Fa més de mitja vida que el doctor Raimon Codina, de Vic, ha exercit com a metge de família a Prats de Lluçanès. Ara, 46 anys després, es jubila, i ja és costum que al municipi se’l conegui arreu. “Em diuen el Codina. Al Lluçanès és típic que et diguin pel cognom, i jo soc el Codina”, assenyala el doctor.
Codina va rebre la plaça de metge lliure a Prats l’any 1979. “Va ser pràcticament la primera feina que vaig tenir, de metge de poble que en dèiem abans quan encara no estava definida l’especialitat”, apunta. Aleshores, tal com relata Codina, al poble hi havia dos metges, i la feina era en solitari: “Treballava pràcticament les 24 hores del dia i visitava des de casa, amb la meva dona, que m’ajudava”.
Més tard, amb l’obertura de l’Àrea Bàsica de Salut, ja van començar a entrar més professionals, fins a l’obertura del nou CAP fa 11 anys. “He vist totes les etapes, de treballar pràcticament sol a tenir un equip que ens ha permès donar una atenció més desenvolupada”, afegeix Codina.
Pel que fa a l’atenció, Codina posa especial èmfasi en la proximitat en la relació metge-pacient, sobretot en l’àmbit rural. “Pel fet d’estar tants anys al mateix lloc, és una població que ja te la coneixes, fins al punt que en algunes famílies he arribat a visitar fins a cinc generacions”, destaca.
Un tracte que, explica, ha anat canviant amb el temps. “Entenc que costa trobar professionals i que hi ha moviments de població, però és fonamental que els metges es puguin fidelitzar en el territori i es mantingui aquesta vinculació amb la gent.”
Així mateix també posa sobre la taula l’evolució en la relació amb els altres nivells assistencials. “Aleshores els professionals que hi havia a Vic, per exemple, te’ls coneixies més perquè hi havies treballat”, exposa Codina. Tot i així, assegura que s’han sabut adaptar amb les interconsultes: “Ara potser la relació és més impersonal, però ja hi ha altres mitjans d’intercomunicació per agilitzar la feina d’una altra manera”.
D’altra banda, un dels últims grans canvis que va viure Codina com a professional va ser la unificació de les urgències de nit a l’Hospital Universitari de Vic, que a Prats va tenir efecte anys més tard del 2008, quan ja es va aplicar a la resta de municipis d’Osona.
Codina apunta que, malgrat que en un inici quan es va proposar de deixar de fer guàrdies a la nit tothom estava a l’expectació de com aniria, considera que funciona: “Jo vaig fer guàrdies fins als 65 anys en un moment en què qui rebia la trucada d’urgència era el metge”. En aquest sentit, explica que havia rebut trucades per tot. “A vegades eren urgències, però una vegada em van trucar per saber on podien anar a comprar un xumet”, emfatitza.
Amb anècdotes com aquesta a la butxaca, Codina valora positivament el seu pas com a metge de família a Prats. Havent allargat la jubilació quatre anys i mig, assegura que encara ho està assimilant: “Em sap una mica de greu, però he fet el que volia fer, m’ha agradat fer-ho i em sento recompensat per l’actitud de la gent”.
Després de la jubilació, però, explica que continuarà treballant en l’àmbit de la medicina, en aquest cas com a metge al Consultori Bayés de Vic: “Els que som metges de tota la vida, ho seguirem sent sempre”.
