Mònica Pagès
Estrella Bartrina és molt coneguda i estimada a Ribes de Freser, perquè sempre ha estat al capdavant de l’Hotel Catalunya, establiment també centenari, que era la fonda de la família del seu marit, els Costa. Bartrina havia nascut a Sant Joan les Fonts i va arribar a Ribes de molt petita.
Quan va esclatar la guerra, Bartrina tot just tenia 13 anys, encara no tenia l’edat de treballar, que era als 15. No obstant, una amiga seva, la Fina, li va dir si volia anar amb ella i amb una altra amiga, la Matilde, a treballar a Montagut, el balneari que durant la guerra va ser hospital militar de la República.
Elles s’encarregaven del guarda-roba, i l’Estrella i la Fina també portaven el control de la roba de tots els ingressats; per això recorda que “cada dia passàvem per totes les habitacions… Mira, veus, aquí ja en falta un altre, i aquí un altre més…, li deia a la meva amiga. I de vegades em posava a plorar. Ella em consolava perquè no plorés, però jo responia: Que no ho veus? Quan tot això s’acabi, no podran fer res! Com vols que visquin així? Va ser molt dur!”.
ELS SOLDATS QUE S’ENTERRAVEN DE NIT
Bartrina explica que “l’hospital estava ple. Portaven els ferits amb tren i venien de tot arreu, no només de Catalunya. Si els havien de treure o d’enterrar, ho feien de nit; per això nosaltres no vèiem mai qui sortia, ens n’adonàvem l’endemà, quan passàvem per les habitacions”.
També remarca que “hi havia molt bons metges. Un d’ells el recordo especialment perquè es deia doctor Alberto Lechuga i, casualment, uns anys després que acabés la guerra, quan vaig anar per primera vegada a Barcelona, me’l vaig trobar i em va reconèixer. Quan jo treballava allà, encara no tenia l’edat per fer-ho i el metge que dirigia l’hospital confiava en mi i veia que era bona treballadora, i per això va canviar el meu any de naixement al document de registre d’aquella feina. Encara guardo aquest document”.
Bartrina té la memòria tan clara que ho descriu com si encara ho veiés i per això ho transmet amb un detall que corprèn. Tot i l’angoixa que li produïa veure la majoria d’aquells nois joves lesionats o en estat molt greu, no va voler deixar mai la feina a l’hospital militar de Montagut, només ho va fer uns dies perquè es va encomanar del tifus que molts dels malalts patien. “Llavors em van enviar a descansar a casa d’uns parents a Sant Privat d’en Bas, però quan em vaig refer, perquè m’havia aprimat molt, vaig tornar a Montagut”, explica.
“CORREU CAP A CASA I NO SORTIU”
Un dels fets que més van impactar Bartrina va ser l’últim dia que va anar a treballar a Montagut, quan es va produir la retirada, al final de la guerra. Bartrina recorda que “aquell vespre pujava cap a Ribes amb la meva amiga i ens vam trobar una multitud de gent omplint la carretera, cap a França.
Quasi no podíem avançar de tanta gent que hi havia. Sort que uns soldats que ens coneixien de Montagut ens van portar pel mig de tota aquesta gent fins a Ribes. Quan ens van deixar, ens van dir: ‘Correu cap a casa i no sortiu!’. Llavors ja no hi vam tornar més i van tancar l’hospital”.
El dolor d’aquestes vivències ha quedat tan viu que Bartrina no va voler tornar a trepitjar Montagut des que va acabar la guerra fins que Televisió de Catalunya va dedicar un programa al balneari i hospital, ara fa pocs anys, al qual li van demanar de participar.
Bartrina només va accedir a anar-hi si es quedava al vestíbul, perquè es va negar a entrar a cap habitació. El marit d’una neta seva que l’acompanyava es va adonar que s’aguantava les ganes de plorar. “No vaig saber que existia la fossa comuna fins que em van dir que havien trobat la llista dels que hi eren enterrats, fa poc.
Jo només sabia que hi havia un dels nois que vaig conèixer en un nínxol de l’entrada del cementiri perquè havien vingut els seus pares i el van enterrar allí. Venien cada any a portar-li flors i s’estaven al nostre hotel”, explica.
