“Qui no estigui ben preparat no pot anar a l’aula a fer de mestre”

El centellenc Joan Soler i Mata es posa davant el mural que, en una aula de la Facultat d’Educació, resumeix gràficament quins han estat els grans noms de la pedagogia moderna. Els seus referents. Mestre en escoles de Castellterçol, Alella i Santa Eugènia de Berga, va entrar com a professor al que llavors eren els Estudis Universitaris de Vic l’any 1994. Doctorat en Història de la Pedagogia, estudiós del pensament educatiu, dels moviments de Nova Escola i la renovació pedagògica, poca gent com ell coneix l’aportació que des de Catalunya s’ha fet en aquest àmbit. Ha estat coordinador dels estudis de Mestre, cap de departament i degà de la Facultat d’Educació. Li ha quedat temps per presidir la Societat d’Història de l’Educació, o per ser regidor de Centelles durant dos mandats. Tota una vida dedicat al que Marta Mata definia com “el bell ofici d’ensenyar a viure”.

Em sembla que és una persona a qui li agradava estar a l’aula. Fa dos anys que, de fet, es va jubilar. L’ha trobat a faltar?
El vaig trobar a faltar al principi. Potser perquè l’últim semestre de classes el vam haver de fer en línia i va ser un mal final. Sentia passió per fer classes, és cert, i per estar a l’aula amb estudiants. A la darrera, tenir-los en una pantalla em va saber greu, per no poder-me acomiadar en directe. Aquests estudiants, per cert, em van fer padrí de la promoció a l’acabar el grau, i poder-m’hi dirigir aquell dia a l’Aula Magna, en directe, va ser una petita compensació.

Un final que mai no hauria imaginat…
Sí, però ens van confinar el dia 13 de març, que jo tenia classe amb ells. Estava segur que el dilluns no tornaríem i vam dedicar la classe a veure com ens organitzàvem. Els vaig dir ben clar que no estava segur que ens tornéssim a veure durant el curs, com així va ser. Va ser un moment difícil per establir lligams amb ells. Sort de les eines telemàtiques!

Parlava de passió. Li ve de lluny, perquè va començar fent de mestre de Primària. Ara hi ha perfils com el seu, en el món universitari?
Quan vaig venir aquí a l’Escola de Mestres, portava 14 anys de mestre de Primària. Duia a la motxilla un bagatge que em va servir moltíssim per fer classes amb els estudiants universitaris. Crec que és un perfil imprescindible, en una facultat d’Educació, que hi hagi gent amb l’experiència d’haver exercit la professió. Segurament també passa amb altres estudis, com els d’Infermeria. I n’hi ha, de professorat que el té, encara que en percentatge ha disminuït. El sistema universitari prioritza altres mèrits.

Ara hi ha mestres en exercici que venen aquí a ampliar coneixements.
Sí, amb projectes com aquests que ha engegat la facultat els últims anys, com Escola i Universitat. Tot i això, caldria que hi hagués més professorat a la facultat que pogués simultaniejar la docència a l’escola o a l’institut i a la universitat. Quan jo vaig optar a una plaça a l’Escola de Mestres, vaig demanar si podia fer reducció de jornada a l’escola i dedicar la meitat a cada lloc. Em van dir que no. Ara sí que seria possible.

Va haver de decidir…
Sí. Curiosament, m’autoritzaven a fer jornada doble, però compartida no.

La seva especialitat és la Història de l’Educació. És important que els futurs mestres sàpiguen d’on venim?
Hi ha un problema greu. I és que la Història de l’Educació i la Pedagogia desapareixen dels plans d’estudis a marxes forçades, cada vegada hi són menys presents. A les facultats que jo conec més –les de Catalunya, el País Valencià i les Illes– hi ha una mancança de formació en aquesta matèria. És el problema general de les humanitats, en tots els fronts. Però en una professió com la de mestre és més greu. La història dona una base de coneixement crític i oportunitats per al compromís amb el present. Quan pots presentar als estudiants exemples de mestres que han tingut una trajectòria important de compromís amb l’educació, a vegades fins i tot de compromís social, això desperta inquietuds en qui ho rep. No dic que no es pugui fer també a través d’altres assignatures, però en tot cas a través de la Història de l’Educació sí. Aquesta possibilitat de donar un coneixement crític, d’ajudar a pensar, de no donar-ho tot per sabut…

I d’implicació en la societat…
Sí, no és només algú que fa recerca i bones investigacions. Tot això porta el mestre a optar per un model de societat determinat, a pensar en la gent, en una societat més justa. Almenys a mi la història m’ha servit per això, i és el que procurava que entenguessin els estudiants a l’aula.

A Catalunya més, encara? Tenim una llarga tradició en innovació pedagògica, que ja ve del temps de la República i abans.
Hi ha molts temes que no es poden entendre sense conèixer els debats del passat. Per exemple, el de la llengua, que no és una cosa inventada de fa quatre dies. Hi ha tota una evolució que s’ha de conèixer. O el tema de l’escola inclusiva, venint com es venia d’una escola segregadora socialment, en capacitats, en gènere… I tot això és bo que ho coneguin. A vegades els alumnes et deien que una situació era difícil d’abordar, i jo els recordava que més difícil era quan Maria Teresa Codina treballava amb els gitanos a Can Tunis. O quan alguns mestres van apostar per l’escola catalana encara en ple franquisme, fent-ho d’amagat. De què ens queixem?

