Si omplíssim de boira una piscina olímpica i ens plantegéssim el repte d’extreure’n, amb els sistemes actualment a l’abast, la major quantitat d’aigua possible, quanta en sortiria? La resposta la dona Carmelo Regalado, de l’Instituto Canario de Investigaciones Agrarias: “Un litre”. Pot semblar una dada desencoratjadora, i encara més si es canvia la piscina olímpica per l’embassament de Sau. Si els 165 hectòmetres cúbics de capacitat fossin de boira en podrien sortir, aplicant aquesta proporció, una desena de garrafes de vuit litres. Per tant, pensar en l’aigua de la boira com un recurs per combatre la sequera o per nodrir xarxes convencionals de subministrament de boca “és implantejable”, admet Regalado.
Altra cosa és el valor afegit que la captació i aprofitament d’aquesta aigua pot donar per a la restauració de masses forestals, la gestió de conreus o el reg directe a través de sistemes individuals de captació aplicats a la mateixa planta, o en un arbre. Perquè gràcies a això el medi natural disposa d’un recurs alternatiu per no haver de dependre exclusivament del fet que plogui, amb tot el que això desencadena. És aquesta l’experiència que el Cabildo de Gran Canària va iniciar el 2021 amb el projecte Life Niebla, un programa finançat amb fons europeus que ja pot presumir de resultats en la restauració de masses forestals i plantacions en aquesta illa. “Ens hi ajuda l’orografia, perquè els vents humits de l’Atlàntic que ens entren pel nord xoquen a la zona muntanyosa i s’hi fan boires persistents”, explica Gustavo Vera, de l’empresa pública Gesplan, que lidera el projecte. Els seus responsables el van donar a conèixer aquest dimarts en una jornada a la Fundació Universitària del Bages convocada pel Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Els sistemes de captació, en diferents formats i evolucions, no deixen de ser teles –una imatge semblant a una mosquitera–que atrapen les petitíssimes gotes d’aigua que hi ha a la boira perquè es vagin escolant cap a uns recollidors o s’infiltrin directament a la terra. Pot ser a través d’un entramat metàl·lic o de pues, on les gotes d’aigua van quedant atrapades. “Els primers prototipus els vam fer amb una impressora 3D, però per a la producció a escala no trobàvem proveïdor. Fins i tot vam recórrer a un fabricant de raspalls”, recorda Regalado. De captadors n’hi ha en forma de panell, tant de plans com en forma de cub, també d’individualitzats, per embolcallar directament la planta que es vulgui tractar.
La primera pregunta és si aquest sistema podria funcionar a Osona o a la plana de Lleida, amb les seves especificitats. “Hi ha un paràmetre determinant, que és el vent”, apunta Regalado. Perquè l’aigua quedi atrapada als captadors cal que el vent la faci moure –“una velocitat d’uns dos metres per segon seria el mínim”.– A Osona, si alguna característica té la boira és el seu estancament i el poc vent. Per això, els especialistes presents a la jornada van dir que una possibilitat a explorar en aquest cas seria l’aigua de la rosada. Un camp, doncs, per continuar investigant perquè la boira, més que escampar-la, es pugui recollir. Com va assenyalar en una altra de les ponències l’investigador del CREAF Eduard Pla, entre el 70% i el 80% de l’aigua que cau sobre els ecosistemes naturals “n’acaba sortint pels processos d’evapotranspiració”, mentre que només entre el 20% i el 30% s’arriba a filtrar a terra. I una altra cosa: “No podem confondre sequera amb escassetat d’aigua, perquè el primer és un fenomen de la natura i el segon, la gestió irresponsable i insostenible d’un recurs”.
