L’escassetat de pluja, i la consegüent secada, ha preocupat en tots els temps. La incapacitat de la intervenció humana per controlar el ritme pluviomètric va esdevenir una calamitat de primer ordre en segles passats. No era la preocupació pel canvi climàtic sinó una angoixa més prosaica. Quan les reserves d’aigua depenien únicament de la que queia del cel esdevenia un gran neguit per a la població, especialment en dos sentits: per la total dependència que en tenia l’agricultura i la natura en general i perquè la religiositat, gairebé supersticiosa, ho atribuïa a la còlera divina provocada pels pecats comesos.
Des de la baixa edat mitjana fins a mitjan segle XIX, la societat va viure en un període climàtic força advers. La Petita Edat de Gel, com es coneix aquesta llarga etapa, va comportar un descens mitjà de les temperatures, amb llargues i persistents sequeres combinades amb fenòmens extrems com tempestes i pedregades combinades. Per aquests dos darrers desastres naturals es van implementar mètodes impregnats d’ardor devot.
A Vic, per exemple, hi havia un protocol específic per fer ploure. En aquell temps, la pietat popular articulava un seguit d’accions col·lectives, en forma de rogatives, amb l’objectiu d’apaivagar l’enuig celestial. A Vic, a la dècada de 1820, es va consolidar un autèntic protocol de manifestacions que s’anaven aplicant a mesura que es prolongava l’eixut. El procediment se solia iniciar quan la vigatana Confraria del Bonsuccés, formada pels bracers que treballaven la terra, veia perillar els fruits de la seva labor. Aleshores, es traslladava la preocupació a la Confraria de Sant Isidre constituïda pels terratinents.
Les dues associacions gremials, conjuntament, emplaçaven les autoritats civils, el consell de la ciutat, i eclesiàstica, el bisbe i el capítol catedralici, per activar tot el procés. En primer lloc, s’encomanava als sacerdots afegir oracions “ad pretendiam pluviam” en totes les misses que oficiaven. Si era necessari, a la catedral se celebrava una missa amb presència del Santíssim Sagrament que acabava amb les lletanies dels sants.
En cas de no ploure, el següent pas era el trasllat de les relíquies dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, de la Pietat a la seu. Si no era suficient, les relíquies de sant Bernat Calbó i santa Escolàstica (a partir de finals de segle XIX s’hi van incorporar les relíquies de sant Miquel dels Sants) s’afegien a les anteriors i eren visitades per les diferents comunitats religioses de la ciutat.
Quan persistia el clima sec, es duia en processó la Vera Creu i les relíquies esmentades al Prat de la Riera i es beneïa el terme. El desenvolupament del protocol, si tot continuava igual, indicava portar les imatges de la Mare de Déu dels Dolors, el Sant Crist de l’Hospital, la Mare de Déu del Remei i la del Bonsuccés a la basílica episcopal.
Les dues darreres mesures, suposaven un gran esforç organitzatiu. El penúltim lloc es conduïa les restes dels Sants Màrtirs de Vic al santuari de la Gleva en magna processó participada per totes les institucions, eclesiàstiques i laiques, amb els seus estendards i ventalls que les identificaven. I la darrera actuació incloïa el trasllat, també en solemne processó, de la Mare de Déu del Bonsuccés a Torelló o, com se solia dir, a “visitar sant Fortià” que aleshores es trobava a l’església de Sant Feliu. En aquests dos seguicis sacres s’afegien els feligresos de les parròquies del voltant de Vic i altres de la plana.
La crònica, a vegades en format de romanç, d’algun d’aquests pelegrinatges recull com els havia sorprès un sobtat i curt ruixat. Llavors s’admetia aquest xàfec com l’èxit que havien assolit les seves oracions. Aquest meticulós ordre, que totalment comportava diversos mesos, es va completar en diferents ocasions al llarg del segle XIX.
