Podrien viure la resta de la seva vida en un gratacel a Manhattan o en un pis de Bacelona, però han triat Collsuspina. L’Oriana Mendez, una mare novaiorquesa d’origen dominicà: en Ioan Ani, un pare barceloní, i la Carina, la seva filla d’11 anys, s’estan construint una casa al Moianès per entrar a viure-hi l’any que ve.
Fa més de vuit anys que estiuegen a Collsuspina i, tot i haver viscut sempre a grans ciutats com Barcelona i Nova York, hi ha alguna cosa en aquest petit poble que els ha atrapat.
La decisió no l’han pres per beneficiar-se de cap incentiu fiscal. Quan sent a parlar del nou Estatut de Municipis Rurals, Mendez somriu: “No ho sabíem, però si ens hi podem acollir, millor. Tot ajuda. El motiu real pel qual venim és aquest entorn, aquesta tranquil·litat. La sensació que la vida no passa tan de pressa.”
El que més aprecien del poble no és només el paisatge ni l’aire pur –que també–, sinó la pau. “Aquí quan es fa fosc, dorms. Et poses al llit i descanses. A les ciutats hi ha una mena d’energia flotant que et manté en tensió, res s’atura”, explica Mendez. Acostumada a aquest ritme frenètic, al poble hi ha trobat el silenci com a sinònim de benestar: “Aquí tot és més calmat, i això et canvia per dins. És com si el teu cos et digués: ara sí, pots respirar”, diu.
Però no tot són flors i violes. La família també veu els límits de la vida rural, sobretot venint de ciutats on tot és a l’abast: “A la ciutat, si necessites alguna cosa, baixes en qualsevol moment a una botiga i ho tens. Aquí, si et falta llet, t’ho penses dues vegades abans de fer vint minuts en cotxe”, reconeix Mendez. Per ella, el repte més gran de venir a viure al poble seran les diferències culturals: “Als pobles tothom es coneix, i quan arribes ets ‘l’altra’, l’outsider. T’hi has de fer el teu lloc.” Explica que, en municipis tan petits, les diferències es noten més que en una ciutat, on tothom conviu en la diversitat i l’anonimat, “però si ets una persona oberta, t’hi acabes integrant. Només cal temps i paciència”, afegeix.
L’any que ve deixaran de ser estiuejants per convertir-se en veïns de ple dret de Collsuspina. Ja no vindran només de vacances, sinó a viure-hi. Ho fan per convicció, però l’Estatut de Municipis Rurals els reforça la seva elecció: viure a un poble petit té dificultats, però també molts beneficis, ja no només fiscals, sinó de benestar.
