L’Omar és un dels 41 refugiats que van arribar al Seminari de Vic el 2016. En el seu cas, fugint d’El Salvador i concretament de les maras, grups criminals organitzats que operen a diversos països del món, especialment de Centreamèrica. Casat i amb dos fills, enginyer de sistemes, va viure un any sencer extorsionat, pagant 100 dòlars mensuals a la banda i sent conscient que controlaven tots els moviments de la família. El 14 d’agost del mateix 2016, quan va saber que el grup planejava matar-lo, va abandonar el país i va viatjar fins a Madrid. Dos mesos més tard hi aterraven la seva dona i els fills, que ara tenen 12 i 7 anys. Havent iniciat els tràmits per demanar l’asil polític a l’Estat espanyol, tots quatre van entrar al programa d’acollida de refugiats, un procés que els va portar fins al Seminari de Vic i, mig any després, a llogar un pis a la zona universitària. Ja fa mesos que els nens van a escola, han après català al Centre per la Normalització Lingüística i, fins fa poc, l’Omar treballava en un restaurant. Després del tràngol, la sensació és que “tornàvem a fer vida normal”. Legalment, la família s’emparava en els permisos de treball dels dos adults, amb l’obligació de renovar-los cada sis mesos fins a aconseguir l’asil.
La sorpresa arribava l’octubre passat, quan el Ministeri de l’Interior els va denegar la renovació d’aquest document al·legant que a El Salvador no existeix el perill de què fugen. “Les fonts que citaven per justificar-ho eren articles de premsa”, destaca l’Omar. Han recorregut la resolució, però ara es troben als llimbs: “No som ni regulars ni irregulars”. I el pitjor és que, mentrestant, no poden treballar.
“No som ni regulars ni irregulars”
Dels refugiats que van arribar a Vic, l’Omar no és l’únic que s’ha trobat amb aquesta situació. Un de colombià, mecànic industrial, assegura que no li han renovat els papers a causa del “tractat de pau que han signat el govern i les FARC. Defensen que ha canviat alguna cosa, però no és així per a mi”. Segons apunten ells dos, el seu cas seria extrapolable al 80% de les persones que van arribar al Seminari, amb excepció dels sirians.
A l’espera que la justícia resolgui els recursos, ja tenen clar que –si la resposta és negativa– n’interposaran d’altres per evitar l’ordre d’expulsió. També confien en la residència temporal que obtindrien amb l’arrelament, la condició que podran acreditar quan faci tres anys que són a Catalunya. Una bona paradoxa, tot i això, és que per demanar-lo necessiten un contracte de treball que ara mateix la llei els prohibeix. “El mateix sistema ens aboca a treballar en negre”, diuen. I són crítics amb el programa d’acollida: “No té sentit que quan has fet tot el procés, amb inserció laboral i social incloses, et trobis amb un problema tan gran”. També denuncien que, en els seus casos, la denegació ha arribat molt més ràpid que la d’altres immigrants que fa anys que viuen a Catalunya. De moment no hi ha altre remei que esperar. Tornar a El Salvador i Colòmbia ho tenen totalment descartat i, amb el procés engegat a l’Estat espanyol, tampoc poden sol·licitar asil polític a un altre país.
{{ comment.text }}