La construcció de la presa de Sau va arribar a tenir mobilitzades un miler persones en unes condicions laborals i de vida molt dures, i una primera dotació de mà d’obra formada per represaliats del règim franquista. Ot Burgaya, director del documental ‘Sau, la memòria submergida’, una producció d’EL 9 TV i La Xarxa que aquest divendres va viure la primera de les dues sessions de preestrena, va passar pel programa ‘… i bona lletra’ d’EL 9 TV.
“Volíem parlar sobretot de les persones que en un context de repressió franquista van arribar del sud d’Espanya, d’entorns molt pobres i molt desfavorits, per aixecar una presa que l’any 1963 es va omplir d’aigua”, explica.
Hi ha constància que bona part dels primers treballadors que van arribar a Sau eren represaliats republicans, “alguns en una mena de tercer grau penitenciari. I també, fins i tot, hi van treballar delinqüents comuns”, explica Burgaya.
Posteriorment ho van fer molts migrants del sud d’Espanya, de zones rurals, “on la repressió franquista també havia sigut molt dura, com és el cas d’Andalusia, d’Extremadura o Galícia”.
Molta d’aquesta gent es va veure forçada a abandonar els seus llocs d’origen “per anar a guanyar-se la vida, i molts d’ells van acabar a petar el cor de les Guilleries”.
“Al principi de tot, hi havia un esquadró de falangistes que es dedicava a vigilar totes aquestes persones”, diu Burgaya, Un llibre publicat amb motiu del 50è aniversari, obra de Joan Lagunas, ja ho tenia documentat. De fet, Lagunas és un dels testimonis que apareix en el documental com a coneixedor de la història de la construcció del pantà.
Un dels fils conductors són les memòries d’un treballador, Félix Jurado, que va ser a Sau entre 1958 i 1968 i va deixar escrit el testimoni de seu dia a dia.
“És un document que ens explica anècdotes i detalls amb una precisió increïble i extraordinària”, diu Burgaya. “I ens serveix per vertebrar un documental posant veu a una persona que va ser allà i ens ha deixat un testimoni impagable “.
Ara ja queda poca gent viva dels que van treballar en la presa, de la que ja fa més de 60 anys de la seva posada en marxa. “Però encara hem pogut trobar algú que va participar directament en els treballs de construcció i ens expliquen també, en primera persona, com va ser aquesta experiència i la duresa dels treballs”.
I també com es tapaven alguns accidents, i algunes morts que hi va haver durant les obres. “No hi havia seguretat, no hi havia les proteccions que avui podríem trobar en una construcció d’una obra. A la presa de Sau es va aixecar un mur de formigó, es necessitava molta mà d’obra, molts peons, i es van necessitar prop de mil persones per aixecar aquella presa”.
Es treia la pedra de la cantera de Sau. I a les barrinades, les explosions a la pedra, es van produir accidents i es van arribar a produir morts, que s’amagaven. Morts anònimes, gent sense nom. “Ningú ho preguntava, això es tapava, no es volia fer mala publicitat, i per tant, aquí tothom callat”.
El documental també entra en la relació dels pantaners amb la gent del poble de Sant Romà, el que acabaria colgat sota les aigües, que malgrat les circumstàncies i el destí d’uns i altres van tenir una bona convivència. “La realitat s’imposa d’una manera que no t’esperes. La gent ja n’estava assabentada, però fins a l’últim moment de les expropiacions no va acabar marxant.”
Es feien partits de futbol de la gent de Vilanova de Sau amb els fills dels treballadors dels barracons, “i un cap de setmana jugaven a Vilanova i l’altre a la zona dels barracons. Hi va haver contacte, hi va haver amistats, hi va haver parelles amb fills. Per tant, sí que d’alguna forma, eren dues comunitats que cadascú vivia en el seu espai, però també es van aconseguir i es van trobar”.
{{ comment.text }}