Joan Amades explica al Costumari Català (1956) que, antigament, el dia de Tots Sants era dia de treva quan s’esqueia en guerra. Els combatents deposaven les armes per celebrar la festa. Una festa que havia anat adquirint més importància en els pobles celtes que els llatins i que el calendari cristià no va incorporar fins al segle VII, quan el papa Bonifaci IV va decidir homenatjar els nostres avantpassats morts i tots els màrtirs i sants cristians.
El costum de visitar els difunts és d’origen romà i això és comú en les cultures influïdes per l’antiga Roma. La tradició de portar flors a les tombes, però, és relativament moderna, de mitjan segle XIX. Abans, es deixava una llàntia d’oli al costat de la tomba perquè cremés durant tot el dia. A partir del migdia, la població abandonava tot ritual que pogués comportar un sentit de joia o divertiment i adoptava un posat seriós. Es tancaven tots els teatres i espectacles públics, i els que tenien robes negres es vestien de dol. Havent dinat anaven al cementiri.
Eren típics dos menjars: les castanyes i els panellets. Fins que no van estendre’s les pastisseries professionals, els panellets s’adquirien en rifes que es feien als cafès dels pobles en unes taules (rama-llets) molt ben parades o bé s’elaboraven a casa. Igual com es fa amb la mona de Pasqua, els padrins regalaven panellets als seus fillols per a les postres del sopar.
També havent sopat es menjaven les castanyes torrades a la llar de foc i juntament amb els panellets s’acompanyava amb el vi, que havia de ser dolç o blanc.
Amades recull en el costumari que a Sentfores i altres llocs de la Plana de Vic havien menjat abans un bon plat de mill, que semblava com si fos arròs, perquè hi havia la creença que per cada gra de mill que menjaven treien una ànima del purgatori.
Abans o després de sopar, segons cada territori, es deia tres parts de rosari per les animetes en general, una per cada parent més pròxim traspassat i altres per familiars, amics i persones estimades.
Amades explica que era habitual que tota la família es reunís al voltant del foc i que a Ripoll creien que si aquest vespre el foc costa d’encendre, no flameja i no s’abranda amb facilitat, és signe de mal averany i d’una desventura gran per la casa.
Els més grans alliçonaven la resta de la importància de tractar amb respecte el foc: no tirar-hi closques d’ou, ni cabells, escopir-hi, tallar-se les ungles a la vora seu ni barallar-se, dir males parau-les ni tampoc fer-s’hi petons.
En el calendari dels costums tradicionals, per Tots Sants començava l’hivern i, per tant, era obligat posar-se robes gruixudes i de l’estació i sortir amb abric per primer cop a la temporada. Una peça de roba que es portava gairebé fins Dijous Sant. Tan mal vist era posar-se’l abans com no fer-ho aquest dia.
També les cases es vestien d’hivern: cortines, estores i catifes. I per primera vegada s’encenia el braser.
Dia típic de coure pa
Les ofrenes de pa als difunts també era una tradició. En els pobles rurals, el forner voltava pels carrers amb un corn per anunciar als veïns que el forn estava a punt i podien portar el pa a coure. S’aplegaven les dones al forn i mentre feien temps que el pa es cogués hi havia balls típics. Amades diu que pel Ripollès i el Lluçanès el ball del forn era obligat per la pastada de Tots Sants. Aquests balls, a diferència dels de la resta de l’any, eren lents i seriosos “per no ofendre les pobres animetes en pena”.
{{ comment.text }}