L’Observatori Global de Ciutats Saludables i Sostenibles, del qual forma part la UVic-UCC des dels seus inicis, ha rebut el premi de la Fundació Nobel per la Sostenibilitat. El seu mèrit és haver creat un registre mundial sobre aquests temes. Qualsevol municipi del món pot mesurar amb uns barems objectius i comprovats si contribueix prou a la salut dels seus habitants. Vic va ser dels primers.
Què és aquest observatori, i d’on neix la iniciativa?
Aquesta és una xarxa de treball mundial, que va liderar la Universitat de Melbourne, a Austràlia. Van desenvolupar una sèrie d’indicadors que defineixen si les ciutats són o no saludables. És com quan vas al metge i et miren els de la teva salut. Parlen de healthy cities però també de liveable cities, és a dir, ciutats on es pugui viure. Ho van publicar a la revista The Lancet, i el segon pas va ser posar-se a mesurar. Les coses no s’arreglen fins que es mesuren de forma objectiva i hi ha un diagnòstic. Es va crear un software que els mesura ubicats en l’espai. A Vic, si un dels indicadors és quanta gent té un espai verd a 400 metres o menys de casa, ho situa en un mapa. I al final, sabem com està cada ciutat i cada barri en funció dels indicadors saludables. Així se sap on caldrà actuar.
A Catalunya, es va fer a Vic i Barcelona?
Primer ho van fer en ciutats australianes. L’any 2018, en un congrés, sabem que buscaven socis per validar aquest software a tot el món. Ens hi vam apuntar, per dir-ho d’alguna manera, perquè ja treballàvem amb la Diputació de Barcelona en com dissenyar plans urbanístics en clau de salut, i amb l’Ajuntament de Barcelona, mesurant l’impacte de les superilles. Vam pujar al carro perquè tenim clar que això ens afecta a tots, que és fonamental i molt útil, i jo que soc més d’activitat física. També demanaven que aportéssim quines polítiques públiques hi havia en aquesta matèria, els policy documents. Si no tens un bon diagnòstic no es pot actuar.
Com treballa el software que van crear i per quantes ciutats va començar fora d’Austràlia?
Genera una infografia de cada ciutat perquè es pugui presentar a qui pren les decisions. I que permet comparar. A partir d’això es va dissenyar aquest observatori mundial de ciutats saludables. N’hi havia 25 a tot el món (d’aquí també hi era València) i era la primera vegada que el software s’harmonitzava.
“Al principi es van mesura 25 ciutats del món, entre elles Vic i Barcelona”
Encara ha crescut més?
S’ha organitzat els 1000 City Challenge, ara treballem perquè arribi a un miler de ciutats. Ha de ser una eina útil per transformar la realitat, no només ciència que acaba el seu recorregut publicant un paper en una revista. Ara és més que un observatori, tens molta informació científica.
Ara qualsevol ciutat del món que vulgui afegir-se al projecte ho pot fer?
El software és gratuït, i si alguna altra ciutat el vol aplicar pot fer-ho perquè és obert. Ningú hi vol fer negoci, el que volem és que s’apliquin a la pràctica. Un cop s’ha vist que és operatiu ha d’estar a l’abast general. Hi ha tutorials que expliquen com funciona, i un equip de suport. I cada experiència serveix per millorar-lo i fer-lo més amigable. Ens preguntem què podem fer perquè sigui fàcil d’utilitzar i també quins usos ha de tenir. I a partir d’aquí veiem que és útil per identificar la situació per barris i fer intervencions més de precisió. Hi ha un equip multidisciplinari, des d’analistes de dades fins a especialistes en canvi climàtic o salut.
“El ‘software’ és gratuït i ara qualsevol ciutat del món ja se’l pot aplicar”
Hi ha ciutats molt grans i més petites, l’anàlisi val per a totes?
