Genís Roca (Girona, 1966) és expert en processos de transformació empresarial i cultura digital. President de la Fundació Puntcat des de 2021, és una de les veus de referència per parlar d’intel·ligència artificial i digitalització. Forbes el va escollir com una de les 50 persones de més de 50 anys més rellevants a l’Estat espanyol. Acaba de publicar el llibre ‘La revolució inevitable. Una càpsula sobre la societat de la intel·ligència artificial’ (Ara Llibres, 2025).
Amb la digitalització i la intel·ligència artificial estem vivint una revolució? El títol del seu llibre és explícit: Revolució inevitable.
M’interessa la paraula revolució i m’interessa la paraula inevitable. El mot inevitable hi ha gent que l’interpreta com a derrotista: això és inevitable, no puc fer-hi res. A mi aquesta accepció no m’interessa. Quan dic inevitable vull dir: més val que et posis a gestionar-ho, perquè el que no podràs evitar és que passi. Inevitable, en aquest cas, no té cap connotació negativa. Vol dir que el món va cap aquí i, per tant, ens ho hauríem de mirar. I la paraula revolució em fascina. És una paraula dels optimistes. Una persona que ataca o afronta una revolució és un optimista, perquè darrere la paraula revolució hi ha un esperit de “val la pena intentar-ho”. Una revolució és un conflicte, però els que abracen una revolució tenen l’esperança d’arribar a algun lloc. És difícil, però val la pena lluitar-hi. Els pessimistes fan servir la paraula crisi: diem que hi ha crisi climàtica, però, diem, en canvi, que vivim una revolució tecnològica.
I el fet de parlar de revolució i no de transformació, com fèiem fins fa poc, és perquè hi ha aquest trencament o aquest conflicte?
Portem 20 anys parlant de transformació digital. La paraula més habitual en el món de l’empresa i en aquest tipus de reflexions ha estat transformació digital. Ho fèiem –i ho dic perquè jo em dedico a això– intentant convèncer-nos que ens havíem de moure d’un lloc cap a un altre, perquè volíem fer-ho junts, parlant-ne, d’una manera pausada. Hi ha canvis –en el teu ofici, en el teu negoci, en la teva ciutat, en la teva societat– que es poden fer amb les eines de la transformació, però n’hi ha d’altres que s’han de fer amb la capsa d’eines de la revolució. La paraula transformació és un canvi a partir del que hi havia fins ara. La paraula revolució va contra l’anterior i, per tant, comporta un conflicte. Tots aquests 20 anys parlant de transformació digital ens han portat a una tessitura de negar el conflicte, d’evitar-lo. Però hi ha coses que només es resolen en conflicte.
Que parlem ara de revolució hi té a veure la irrupció de la intel·ligència artificial generativa?
No.
Però és un pas més?
Sí. Tenim diverses revolucions i conflictes, però no tots venen de la intel·ligència artificial. Tenim conflictes laborals –hi ha gent que perdrà la feina–, conflictes fiscals, polítics i socials; tenim informació falsa circulant… Tenim coses que s’han de resoldre amb la capsa d’eines dels conflictes. Però és fals que la intel·ligència artificial sigui el conflicte. Per entendre la intel·ligència artificial, jo explico que al segle passat vam electrificar-ho tot: el forn és elèctric, la cuina és de vitroceràmica, les calderes ja no són de gas, són elèctriques, els trens són elèctrics, ja no són de carbó. I una casa o una ciutat sense electricitat deixa de funcionar. El segle XXI, en canvi, no funciona sense software o, per dir-ho en català, programari. Què és la intel·ligència artificial? Un punt d’inflexió important en aquest camí cap al fet que tot funcioni amb programari.
I la intel·ligència artificial pot ser molt útil, però també pot ser molt maliciosa.
