La falta de perspectives professionals va portar Mounir B. a agafar fa tres anys un vol des del seu Tànger natal fins a Barcelona. El dia creu que el recordarà sempre més. Era el 21 de març de 2022 i el destí final on s’adreçava era Vic, on té un germà i la seva família. Des de llavors viu immers en el periple de tantes persones migrants per regularitzar la seva situació, aprendre el català i començar de nou la seva vida. Un camí que ha fet de la mà de Càritas Arxiprestal de Vic.
“Quan arribes i no tens papers és l’única entitat que t’ajuda i orienta. No hi ha alternativa”, assegura. Solter i sense fills, Mounir B., que prefereix no compartir el seu cognom, va acudir a Càritas assessorat per altres persones que havien passat per la seva situació. “Allà em van donar diners per pagar les taxes per convalidar el Batxillerat, el servei jurídic em va explicar coses de la llei d’estrangeria, em van proporcionar un curs d’ajudant de cuina i durant un temps em van donar una ajuda d’alimentació”, recorda. Ell va venir amb un visat de turista que li va caducar al cap de dos mesos i amb el pas dels anys ha aconseguit una autorització de residència i treball. “Ara puc treballar i estic més tranquil. Fins i tot vaig poder tornar al Marroc pel ramadà a visitar la família que tinc allà”, celebra.
Amb 37 anys Mounir B. fa ara de cambrer a Vic. Coneix bé la feina perquè ja l’havia exercit durant anys al Marroc. “Jo soc llicenciat en Dret i tinc un màster en legislació de mitjans de comunicació, però allà hi ha molts temes polítics i de corrupció que fan que no aconsegueixis superar mai els concursos per trobar una feina per treballar a l’administració, que és el que volia”, diu. Per això i veient les oportunitats que ofereix un país turístic com el seu va decidir fer un grau superior d’hostaleria i començar a treballar en hotels i restaurants. La pandèmia, però, va paralitzar el sector l’any 2020 i després d’un pas de dos anys per una entitat bancària va decidir que volia provar sort lluny de casa. “Arriba un punt que veus que estàs perdent el temps i que no aconseguiràs res”, lamenta.
Pendent encara de resposta per convalidar els estudis no amaga que el seu objectiu és poder continuar formant-se per trobar una feina millor. “Soc conscient que aquí és difícil treballar a l’administració perquè demanen català nadiu, però potser en un altre àmbit o en una altra llengua podria fer-ho. Em sentiria més còmode amb una feina intel·lectual que amb una de física com ara”, confessa.
Satisfet, tot i així, del trajecte i els obstacles que ha anat superant fins ara li queda com a assignatura pendent trobar un pis compartit per poder deixar de viure amb la família del seu germà i començar a independitzar-se. “El que em preocupa més és l’allotjament. Fa dos mesos que en busco i no surt res. És car i n’hi ha poc i quan en trobes un encara que no t’ho diuen a la cara veus que van posant excuses per no llogar-te’l. Hi ha racisme clarament”, es queixa. “A mi Vic m’agrada molt”, continua. “Hi he conegut molta gent i tinc amics paisans i catalans. Voldria quedar-me i no haver de tornar a començar de nou, però la falta de pis és ara mateix un gran problema per mi”, diu.
