Roma Casanova (Deltebre, 1956) ha arribat aquest setembre als 20 anys com a bisbe de Vic. En aquesta entrevista, reflexiona sobre el món actual, la crisi de fe i vocacions i també temes que han generat polèmica, entre els quals les immatriculacions o l’avortament.
14 de setembre. Què li diu aquesta data?
És l’aniversari de la meva ordenació episcopal, l’inici de la meva estada a Vic. La tinc com a punt de referència.
Del 14 de setembre de 2003 n’ha fet 20 anys. L’hi queda molt lluny?
Al contrari, sembla que fos abans-d’ahir. Ha passat molt ràpid.
Com ha canviat Romà Casanova en aquest temps?
Era rector, em van fer bisbe de Vic, i quan vaig arribar evidentment em vaig trobar una realitat geogràfica, política i social concreta, uns mossens i laics col·laboradors… Això determina la manera com treballem, però jo he estat sempre el mateix.
És feliç?
Sí que ho soc, també riem molt.
De què?
De situacions del dia a dia. I de mi mateix.
Diu que vostè no ha canviat, però la societat sí. En poques dècades s’ha trencat amb pilars sagrats durant segles, com el model tradicional de família. Hi està d’acord?
No estem en una època de canvis, sinó en un canvi d’època, com diu el papa Francesc. La fe en el cor de les persones es va desdibuixant. Veig com a les parròquies els fidels disminueixen, hi ha menys batejos, confirmacions, matrimonis… La nostra terra s’està convertint en terra de missió.
Què vol dir?
Abans hi havia una cultura cristiana que des del néixer fins al morir formava un teixit, relligava la vida de les persones. Ara moltíssims joves no han sentit mai parlar de Jesús. L’Església torna a tenir el repte d’evangelitzar, anunciar el missatge de Crist.
Ho viu amb pessimisme?
Amb preocupació, sí, però pessimisme no. Com a cristià, un bisbe sempre ha de mantenir l’esperança.
Té smartphone vostè?
Sí.
Fa servir WhatsApp?
Sí.
Però per a la immensa majoria de la gent no és una persona accessible. Una distància forçosa d’acord amb el càrrec?
Penso el contrari. Estic contínuament a disposició de tothom: consells parroquials, reunions, visites… Cada dia xerro amb una gran quantitat de persones.
Vivim a l’era de la immediatesa. És un món que va massa de pressa per a l’Església?
A mi no m’ho sembla. Des dels bisbats dediquem molts esforços a la comunicació i estar al dia de les noves tecnologies. Aquesta cultura de la immediatesa sí que em preocupa; sobretot l’individualisme i el tancar-nos en nosaltres mateixos. Avui en dia teòricament tothom se sent molt lliure, però en realitat creix la buidor en el cor. Com pot ser que hi hagi tants joves pensant a suïcidar-se? Preguntes com qui soc, per què visc, què hi ha després de la mort… ens les hem de fer, però preferim anar-nos ocupant i posant coses una sobre de l’altra abans que contestar-les, i la buidor en el cor es fa encara més gran. La fe cristiana posa uns fonaments que ens fan molta falta i l’Església propicia el contacte entre persones en contraposició amb el món virtual irreal: la missa dels diumenges, els aplecs a les ermites, les trobades…
Però està clar que és una institució que ha perdut pes social.
Sí, és innegable, i tot i així encara som dels que apleguem més gent.
Pes social també vol dir capacitat d’influència.
No em preocupa gens el pes social. Ser influents no és el nostre tema. L’Església, en quant està en el món, té veu, porta un missatge per ser escoltat. Però tant ho fem si l’escolta una persona com moltes. No perseguim l’objectiu de ser influents.
Quan vostè puja a l’altar es fixa en la quantitat de persones que hi ha a missa?
Sempre. Les tinc de cara!
A Osona i el Ripollès de catòlics n’hi ha molts. Altra cosa és que siguin practicants.
N’hi ha molts que són de cultura catòlica: molta gent celebra les festes catòliques, els Reis, Nadal… Però més per tradició que no per fe.
Va convocar el Sínode Diocesà per circumstàncies com aquesta?
L’any 2017 estava acabant la tercera visita pastoral a la diòcesi, és a dir que havia recorregut les seves 249 parròquies tres vegades i constatava que la fe cristiana s’anava afeblint en el cor de les persones. És una de les raons per les quals vaig creure convenient convocar el Sínode.
Ha anat bé?
Ha sigut un camí preciós. Van començar uns 150 grups de persones aplegant-se per treballar un temari, pregar, escoltar, fer propostes… Aquest material va quedar recollit després a l’Instrumentis laboris, un document que es va traslladar a l’Assemblea Sinodal. En aquesta, vam dedicar vuit dissabtes de 9 del matí a 8 del vespre a pregar, dialogar, escoltar ponents, proposar i votar les propostes. L’experiència de trobar-se gent diversa en edats, condicions, laics, mossens, religiosos, fins i tot de pensaments diferents dins l’Església, va ser molt enriquidora i es va crear un clima de comunió i de pau.
Què ve ara?
