El degà de la Facultat de Medicina de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, Antonio Compañ, metge especialista en cirurgia general, és des del passat mes de març president de la Conferència Nacional de Deganes i Degans de Medicina (CNDFME), que durant dijous i divendres de la setmana passada va celebrar a Vic la 88a assemblea general.
Què és el que més preocupa avui els degans de Medicina?
A Espanya hi ha un dèficit de metges, sobretot en determinades zones geogràfiques i especialitats. En els últims 20 anys, des de l’àmbit polític s’ha apostat per la creació de facultats de medicina i fins i tot l’increment d’admissions d’estudiants i tot i això actualment hi ha un dèficit aproximat de 9.000 especialistes. La carrera de Medicina són sis anys, un any més per presentar-se a l’examen MIR i després quatre o cinc anys d’especialitat. Això fa que no puguem treballar amb planificacions a curt termini, com sembla que fan la majoria de gestors polítics.
La lògica ens fa pensar que si augmenten el nombre de places hi haurà més facultatius en el futur.
A partir del 2030 la necessitat de metges anirà a la baixa perquè les jubilacions s’aniran reduint. I precisament ara estem incrementant el nombre d’estudiants de Medicina que acabaran d’aquí a 12 anys, quan ja no faran falta tants metges. Cal buscar solucions creatives. No només s’han de crear facultats de medicina, sinó que cal analitzar per què els metges que es formen a Espanya se’n van a Europa o el que és més greu, que els que s’han format a les universitats públiques se’n van directament a la medicina privada.
És una qüestió salarial?
Si els metges marxen és perquè s’han de millorar les seves condicions de tot tipus. Si comparem els sous amb altres països, està clar que els d’aquí són deficitaris. Però més enllà d’això el que cal millorar són aspectes com la conciliació familiar o l’estabilitat laboral.
Quin és el gra de sorra que poden aportar les universitats?
Nosaltres som partidaris sempre del diàleg, a tot arreu i amb tothom. La solució no vindrà d’una sola institució amb una vareta màgica. Què li ofereixes a un metge jove perquè se’n vagi a una zona rural on hi ha un dèficit d’escoles o de transport? És evident que és un problema complex perquè hi ha més facultats de medicina, de les 28 de quan vaig començar jo fins a les 54 actuals, i el problema és el mateix.
La UVic-UCC és una universitat amb iniciativa i part de finançament públic, però gestió privada. Què pensa d’aquest model? Quins avantatges i inconvenients pot tenir en el context específic de la medicina?
La conferència nacional de degans ajunta universitats públiques i privades. La titularitat no és el problema. La qüestió és que tinguin una bona gestió i la millor qualitat docent possible.
Què en sap de la Facultat de Medicina de Vic? La relaciona amb algú?
A qui més he conegut és al doctor Ramon Pujol, que en va ser el primer degà. Ens vam conèixer precisament en una conferència nacional. Vam tenir un feeling mutu i intens. I crec que ha projectat un pla d’estudis molt modern i molt atractiu per a moltes universitats. Ell ha tingut el privilegi de fer-ho des de zero en una universitat nova. Això és ideal quan tens una ment creativa i comences de zero. En una universitat amb 500 anys d’història costa més de canviar un pla d’estudis.
Si el període de formació d’un metge són 12 anys i la facultat de Vic va començar el curs 2017-18 encara és d’hora per veure’n l’impacte?
Des de fora, imagino que aquesta facultat segurament està creant titulats de molta qualitat i ara el que caldrà pensar és què els hi podem oferir com a territori perquè es quedin.
On és recurrent la queixa de falta de facultatius és a l’atenció primària.
La medicina a Espanya i la docència, i també a tot el món occidental, han estat molt hospitalcentrades. I això és així segurament perquè vam adoptar molt el model americà basat en les especialitats mèdiques i en el seu sistema docent. Aquí tothom diu que l’atenció primària és la base del sistema, però en canvi la dotació econòmica que se li dona suposa un 16% del cost global de la sanitat. Hi ha incoherència de partida. El nostre model està molt basat a enviar els pacients a l’hospital quan el que caldria és dotar els centres de salut de les condicions adequades. I això pot ser atractiu perquè treballar en un sistema en el qual el metge d’atenció primària sigui sempre el mateix i tingui sempre un grup de pacients i els segueixi al llarg de la vida està més que demostrat per medicina basada en l’evidència que els resultats són millors.
Davant dels reptes actuals en salut (envelliment, malalties cròniques, innovació…), com s’ha d’adaptar la formació en medicina?
Actualment hi ha dos fets clau. El primer és l’adaptació a les innovacions tecnològiques com la intel·ligència artificial, que ja és aquí, no és el futur, s’està aplicant a molts hospitals i és una ajuda enorme que hem d’utilitzar. I el segon és aquest: amb l’envelliment de la població s’està aconseguint incrementar els anys d’una persona, però no la seva qualitat de vida. I això com es fa? Controlant les malalties cròniques, controlant els pacients més grans i més fràgils, etc. I això qui ho fa millor són els metges d’atenció primària.
Feia 12 anys que l’assemblea general de la Conferència de Degans no es reunia a Catalunya. Per què?
Les assemblees es fan en un lloc o altre per petició de les facultats. No hi ha hagut cap raó estranya. Ara es fa a Vic perquè en el seu moment Ramon Pujol ho va demanar. Val a dir també que l’any que ve la farem a Barcelona.
Aquests dos dies han debatut sobre possibles noves facultats de medicina. On?
Aquesta vegada, no. Sí que és un tema habitual a totes les assemblees, però actualment hi ha projectes de facultat que ja coneixem perquè la tramitació és llarga. N’hi haurà de noves a La Rioja, Lleó, probablement a Burgos… I a Catalunya, si no recordo malment, dues més: a l’Abat Oliba i la Ramon Llull. Els promotors han d’elaborar un projecte de pla d’estudis i presentar-lo a l’Aneca (Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació), que l’ha d’autoritzar, i d’aquí passar al govern autonòmic, que és qui té la potestat de crear-la.
I de què depèn que un projecte avanci o fracassi?
Depèn del pla d’estudis, que sigui bo i òbviament ningú presentarà un projecte dolent.
Per acabar, què ha pogut veure durant aquests dos dies a Vic? L’hi ha agradat?
Soc d’Alacant i conec bastant Catalunya, però a Vic no hi havia estat mai. M’ha encantat entre d’altres raons perquè transpira història i jo personalment penso que la història val la pena analitzar-la per aprendre dels errors i encerts del passat. Només veure on som ara (al claustre de la Casa Convalescència) ja vol dir alguna cosa. I per no parlar de totes les botigues que he vist d’embotits i llonganisses.
Vic acull la 88a assemblea general El Paranimf de la UVic-UCC va reunir dijous i divendres de la setmana passada un centenar de persones en la 88a assemblea general de la Conferència Nacional de Deganes i Degans de Medicina. L’assemblea anual feia 12 anys que no se celebrava a Catalunya. S’hi van tractar aspectes com l’estatut marc i la llei del medicament, el paper de l’atenció primària en la formació dels estudiants de medicina, la intel·ligència artificial i l’educació mèdica i el reial decret que estableix els àmbits de coneixement.