Ha parlat d’una pedagoga com Maria Teresa Codina. Va conèixer Marta Mata… Se sent com un hereu d’aquest esperit?
Em sento afortunat d’haver pogut tractar directament aquestes persones. I també tenir la possibilitat de portar-les a l’aula! Amb grups d’estudiants d’aquí havíem anat a Saifores, al Penedès, a casa de Marta Mata. I ella els atenia, xerrava amb ells… això per als estudiants de mestre era d’una riquesa extraordinària. O que Maria Teresa Codina pogués venir a classes, o tenir com a professora de la casa Maria Antònia Canals. I d’altres mestres encara que no tinguin tant de nom. A mi m’agrada reivindicar que la renovació l’han feta els mestres: els coneguts com aquests, i moltíssims d’anònims. Els reivindico, i m’ha agradat furgar en les seves trajectòries i escriure’n.

Aquest ADN innovador dels estudis de mestre a Vic, s’ha pogut transmetre a les noves generacions?
Penso que sí, que es manté. Necessito pensar-ho! Almenys en el professorat jove que conec, i de diferents departaments. Potser abans les dimensions ens feien a tots més propers, i que tots coneguéssim més el que feien els uns i els altres. Aquí arribaves a una reunió i et trobaves Maria Antònia Canals, que m’havia ensenyat didàctica de les matemàtiques, gent de llengua com Assumpta Fargas, Francesc Codina, Josep Tió o Maica Bernal, Quim Maideu de música, Sebastià Riera de ciències naturals, Mercè Torrents de pedagogia… Davant d’aquest potencial humà pensaves que tu no et podies acontentar a fer qualsevol cosa! Les organitzacions han d’anar trobant els relleus, i aquí n’hi ha.

Quan es parla d’escoles rurals, es diu allò de les tres P (petita, pública i de poble). I diria que vostè és el pare de l’expressió perquè hi ha dedicat una part important de la seva tasca.
Sí. La primera escola on vaig anar a treballar de veritat va ser la de Castellterçol. Era comarcal, i rebia alumnes del que llavors era la segona etapa d’EGB de Granera, Castellcir i Sant Quirze Safaja. Allà vaig conèixer aquestes escoles petites, sobretot la de Castellcir. Escoles d’un sol mestre, amb alumnes de diferents edats. Al venir aquí, amb Sebastià Riera, ens vam plantejar com era possible que en els plans d’estudis dels futurs mestres l’escola rural no hi fos per enlloc. Els estudiants acabaven amb el títol, i si els tocava una escola rural no sabien ni com ho havien de fer. Això ens va obrir la porta a un projecte de pràctiques en escoles rurals, de tenir-hi contacte… o una conferència d’on va venir això de les tres P. És d’aquelles frases que ja ara ja no se sap qui la va dir, i això és bo!

Als estudiants últims que va tenir, els veia la mateixa vocació per fer de mestre?
Sí. Alguns perquè ho tenen molt clar des del principi, altres perquè els hi va creixent a mesura que estudien el grau. I també he vist estudiants dubtar, que ara són bons mestres. La diferència és que en la nostra societat la figura del mestre no és prou respectada. La nostra societat ho qüestiona cada vegada més tot, i els mestres i l’escola no en són excepció. Tothom es veu amb cor d’opinar de tot. I com que a l’escola tothom hi ha passat i després hi ha portat els fills, encara més. L’escola està en contacte amb el món i rep per totes bandes.

Contra el tòpic, fer de mestre no és fàcil?
No, i jo hi veia ganes de fer-ho bé, en els estudiants, sobretot quan a les pràctiques veien que tot allò que els havíem explicat a la facultat es transformava en una vivència seva. Per això el contacte amb l’escola durant el procés de formació dels mestres és tan important. Un mestre ha d’estar convençut, però també ha d’estar ben format. Per ensenyar bé les matemàtiques s’han de saber moltes matemàtiques, i per ensenyar bé la llengua, molta llengua. I així en totes les matèries. I per tenir idees clares i capacitat crítica sobre com vols educar els alumnes, s’ha de saber molta pedagogia. A l’aula jo els deia: “Us exigiré perquè crec que aquesta és la professió més important del món”. Qui no estigui ben preparat no pot anar a les aules a fer de mestre.

Està d’acord, doncs, que en els últims anys s’hagi apujat el nivell d’exigència per entrar al grau de Mestre?
Veurem on anirà a parar aquest Programa de Millora en la Formació de Mestres. Però si més no, dins de les facultats hem de ser bons. Si arriben més o menys preparats, doncs mira… però aquí els hem de donar les eines.

En la seva lliçó de jubilació advertia del perill d’“institucionalitzar experiències singulars”. Entenc que vol dir que no totes les experiències que funcionen en un centre poden funcionar en tots?
Hi ha experiències que es poden transferir i d’altres no. I no passa res perquè una escola tingui un projecte singular que a ells els funcioni. L’important seria que les altres busquessin també el seu projecte i el seu camí. Això que a vegades es fa des de les administracions educatives, com si es forcés… i les renovacions no es poden imposar per llei. El que s’ha de fer per llei, o per decret, és donar recursos personals i materials a les escoles. Analitzant la història de la pedagogia veus això: que hi ha hagut experiències singulars, de les quals pots aprendre molt però no cal que les apliquem arreu i de la mateixa manera. Jo sempre dic, de manera col·loquial, que un mestre ha de fer allò que sap fer.

I què vol dir amb això?
No vol dir que s’hagi de limitar a fer cosetes i no aspirar a més, però sí que abans de llançar-se a fer una cosa que no coneix s’ha de formar, ho ha de provar… Per què funcionen projectes en determinades escoles? Perquè se’ls creuen. No es pot fer mètode Montessori si l’equip de mestres no hi creu, no es pot anar a una escola Waldorf si no t’agrada aquesta pedagogia… i així amb tot.