A l’estació de Ripoll, el rellotge no funciona. Com a metàfora de tot plegat. Un dia es va aturar pels volts de 3/4 de 9 i van posar-hi un precinte en forma de creu per advertit que a ningú se li acudís refiar-se’n. Ni d’això, ni de gaire res més.
Són les 8 del matí de dimecres. És d’aquells dies en què et toca agafar el tren perquè el cotxe és al taller. El primer bon dia és la màquina expenedora de bitllets, que està penjada en la pantalla de buscar horaris i trens, i no m’estranya que no els trobi. A fora, la temperatura ronda els zero graus i dins la sala d’espera també, perquè no hi ha calefacció i, des de sempre, les portes no es tanquen. Són massa pesants per a les molles que els van posar, i malgrat els cartells que demanen als usuaris que empenyin, no hi ha gaire gent que ho faci. Al fons, un llum del lavabo fa pampallugues, com a les pel·lícules de terror quan un esperit maligne ronda la casa.
M’agraden els trens, i surto a fer temps a fora i badar per l’estació, mentre espero que arribi el que ve de Puigcerdà i m’ha de portar a Vic. Ripoll és ara mateix un gran aparcament de les sofertes unitats 447, que han d’aguantar com sigui mentre duri el tall de l’R3. Aprofitant l’extensa platja de sis vies, descansen aquí esperant prestar servei entre Puigcerdà i la Garriga. No n’hi ha cap que no llueixi esplèndides mostres d’art urbà fet a cop d’esprai. N’hi ha un d’enginyós: al morro d’un dels automotors, aprofitant la R de Rodalies, algú hi ha pintat una c i una a per una banda, i una l i una a per l’altra. La C-a-r-l-a pot estar contenta, li han dedicat un tren. L’estació està com sempre: espais desaprofitats, un contenidor al mig de l’andana que van instal·lar com a oficina dels informadors (per què, si hi ha tant lloc desaprofitat?) i, miris on miris, el patrimoni ferroviari històric que es fa malbé. A una banda, l’imponent edifici de l’Estació Nova; a l’altra, l’antiga cotxera amb la plataforma giratòria i el dipòsit d’aigua. Quan arriba una empleada de Renfe a la taquilla per despatxar els bitllets –molt amable– demana que paguem en efectiu si pot ser, perquè el sistema informàtic tampoc està operatiu i no pot cobrar amb targeta. Per completar el viatge enrere en el temps, només faltaria que veiéssim sortir del túnel del Calvari (quin encert de topònim!) una màquina de vapor.
Al cap d’una mica, descobrim la possible causa del desori. Una informadora, també amable i ben esverada, surt del contenidor per demanar si els que som a l’andana estem esperant el tren que va en direcció a Vic i la Garriga. Resposta afirmativa amb cares de “i ara què passa?”. Es veu que hi ha hagut robatori de cable i… calla, estem de sort! Rebem la bona nova que el nostre tren és l’últim que circularà amb normalitat durant el matí. “Serà un dia de molt de lio, després”, explica la treballadora. Dins del vagó, la calefacció reconforta. Hi ha una certa pressa per trobar seient al costat d’una finestra on els mestres del grafit no hagin arribat gaire amunt, i encara es pugui veure un xic l’exterior. Qui no es distreu amb el paisatge, però, ho pot fer amb la discussió interminable del revisor amb un passatger que no porta el bitllet adequat perquè ha agafat el tren a Campdevànol i allà no entra dins de Rodalies, o alguna cosa semblant. El revisor li ofereix de pagar la diferència i l’home s’empuntega que no vol fer-ho. Pacient, se li va adreçant dient-li caballero a cada frase. L’infractor no va a cavall però no baixa del burro, i al final l’interventor –amb la paciència més tensionada que la catenària– posa punt final al debat advertint-lo que ja li arribarà una multa de nosequants euros, i tancant-se a la cabina amb el maquinista. A Torelló esperem deu minuts el tren que puja amb retard, i al final arribem a Vic. Oh, miracle! L’escala mecànica funciona. Una senyora va decidida cap al lavabo, però l’atura un cartell que avisa que no està operatiu. Alguna cosa havia d’estar espatllada. Altres passatgers pugen a l’autobús que marxa cap a Barcelona, un servei que Adif o Renfe ha aconseguit fer funcionar amb remarcable eficiència. Tenen més traça amb els autocars que amb els trens. Aquest vespre, tornarem a casa en cotxe de línia.