A vegades una ciutat no necessita una intervenció global però un barri sí. Ara hi ha el software que ubica en l’espai i també el que analitza la presència d’aquests indicadors de salut en les polítiques públiques. I amb el temps n’hem anat afegint de nous, l’últim és l’índex de vulnerabilitat a la calor. Aquí Vic encara no hi és, però Barcelona ja sí.
“Si volem que es vagi a un lloc caminant, ha de ser en un entorn de 15 minuts”
Cada vegada més necessari, amb el canvi climàtic. Què es té en compte?
Ara només mesurem. Tenir una diagnosi, indicadors vàlids i una eina que mesuri bé perquè algú després pugui decidir el tipus d’actuacions que calen, i fer-ne un seguiment. Nosaltres els diem: si monitoritzeu aquests indicadors tindreu el vostre índex de vulnerabilitat a la calor.
La proximitat amb determinats serveix és clau. Va sortir aquella idea de les ciutats de 15 minuts.
Si vols que la gent vagi a un lloc caminant, ha de ser en aquesta distància. Si totes les activitats de la nostra vida les poguéssim fer caminant o en bici en un quart d’hora, no caldria agafar el vehicle de motor. Ens preguntem per què l’agafem tant, per què no caminem gaire: en funció del lloc on vius caminaràs més o aniràs tot el dia amb el cotxe enganxat al cul. Són aquests indicadors els que ens afecten. També vostè menjarà més fruita o verdura fresca en funció de si té a prop botigues que en venguin. Si té a prop de casa botigues de menjar ràpid, per molt que vulgui n’acabarà menjant més. A ciutats dels Estats Units hi ha estudis que indiquen que les de menjar fresc estan marxant dels barris més vulnerables, potser perquè la gent no pot pagar el que venen.
“Si li dius a algú que camini però en el lloc on viu no se sent segur, no ho farà”
Els espais verds són un altre dels indicadors?
Sí, un parc on pugui anar a caminar. O una parada de transport públic. També als Estats Units, la gent va amb cotxe perquè viu lluny de tot arreu. Són aspectes, tots ells, que afecten la nostra salut.
Tampoc cal que ens plantegem fer un esport intensiu?
No, parlem de la caminabilitat, si ets capaç d’introduir moviment a la teva activitat diària, és una despesa calòrica que millora la teva salut. I també hi ha la ciclabilitat, un índex sobre la possibilitat d’anar en bicicleta per les ciutats.
“Menjaràs més verdura o fruita fresca si tens a prop botigues que en venguin”
Hi ha factors que estan a la nostra mà de canviar, n’hi ha d’altres que no.
Sí, és clar. Hi ha els que cadascú decideix, els individuals, com fumar o no fumar. Però hi ha els determinants socials, el que faci el teu entorn de família o amics. I els determinants de l’entorn, i un és l’entorn construït. Tu li pots dir a algú que camini, però si al seu voltant tothom està escarxofat a la cadira no ho farà. I si al lloc on viu no se sent segur o no és agradable, tampoc ho farà, i l’estètica també compta. Coses que es fan a l’entorn construït acaben afectant, sense que ningú no tingui mala intenció,
Ja veiem que no és una sola cosa, la que cal canviar, és un plantejament molt holístic, que en diríem ara.
Per canviar d’estil de vida, hem de tenir en compte tots els factors. Per això el que fem és tan interessant a l’hora de modificar estils de vida, un dels determinants de la salut. La majoria de malalties cròniques tenen al darrere quatre mals estils de vida: inactivitat física, sedentarisme (que és diferent), alcohol i tabac i alimentació poc saludable. El nostre estil de vida no era d’estar asseguts, perquè no érem mai a casa. Ara fixi’s, nens i adolescents en pobles i en ciutats… hi ha les pantalles, la seguretat, tot ho fa més difícil.
Des de les polítiques públiques s’han de crear entorns per fer propici el canvi?