Aquesta és una frase que podries aplicar a totes les eines de la història de la humanitat. Què és software? Tecnologia. Què és tecnologia? Eina. Una aixada és tecnologia, un extintor és tecnologia, un fluorescent és tecnologia… Totes les tecnologies de la història de la humanitat tenen bons i mals usos. Deixa’m que et posi un exemple molt primari: un ganivet serveix per matar, però també per fer una intervenció quirúrgica per salvar una vida. Un cotxe pot provocar la mort d’una persona en un accident de trànsit, però també hi ha gent que arriba a l’hora a l’hospital en una urgència gràcies al cotxe. La IA té també beneficis i pot provocar perjudicis.
En anteriors revolucions s’han perdut llocs de treball, però eren sobretot de feines més mecàniques i manuals. La IA amenaça els llocs de treball més de creació i de presa de decisions.
La part creativa, no. Els que prenen decisions, sí. I està bé perquè fins ara sempre havíem vist els processos de mecanització com una cosa que afectava el lumpen. I ho havíem gestionat amb una certa condescendència com de dir: “Doncs, haver estudiat!”. I ara de cop i volta molta gent entén el que això suposa, perquè ara va cap a ells. No està malament. En canvi discrepo amb el tema de la creativitat. Hi ha gent que sap escriure, que sap pintar, que sap dibuixar, que sap fer una escultura… Encara que hi hagués algú que tingués molt bones idees, només podia ser creatiu qui dominés una tècnica. L’absència de tècnica t’expulsava d’un circuit de creativitat. Jo soc una persona que no he pogut fer mai cançons, no he pogut fer mai dibuixos, no he pogut fer mai escultures, perquè no dominava una tècnica. I amb aquesta tecnologia jo puc fer dibuixos, jo puc fer cançons, jo puc fer versos, jo puc fer textos. Per tant, considero que aquesta tecnologia amplia les capacitats creatives de la gent.
Si es perden llocs de treball i no es compensen amb d’altres de nous que se’n creïn, potser caldrà un nou contracte social, un nou repartiment de riquesa… si no hi ha feina per a tothom…
Aquest és un bon exemple d’un problema que no puc resoldre amb les eines de la transformació. Fins ara teníem un sistema que hem estat afinant durant 300 o 400 anys. La gent que genera riquesa n’ha de retornar una part: a les persones que l’han ajudat a aconseguir-la –sous als treballadors–, però també a la comunitat a la qual pertany, en forma d’impostos. L’economia digital captura riquesa gairebé sense llocs de treball i, per tant, sense repartir ni sous ni, gairebé, impostos. Abans, quan Bruce Springsteen escrivia una cançó, l’anava a gravar en un estudi; s’imprimien vinils, es repartien en furgonetes a una botiga de discos de Vic i tu entraves a la botiga de Vic i compraves un disc amb uns diners que es començaven a repartir en el sou dels treballadors de la botiga de discos, en el lloguer del local, en impostos a la ciutat de Vic, en el sou del conductor de la furgoneta que feia el repartiment, en impostos a l’Estat espanyol, a la discogràfica, al bateria, al baixista i, finalment, a Bruce Springsteen. Ara ja no es graven vinils, no hi ha furgoneta, no hi ha botiga de discos… Només es paga la quota de Spotify. La gent de Vic paga una quota a aquesta plataforma, però no hi ha cap sou a Vic ni impostos a la ciutat ni a l’Estat espanyol. Quants milions d’euros cada mes captura l’economia digital al meu territori sense repartir res ni a les persones ni a la societat? Ara mateix, l’economia digital és extractiva. A més a més, hem tancat la botiga de discos, el venedor està sense feina i li hem de pagar l’atur sense que recaptem impostos. Les nostres economies són deficitàries, però el món continua generant riquesa. El que passa és que no la repartim bé.
Estem veient com la guerra de la intel·ligència artificial es juga als Estats Units i a la Xina. Europa n’està quedant al marge.
Els humans som l’única espècie que es recolza sistemàticament en eines per resoldre problemes. Una societat competitiva està dotada d’eines. Si les eines progressen i tu no les tens, perds competitivitat i eficiència. El disseny d’aquestes eines, ara, no es fa a Europa. Per tant, hem perdut capacitat de resoldre els problemes del món. Els qui pensen les eines decideixen quins són els problemes i com s’han de resoldre. Si has deixat de liderar la tecnologia, has deixat de liderar la capsa de solucions del món.
