Ens retraten a nosaltres i al nostre dia a dia, però hi ha paraules típiques del parlar col·loquial osonenc que amb el pas dels anys van caient en desús. Això té a veure amb els estris que designen, que potser s’han deixat de fer servir; amb el context cada vegada menys religiós o amb la circumstància que altres mots –no necessàriament nous– han guanyat popularitat i han relegat els seus sinònims, com seria el cas de pudor en detriment de ferum i catipén.
Partint d’aquesta realitat, i pensant que la desaparició de paraules genuïnes s’accentuarà generació a generació, els vigatans Manel Seuba i Cristina Masramon acaben de publicar un llibre que recull, a mode de glossari, més de 800 mots típics de la comarca d’Osona, des dels clàssics eixabuiro o torratxa fins a escalfapanxes en comptes de llar de foc i refranys de l’estil d’arribar a misses dites o dir alguna cosa de nord.
Per realitzar la selecció i materialitzar l’obra, a la qual han dedicat un any, han fet entrevistes a gent d’àmbits diversos i també d’arreu d’Osona, ja que un altre dels seus objectius era recollir fins i tot termes que s’utilitzen només molt localment. A Vic passa, o passava, amb cotxe carajillo, quan es feia referència al vehicle de la guàrdia urbana que s’aturava als bars tot patrullant; i al conjunt de la plana, amb llomillo, una manera de referir-se col·loquialment al llom de porc.
D’entre tots els termes que desfilen al llarg del llibre, l’espurna va ser cèfiro. Es tracta d’un sinònim de mantellina, la peça de roba fina –normalment de color negre, blanc o cru– amb què les dones es tapaven els cabells i l’esquena amb motiu de festes religioses.
Seuba es va adonar que les noves generacions ni coneixien la paraula ni l’article com a tal, i això li va servir de pista d’enlairament per començar a recollir mots.
Després sumava a l’aventura l’historiadora Cristina Masramon, que entén el llibre com una excusa per asseure i que juguin juntes persones d’edats diferents: “Als grans els serveix per fer memòria i als més joves, per descobrir paraules o fins i tot objectes que abans eren el nostre dia a dia i ara ja no usem”.
Ho diu amb coneixement de causa, perquè ella mateixa s’hi ha trobat amb els seus nebots i casset, disquet o multifin, que “directament no saben què són”.
Amb l’objectiu de fer explícit aquest convit al diàleg entre generacions, el pròleg l’integren quatre reflexions escrites per un estudiant de medicina de 20 anys, una professional del sector de la comunicació adulta jove, una mestra nascuda el 1958 i un excomercial de maquinària agrícola que el maig passat bufava les espelmes del 96è aniversari.
Seuba i Masramon es curen en salut ja d’entrada i també expliquen a les primeres pàgines que no són lingüistes ni pretenen alliçonar: “De ben segur hi haurà alguna paraula que no respondrà a les regles ortogràfiques, sinó a la lògica del seu so”. I és que allò primordial és mostrar “el parlar de sempre a la Plana de Vic”, amb “les entonacions i les lletres potser mal col·locades que ens fan peculiars”. Encaixen en aquest esquema castellanismes com altanto o almenos i mots mal dits, entre els quals arcalde, iclésia, sangrantana o teiatru.
El llibre, que ha comptat amb la col·laboració de la Fundació Puig-Porret i EL 9 NOU, es pot comprar a llibreries de Vic i també a la pàgina web del bisetmanari. D’entrada se n’ha fet una tirada de 400 exemplars que tot indica que quedaran curts, perquè ve temps de trobades en família i la proposta pot donar molt joc després dels xeflis, altrament coneguts com a àpats.
{{ comment.text }}