Després de l’assemblea, el bisbe té la tasca de recollir tot el que s’ha proposat per indicar camins per on avançar. Del sínode n’han aparegut 114 decrets. Déu ens ha parlat. I novament les parròquies, arxiprestats, moviments… n’hauran de fer una lectura per veure com actuar. Els decrets parlen, entre altres temes, de la família, l’educació o la importància de la missa dominical.
La crisi de fe té una altra derivada. Falten mossens.
La realitat biològica és incontestable. En els 20 anys que fa que soc a Vic, molts mossens ja no hi són i n’hi ha d’altres de molt grans. He ordenat de prevere 15 diocesans i 3 claretians; diaques, més. Però aquests 15 ordenats són molt pocs en comparació amb les necessitats que tenim. Tot i això, fruit de la relació amb altres esglésies n’han arribat uns 30 de Ruanda, el Congo, l’Argentina, Mèxic, Colòmbia, el Paraguai… Cal que també aquí sorgeixin vocacions.
Com?
Ho estem treballant. La manca de vocacions no és altra cosa que el reflex de la falta de fe del poble. Per això hem de potenciar la vida de creients.
I ordenar dones?
L’Església no va per aquí. Però no per una actitud de rebuig envers la dona, sinó per una raó de tradició en majúscula. L’Església té una història de 2.000 anys, ha estat i és present en moltes cultures i sempre s’ha mantingut fidel a 12 apòstols que, al seu torn, escullen homes per ser bisbes i preveres. No es tracta d’una qüestió de poder, sinó de l’ordre sagrat que neix en Jesús. Això és perfectament compatible amb el paper importantíssim de la dona en la nostra cultura. Els cristians hem tingut reines i dins l’Església, abadesses al capdavant de monestirs importantíssims.
La ciutat on viu és encara més diversa que quan hi va arribar el 2003. S’hi troba còmode?
Molt.
Es relaciona amb els representants d’altres comunitats religioses?
En moments puntuals. Quan hi va haver l’atemptat terrorista amb origen a Ripoll, vaig ser allà, i vam estar en contacte amb els imams; també ara pel terratrèmol al Marroc, quan es convoquen congressos de diàleg interreligiós… Però en general hi ha poca relació.
I per què no són més proactius? Els temps ho demanen.
Cadascú té les seves dinàmiques. És cert que faria falta més diàleg entre dirigents, però la relació sí que es dona en el dia a dia entre fidels: gent que viu al mateix bloc de pisos, que van a la mateixa escola, que es troben al mercat… Càritas mateix acull a tothom, no demana carnets.
A Osona i el Ripollès hi ha molta tradició d’escoles de congregacions religioses. Se les reconeix massa o massa poc?
L’escola dirigida per congregacions, que aquí coincideix amb la concertada, està mal vista. No per part de l’administració local, sinó de supramunicipals que sovint traslladen el missatge que l’única és la pública. No pot ser. Totes dues comparteixen la missió de preparar la gent per al dia de demà. També caldria revertir l’infrafinançament de la concertada. La mateixa administració, quan té problemes, hi porta alumnes.
Com es el dia a dia del bisbe de Vic?
Em llevo cap a les 6 del matí, i sempre transcorre entre resar i treballar: escriure, reunions, visites a les parròquies…
I ser a tot arreu.
Evidentment. De totes les administracions, som els que trepitgem més territori. He anat més vegades a les parròquies que moltes autoritats supramunicipals. Ara he iniciat la quarta visita pastoral a la diòcesi, començant pel Ripollès.
Càrrecs com el seu porten associades creus. Una és que digui el que digui pot aixecar polseguera.
Per això cal prudència, però jo sempre he dit el que penso. No m’he callat mai res per por: la fe cristiana diu coses que xoquen a la societat, però si s’han de dir, s’han de dir. Per defensar la llibertat no renunciem a la veritat o la caritat.
Realment considera l’avortament un genocidi?
La política, les lleis, permeten el que creuen convenient, però per mi és matar una vida humana. El Papa va dir que amb la vida humana no hi podem jugar i, a l’entendre meu, de la raó i de la ciència, ho és. Els avenços en genètica demostren que des d’un primer moment es pot saber les malalties que patirà una persona. Ja hi ha ànima, ja és un fill de Déu. Potser m’equivoco, però intueixo que en temps a venir el poble de Catalunya plorarà els fills que no ha tingut. Hi ha una generació que es preguntarà on són els qui l’haurien de cuidar. Ho suplirà la intel·ligència artificial? Potser sí, però la vida humana és rica quan les persones s’ajuden a créixer, es cuiden i comparteixen. El poble que no té fills està derrotat.
Quin ha estat el millor moment que ha viscut des del 2003?
L’ordenació de mossens, perquè veus l’alegria en el poble de Déu. També l’experiència de compartir en el marc del sínode diocesà, o les jornades mundials de la joventut.
Durant l’esclat del procés sobiranista li demanaven que es posicionés. No ho va fer.
A mi ningú no em va dir res.
Doncs sí que s’escrutava si era més o menys catalanista.
