“No som refugiats”

La ment de la Yara recordarà per sempre el camp de refugiats d’Idomeni quan els seus ulls contemplin bastes extensions de terreny. Va néixer a Síria i només té 7 anys, però la seva mare, Hanan Takleh (26), ha constatat una vegada i una altra com parla d’aquest record quan trepitgen places plenes de gent. Ara està bé. Fa tres mesos que viu a Torelló amb els pares i el seu germà Mustafa, dos anys més petit. Tots quatre han començat una nova vida després d’abandonar Síria l’octubre de 2015. Que no ha estat fàcil és un tòpic que, en el seu cas, pren tot el sentit del món. Primer de tot, pel sol fet de decidir marxar. Una oportunitat i una renúncia. Vivien en un barri a 10 minuts del centre de Damasc. Takleh estudiava infermeria; el seu marit, Mohammad Hamadeh (35), regentava un taller mecànic. Tenien dos fills, encara massa petits per anar a escola. Els caps de setmana, visitaven els parents i mai s’havien significat ni a favor ni en contra de Baixar al-Àssad. “Érem una família molt normal”, diu ell, “ens agradava sentir nens jugant al carrer”, riures i tocs de pilota que es van fer fonedissos a partir de l’estiu de 2011. Van viure amb la guerra durant quatre anys, però l’octubre de 2015 la vida els va posar contra les cordes. Una bomba va caure damunt la casa dels pares de Takleh quan ella i els nens eren a dins. Van sortir de sota les runes. Físicament, amb cap seqüela més enllà d’una petita cicatriu a la galta, però emocionalment trasbalsats per la mort d’un germà i convençuts que “calia abandonar el país al més aviat possible”. Takleh i els seus fills van poder sortir de sota les runes després que la casa s'esfondrés per culpa d'una bomba És per això que el matrimoni va vendre el cotxe i, amb els diners, va pagar els bitllets d’autobús fins al Líban. Amb penes i treballs, “sense ajuda de ningú”, més tard vindria un vaixell per arribar al sud de Turquia, un altre autocar entre les ciutats de Mersin i Esmirna i, finalment, l’anomenat viatge de l’infern, el trajecte en pastera fins a les costes gregues. “Vam passar moltíssima por”, recorden, “érem 38 a bord. Sabíem que hi havia centenars de persones que havien naufragat i mort exactament al mateix lloc. El viatge va ser de dues hores, però per nosaltres, una eternitat”. En arribar al camp de refugiats d’Idomeni els van dir que només hi passarien 48 hores, però el tancament de fronteres els hi va condemnar tres mesos. Dies i dies “duríssims, compartint una carpa amb 200 persones, sense poder-nos dutxar i havent de fer cua amb els nens perquè, si no, no ens donaven menjar per a ells”. Allà van apuntar-se al programa europeu d’acollida, però no van obtenir resposta fins un any més tard. Tot aquest temps el van passar en un camp més petit, on –malgrat les circumstàncies– se sentien millor: “Compartíem habitació amb altres famílies, però era diferent d’Idomeni i hi havia voluntaris que ens ensenyaven anglès”. Els molesta que la ciutadania els vegi com a refugiats i també que s'associï aquesta condició a pobresa i violència Traslladar-se a Espanya no era una opció que haguessin previst ni considerat. La primera, tot i que impossible, era anar a viure a un altre país àrab, però “enlloc acceptaven sirians”; la segona, Alemanya, perquè ja hi residia molta gent del seu país. No va ser ni l’una ni l’altra, sinó un estat que “coneixíem molt poc encara que, després del que havíem viscut a Grècia, ens era igual. Volíem començar de nou”. Van passar vuit mesos a Barcelona, en un centre d’acollida on van aprendre català i castellà, i ara en fa tres que són a Torelló. Tornar a Síria ho veuen lluny, però confien a fer-ho “algun dia, quan la guerra civil s’hagi acabat”. Ara estan bé, sobretot perquè “els nostres fills són feliços”. Que l’exili els ha afectat també a ells ho noten en petits detalls. La Yara, per exemple, troba a faltar dir paraules com “àvia” i els fa moltes preguntes: “Per què la guerra va tocar a allà? Per què queien els edificis? On és el tiet?”. Takleh i Hamadeh, tot i tenir el cor al país, amb les seves famílies, estan decidits a tirar endavant. Busquen feina. I també volen teixir llaços amb la societat que els ha acollit. “De moment és complicat”, apunten. Els molesta que la gent els vegi com a refugiats i que associï aquesta condició a pobresa i violència: “Tenim permís de residència a Espanya i som sirians, sí, però també moltes altres coses: pares, per exemple. Refugiats, no”. QUATRE ENTRE UNA MINORIA Des de la setmana passada, 49 refugiats sirians procedents del Líban són a l’Estat espanyol. Tot i això, dels 17.387 que el país s’havia compromès a acollir, només n’han arribat el 15%. Al conjunt de la Unió Europea, la xifra ha quedat aturada al 35% de 180.000. En el cas d’Osona, el Seminari de Vic està preparat per acollir-ne una quarantena, però l’arribada continua aturada després que vencés el contracte amb Dianova i que cap altra entitat estigui interessada a agafar-li el relleu.

“No som refugiats”

Una moneda de Baitolo, troballa de la campanya d’excavacions al Camp de les Lloses de Tona

La Cambra d’Osona vol acabar amb la falta de cobertura a la C-17

Emesos prop de 2.600 certificats de vulnerabilitat a Osona per la regularització d’immigrants

“Quan tens una actuació delicada, a casa no pots dir que t’has jugat la vida”

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

Cremen dos cotxes en un aparcament del Costabona, a Molló

La plantilla de Leche Pascual a Gurb aprova un acord amb indemnitzacions equivalents a les de l'acomiadament improcedent

“Sobre l’hospital, conec molta gent que es decanta per anar a Olot per proximitat”

“Treballo de cambrera, tot i així, els meus pares m’han d’ajudar”

El temps troba casa a Ogassa

Mor Jaume Freixas, "en Farines", històric de la UD Taradell

Mor un veí d'Ogassa en un xoc frontal a l'Alt Empordà

Dimecres comença una prova que afectarà 10.000 vehicles diaris a Vic

Tancada de nou la piscina del Patí Vic per la presència de material fecal a l'aigua

Convivencia Cívica Catalana demana retolar en castellà a Vic