Hem de mapejar tot això. El metge et pot dir que facis exercicis de força però segons on vius i amb qui vas, no ho faràs. Sense tenir en compte totes les capes, serà difícil que canviem estils de vida de forma sostenible.
Les administracions els comencen a fer cas, als científics, a partir de les dades que els estan proporcionant?
No n’hem fet un seguiment, de si ho han fet servir per dissenyar intervencions. És una altra de les nostres tasques en el futur: donar suport a l’aplicabilitat en la pràctica real d’aquesta eina basada en l’evidència científica. Busquem que ajuntaments, diputacions i governs hi confiïn. O també arquitectes i urbanistes. Pot ser que només amb petites intervencions, la gent acabi caminant més. I això influeix en la desmedicalització. La medicació no ho soluciona tot, potser caminant o deixant de menjar alguna cosa t’estalviarà de prendre algun fàrmac. Tot encaixa.
“L’activitat física ha de formar part de les pimes”
Des del GREAF també estan promovent un programa, l’Active4SME, per impulsar l’activitat física en petites i mitjanes empreses. És un àmbit força inèdit, com s’està treballant?
Aquí la covid ens va ajudar una mica. Activitat física, exercici físic, esport… facis el que facis, és una eina generadora de benestar. Benestar emocional i satisfacció amb la vida, és a dir, salut mental, un problema que arrosseguem des de la pandèmia. Aquest és l’objectiu que hi ha amb la promoció de l’activitat física en els llocs de treball. I si tot això funciona, la motivació i la productivitat també milloren, és un win-win. En segons quins tipus d’empreses, si són feines amb exigència física, també serveix per evitar absentisme, o lesions.
La primera objecció que algú dirà: no hi ha temps!
Introduir activitat física a les empreses és fer-la accessible també a un grup concret: gent adulta en edat de treballar. Els més ocupats, els que és més difícil que trobin un moment per fer-la. Vostè ja ho deu veure, hi ha moltes propostes perquè la gent gran faci activitat física, també el mateix amb adolescents. Anem pels que són entremig. L’OMS té un pla global que vol fer accessible l’activitat física a tothom, independentment de la seva condició.
A Europa hi ha experiències semblants?
En aquest projecte treballem amb Finlàndia, i allà ho tenen més clar. Pensen que el benestar dels empleats és una responsabilitat de les empreses. Per això és tan important crear sistemes perquè a les pimes els sigui fàcil d’integrar l’activitat física.
Com reben la proposta els que s’hi han d’implicar, és a dir les empreses mateixes?
Aquest projecte l’hem treballat amb cocreació. Des del món de l’activitat física hem de treballar programes que siguin sostenibles en el temps, que canviïn la realitat. S’ha acabat de fer programes que s’apliquen uns quants mesos mentre dura el programa de recerca. Ara ens hem centrat en els passos previs: tu parles amb les pimes i tots els implicats, per arribar a un acord de quins passos caldria aplicar perquè els arribi l’activitat física. Els nostres interlocutors a Catalunya han estat 20 pimes de les Garrigues i d’Osona, dues realitats diferents. Ells et diuen per quins motius l’activitat física no forma part de la seva quotidianitat, però també et diuen les solucions. I quins agents creuen que els han d’ajudar a aplicar-les. El que ens ha acabat sortint és una llista de 27 accions prèvies que cal fer abans d’aplicar-les. Tenim tota aquesta informació, i al desembre acabem. Hem demanat ajut per poder continuar.
Una especialista en l’activitat física
Anna Maria Puig-Ribera és una especialista en l’activitat física, que no és exactament el mateix que l’esport. Es va doctorar en Exercici i Ciències de la Salut a la Universitat de Bristol, a Anglaterra, i coordina el programa de doctorat en Esport i Ciències del Moviment i el grup de recerca en Esport i Activitat Física (GREAF). Exerceix la docència com a professora titular de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar i com a associada a la Facultat de Medicina de la UVic-UCC.