El que soc és molt respectuós. Aquest tema pertany a la política, no a l’Església. L’endemà de la declaració de la República, inauguràvem la celebració dels 150 anys del Museu Episcopal. El que vaig dir allà és el que mantinc: en 150 anys hi ha hagut molts avatars de la història, però la funció de l’Església serà sempre servir aquest poble.
Quin poble?
El català, la gent que viu aquí. Treballem des de la fe cristiana perquè hi hagi pau i concòrdia, com vam fer durant el franquisme, la República, l’època dels Àustries, els Borbons… En 2.000 anys d’història l’Església ha conviscut amb tot tipus de règims polítics.
Van obrir una bústia per rebre denúncies sobre possibles abusos sexuals. N’han arribat?
Algunes. Se’n fa un discerniment i s’actua en conseqüència.
Algunes quantes són?
No moltes, però la dada no la tinc.
Què vol dir que se’n fa un discerniment?
S’escolta a qui ho diu, es mira si la denúncia té consistència; es crida la persona denunciant i s’investiguen els fets.
Fins ara s’ha pres alguna acció?
No, de moment no.
Quant de mal els ha fet la polèmica al voltant de les immatriculacions?
Un cert anticlericalisme hi ha sigut sempre, no és una realitat que m’angoixi, però en aquest cas es va dir públicament des del govern que ens havíem apropiat indegudament de béns.
I no ho havien fet. O sí?
No. Si existeix una reclamació, l’escoltem, i si és justa, retornem el bé immatriculat. En cas de no entesa, s’opta perquè sigui un jutge qui ho determini.
Els comptes del bisbat de Vic estan sanejats?
Són els que han de ser. Abracem un territori molt gran, amb molts immobles per mantenir i molts treballadors.
Hi ha pobles com el Brull, la Torre d’Oristà… interessats a posar en circulació antigues rectories, però fa la sensació que els costa arribar a entendre’s.
D’espais nostres ens en convenen. La nostra prioritat és mantenir els béns que necessitem. En segon lloc, que d’altres que hem rebut, via donacions o que vam adquirir en un moment determinat, rendeixin el millor possible, per finalitats com mantenir esglésies, persones, accions de caritat, evangelització… A partir d’aquí, estem oberts a dialogar amb els ajuntaments. Va passar a Balenyà Estació. L’actual seu de l’EMD era un edifici nostre que s’adeia a les seves necessitats. Els hi vam vendre.
La catedral de Vic ara fa goig.
S’hi ha anat fent intervencions a partir d’Episcopus, quan vam realitzar un projecte de projectes coincidint amb els 1.000 anys que el bisbe Oliba va començar a ser bisbe de Vic, i els 100 anys de la mort de Torras i Bages. Ens hem mogut per buscar subvencions d’administracions que ens han ajudat. S’ha pintat el sostre, hi hem posat material perquè ressoni menys… També s’ha intervingut al deambulatori i al claustre superior, i s’està actuant a l’Espai Sert i el claustre de baix, així com està previst netejar i restaurar les pintures de Sert.
La idea és potenciar més l’atractiu turístic que no la funció religiosa original?
Són coses diferents? La gent, quan va a una ciutat, sempre fa una visita a la catedral. La nostra està oberta cada dia.
Això val diners. S’hauria de pagar?
Sempre m’hi he resistit. A una catedral hi ha de poder accedir tothom lliurement: visitar-la, asseure’s, resar, i que ningú no li pregunti res. Altra cosa és que per motius de manteniment sí que es pagui entrada al deambulatori, l’Espai Sert o el claustre. A Vic li falta valorar més què implica ser ciutat episcopal.
Quins beneficis reporta?
Els més visibles són la catedral o el museu episcopal, però n’hi ha d’altres de profunds. Pensem en la gran tradició de seminari, que vol dir gent formada en llengua, literatura, humanitats, filosofia… També l’embrió de la mateixa universitat.
El bisbat de Vic inclou els arxiprestats del Bages, Manresa i l’Anoia-Segarra. L’han pressionat mai a pronunciar-se sobre la capitalitat de la Catalunya Central?
No. I el que m’agradaria molt, i així ho he expressat als alcaldes, és que hi hagués relació entre Vic, Manresa i Igualada.
Té detectat que costa?
Entre Vic i Manresa últimament n’hi ha més. Igualada salta de seguida cap a Barcelona.
Vostè és fill de l’Ebre. Continua vinculat al sud?
Sí. A la família i als companys mossens d’allà. A l’agost sempre hi vaig.
Com fan vacances els bisbes?
Llegint, passejant i, això, passant estona amb família i amics. Fem moltes paelles, i sempre hi ha la discussió de quina és més bona, si hem encès massa foc, si hi hem posat poca aigua i massa arròs… Forma part de la festa.
Les travesses que el situaven com a bisbe de Girona tenen fonament?
No tinc res a dir-ne. Se’n parlava fa dos anys. Si fos veritat, ja seria a Girona. A Vic m’hi trobo molt bé. El Papa pot demanar un canvi en qualsevol moment, però jo intueixo que em quedaré aquí fins al final.
Què vol dir “fins al final”?
Fins que em mori o em jubili als 75 anys.
