“No aguantava més, tenia ganes de morir-me”

“El meu pas per l’escola va ser un infern.” És una frase curta, però freqüent entre les persones que tenen discapacitat intel·lectual i que han passat per l’escola ordinària. De fet, segons l’estudi Acoso y ciberacoso que la Fundació ONCE i el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat van elaborar el 2023, 8 de cada 10 persones amb alguna discapacitat intel·lectual han patit assetjament a l’escola. L’any 2017, el govern va aprovar un decret que preveu que tot l’alumnat amb necessitats educatives especials s’escolaritzi en centres ordinaris i, excepcionalment, en centres d’educació especial per a casos de discapacitat greu o severa. Cinc alumnes del servei de formació i d’inserció laboral a l’empresa de Sant Tomàs, Eina, han explicat a EL 9 NOU la seva experiència a l’escola ordinària. De totes maneres, són molts més els que ho han viscut: per exemple, d’entre els 11 estudiants que s’han incorporat al servei d’Eina aquest curs, el 100% ha patit assetjament al llarg de la seva escolarització. Iker Rodríguez ara té 20 anys, va acabar fa poc el seu pas per l’educació obligatòria, però no la troba a faltar. “A l’institut ningú em volia, em sentia sol i sempre estava tancat a casa. Notava que tothom m’odiava”, explica. Però el pitjor que recorda és que “em van faltar molt al respecte. No els agradava com soc, em deien que era una persona lletja”. L’assetjament és constant i freqüent als centres educatius, però en el cas de les persones amb discapacitat el nombre d’afectats es dispara dins del col·lectiu. Segons l’educadora social i responsable dels itineraris formatius d’Eina, Ivana Vilademunt, els casos queden concentrats perquè “són un col·lectiu minoritari i tenen menys eines per defensar-se”. Un altre exemple és el de Rut Davesa, de 20 anys. El seu contacte amb l’assetjament va començar des de la llar d’infants, quan tornava amb mossegades i sang a casa, però les mestres li deien que eren coses de nens. El problema va ser quan a l’escola seguia amb els mateixos companys i la situació no va canviar: “Llavors em deien que era lletja, que feia fàstic, gorda, estúpida...”. Després, “m’enfadava, em posava agressiva i les professores m’acabaven castigant a mi”. Al final li va explicar tot a la seva mare. “Em va dir: ‘Tu no tornes a l’escola!”. Però els serveis socials hi van intervenir i s’hi va haver de reincorporar, encara que la situació no va canviar. Tot plegat va provocar que “intentés canviar el meu físic, intentés baixar de pes, l’estil de roba i canviar la personalitat, fins al punt que vaig creure que m’ho mereixia i que era culpa meva”. Amb 24 anys, Arnau Martos recorda com va viure el pas per l’escola ordinària a Vic. En el seu cas, va començar d’una manera completament diferent, perquè quan feia parvulari “més d’una vegada, una mestra m’havia pegat amb un regle”. Arran dels fets, “li deia a la meva mare que volia marxar, i quan vam parlar amb la professora deia que ho havia fet un nen”. Finalment va marxar d’aquell centre i va fer la Primària en un altre, vivint una època en la qual “vaig ser molt feliç”, recorda. Finalment, quan va acabar 6è, la situació va canviar. “Tots els meus companys anaven al mateix institut i jo vaig tornar al centre que havia anat de petit perquè també hi havia estat el meu germà.” Un cop allà, l’adaptació i el ritme “em feien sentir cada cop més exclòs, i constantment rebia assetjament i insults”. La situació es va combinar amb una pèrdua personal, i recorda que “tenia moltes ganes de morir-me. No aguantava més, no podia lluitar més i per aguantar la gent que vaig aguantar, m’hauria agradat estar igual que la meva amiga que va morir”. Finalment, amb el suport de la seva mare, va deixar la Secundària a 3r d’ESO. També explica el seu testimoni un noi de 20 anys que prefereix mantenir-se en l’anonimat i que en el seu cas l’assetjament va començar quan es va haver de canviar d’escola perquè la seva tancava. Des de segon de Primària i durant l’Educació Secundària va patir bullying. Va ser una època en la qual “estava sol, no tenia amics amb qui quedar i estava sempre tancat a casa”. Això va provocar que “em tornés un nen molt negatiu i que em maltractés a mi mateix. Sempre em volia... [s’assenyala les venes d’una mà i fa el gest de tallar-les amb l’altra]”. El cas va ser similar per a una noia de 17 anys que s’ha incorporat aquest any a Eina. Ella s’avenia molt amb els companys de la seva classe fins que va repetir curs a 2n de Primària. “Llavors les noves companyes em criticaven, parlaven de mi i no m’acceptaven com era.” Al ser d’origen marroquí, explica que va ser un afegit: “Odiaven les persones que són d’altres països i m’acusaven de coses que jo no havia fet i els professors s’ho creien”. L’assetjament també va continuar a l’institut, on va arribar al punt que “tota la classe quedava per un grup i a mi em bloquejaven”. A l’hora del pati es tancava al lavabo “perquè la gent no veiés que estava sola i així poder trucar als meus pares. No tenia a ningú”. Tant Rodríguez com Martos asseguren que ni companys ni professors es creien o sabien la seva condició [tenen trastorn de l’espectre autista]. Pensen, però, que si la gent ho hagués sabut i hagués estat conscienciada del que això suposa, la seva experiència hauria sigut diferent. De fet, segons Ivana Vilademunt, la visibilització i la inclusió de les persones amb discapacitat a les aules “és una oportunitat pels altres alumnes. La diferència sempre suma i és enriquidora, però el problema és que no estem acostumats a treballar amb el que és diferent de nosaltres”. En aquest sentit, l’educadora social assegura que falten referents. Vilademunt també remarca que anar a l’escola ordinària és important si les persones amb discapacitat poden rebre els suports perquè aquella persona estigui bé i se li ofereixen els recursos necessaris, “si no, hi ha l’opció de l’escola d’educació especial”. Assegura, però, que molts cops fer el pas i accedir-hi portant la motxilla de l’assetjament “tampoc és fàcil per a ningú. Quan la gent pensa en l’educació especial, pensa en uns perfils determinats que no han de ser els mateixos”. Tot i així, creu i ho confirmen els alumnes que “quan hi accedeixen dona la sensació que es relaxen i s’alliberen”.

“No aguantava més, tenia ganes de morir-me”

Muntanyola canvia de zona dins el sistema tarifari integrat

Obres de reforma i ampliació de la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Vic aquesta primavera

Comencen les obres de la residència de Seva

“És important incloure la IA al currículum educatiu sense deixar de banda tot el que ens fa humans”

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Moren cinc joves en un incendi a un bloc de pisos de Manlleu

Els Grillats guanyen el seu desè Carnaval de Torelló

Aquell local d'adolescents

Trànsit recomana als conductors evitar la C-17 aquest matí

Els menors morts en l'incendi de Manlleu van quedar inconscients i no van poder fugir

Manlleu homenatja els morts de l'incendi

Multitudinari comiat a Manlleu als adolescents morts en l'incendi

Els Mossos atribueixen a una intoxicació per fum la mort dels joves de Manlleu

Una veïna del bloc de Manlleu afectat per l'incendi: "Per sort estic viva i ho puc explicar"

Especial El 9 Informatiu per l'incendi mortal de Manlleu