Quan parlem d’intel·ligència artificial vol dir que estem donant per fet que les màquines són intel·ligents, oi?
El terme intel·ligència artificial fa 50 o 60 anys que s’utilitza. Se’l va inventar un grup de recerca dels Estats Units dins del seu pla estratègic per aconseguir finançament. L’origen del terme és, per tant, de màrqueting. Em sembla perfecte com a reclam i per captar l’atenció del capital; el problema és que ara ens està generant confusió. Estem discutint si una màquina pot ser intel·ligent o no, i això desvia el debat. Quan a una empresa li pregunten com s’ho farà per incorporar intel·ligència, és una pregunta que la inhabilita. La primera reacció és ofendre’s, perquè sembla que es digui que amb la gent que hi treballa no n’hi ha prou o senzillament no en tenia. I la segona és preguntar-se com es pot incorporar la intel·ligència en una empresa. Per això jo proposo no dir-ne intel·ligència artificial, sinó dir-ne software –o programari, encara que algú et digui que és més i que va més enllà de ser un programari–. Si a una persona li dius que ha d’instal·lar un nou software, no hi veurà cap problema. És la paraula intel·ligència artificial la que ens fa de barrera.
No pot ser que amb la IA generativa ens tornem tots una mica més ganduls i estúpids?
Sí, hi ha un risc increïble que ens tornem més estúpids. I també hi ha una oportunitat increïble de tornar-nos molt més capaços. A mi m’agrada explicar que aquesta tecnologia –la IA, i la digitalització en general– és un superpoder. Si ets burro, et pot fer superburro. Si ets gandul, et pot fer supergandul. Però si ets curiós, et pot fer supercuriós. I si ets bona persona, et pot fer superbona persona. I si ets capaç, et pot fer supercapaç. Et pot fer pitjor periodista o et pot fer millor periodista. És una eina.
Ara que esmenta el periodisme, la IA és una amenaça per a la feina de periodista?
Ara parlem de la intel·ligència artificial com si fos una eina genèrica. Jo comparo el ChatGPT amb l’oracle de Delfos: preguntaves el que volies, et responia el que volia i no sabies d’on sortia la resposta. Avui estem igual. L’alternativa són els agents: sistemes d’intel·ligència artificial entrenats per a una sola funció concreta. Un agent pot estar pensat només per traduir bé el francès, amb tota la gramàtica, el diccionari i bons exemples, però no li demanaràs res més. En el periodisme passarà el mateix. Un periodista treballarà assistit per diversos agents –jo els dic minions– que faran tasques concretes: transcriure una entrevista, extreure’n les idees clau o preparar un primer esborrany. El valor no és escriure el text, sinó decidir les preguntes, els enfocaments i els titulars. Com va passar amb el tractor a la pagesia (avui no es pot ser pagès sense tractor), els minions no eliminen l’ofici, però el transformen. I dubto que, aviat, es pugui ser periodista sense aquests assistents.
Com afectarà la IA al català?
Jo soc optimista. Pel tipus de feina que faig, visc a internet. I és cert que el català té problemes en alguns àmbits, com ara el pati d’una escola, però en l’entorn digital la situació és molt diferent. A internet, el català és una de les deu llengües més potents del món: vam ser dels primers a tenir Viquipèdia, vam crear el domini .cat –el primer domini cultural del món– i hem aportat un model d’identitat digital que altres cultures han seguit. Tenim un volum enorme de continguts digitals en català: la feina de la Viquipèdia, d’Aina, de TV3, de RAC1, del sistema universitari, dels arxius i fins i tot milions d’històries clíniques digitalitzades. Això no ho tenen països com Alemanya. Tot plegat fa que disposem de la infraestructura necessària perquè la intel·ligència artificial no només parli català, sinó que ho faci amb context cultural català. Encara no hi som del tot, però ja hi estem treballant. Per això soc optimista: els cotxes començaran a parlar català, ChatGPT ja el té; Gemini, també. Progressem adequadament.
Club de Premsa d’EL 9 NOU
