “Que els nens et diguin ‘vull ser com tu’ és molt potent”. Perquè ha ensenyat als infants que és possible arribar allà on vulguin, encara que a casa es parli una altra llengua, hagin nascut en un altre país o tinguin una història diferent. Però per sobre de tot, és una professional que estima la seva feina i que creu en el poder de l’educació: “Si no ensenyem respecte i empatia, res té sentit”. Un dels moments més gratificants és veure com “arriben sense saber res i en qüestió de mesos ja parlen català…”. “Volen aprendre per poder anar sols al súper”, hi afegeix Bourass. Objectius senzills que en realitat volen dir moltes més coses.
Per a ella, tornar a la seva escola com a mestra és una manera de retornar tot el que va rebre. “Em van formar i ara estic formant”, i ho fa amb la mateixa il·lusió que quan era ella qui no sabia el significat d’estora.
