A què es deu l’augment de robatoris de coure?
A l’augment del preu del mineral. Hi ha coure a diferents llocs i, en molts casos, és de fàcil accés. Des d’instal·lacions elèctriques fins a les cases, a les obres que hi ha al carrer o també a la xarxa ferroviària. A més, el coure té una vida il·limitada, té demanda i es pot reciclar fàcilment. L’any 2000 el coure es pagava a 2 o 3 euros el quilo i avui val 10 euros el quilo. Les claus dels robatoris, per tant, són l’alt preu que se’n paga, que és fàcil de trobar i que és molt ràpid de tractar i reintroduir al mercat.
Com funciona el mercat negre?
Operar-hi comporta una prima de risc i aquesta s’incorpora al preu en un percentatge que, en aquest cas concret, desconec. De totes maneres, l’operatòria és força clara. A Catalunya hi ha més de 320 gestors de residus que es dediquen a aquest material. Segons fonts policials, un 10% no compleixen les normes i compren als lladres el coure que han robat. El compren amb un descompte per la prima de risc incorporada, i el blanquegen revenent el coure en el mercat legal, fent rendible el negoci del robatori de cablejat de coure. El recorregut consta de tres etapes: el robatori, la seva venda a una recicladora clandestina i la posterior venda a una empresa perquè produeixi tubs, cable o altres productes.
Per a què s’utilitza?
El coure és un metall que té la característica de ser un gran conductor elèctric. S’utilitza a molts sectors: la indústria telefònica, automòbil, elèctrica, química, renovables, cables del tren… És un metall amb molta presència en tot tipus d’indústria: un dels més consumits i més robats. Encara que sembli estrany, la compra de material robat no és l’únic frau que es comet. En alguns casos, l’interès passa per ser robat. Per exemple, derruir certes construccions requereix permisos de demolició, llicències d’ús de residus i contractacions d’empreses que s’ocupin de tot això. Per tant, moltes vegades és més fàcil abandonar la construcció perquè els qui roben facin la feina que costaria temps i diners a la persona encarregada.
Són robatoris petits però sumant-los surt a compte?
El robatori de coure es considera un furt si el valor és inferior als 400 euros i es fa sense força ni amenaça; un delicte que no suposa més d’un any i mig de presó, i aquest fet és conegut pels lladres, que saben que per molt coure que robin mai entraran a la presó. Fem números. Si el preu del coure està a 10 euros el quilo, se’n poden robar fins a 40 quilos sense superar el llindar màxim de 400 euros. Moltes persones que es dediquen a robar coure són, segons la policia, lladres oportunistes de baix nivell i que ara s’han dedicat al coure com demà robaran altres productes.
El canvi de model energètic farà encarir altres matèries primeres?
La transició energètica i la lluita contra l’escalfament global augmenta la demanda de metalls i minerals. Un cotxe elèctric requereix prop de 90 quilos de coure, gairebé quatre vegades més que un cotxe convencional. S’identifiquen 13 minerals essencials per a la transició energètica: cobalt, coure, liti, grafit, estany, alumini, manganès, níquel, or, plata, terres rares, vanadi i wolframi. Si realment hem d’aconseguir l’objectiu de zero emissions netes de CO2, la demanda extraordinària de minerals, segons el FMI, multiplica per 3 el consum de coure, per 8 el de níquel, per 20 el de cobalt i per 100 el de liti. Per això l’èxit de la transició energètica no està únicament condicionat a la disponibilitat d’una millor tecnologia, sinó també a extreure quantitats massives de minerals al menor cost possible.
Pot ser que també n’augmentin els robatoris?
La producció d’aquests minerals està molt més concentrada geogràficament que la del petroli o gas natural. Per exemple, sota el sòl del Congo hi ha una incalculable riquesa mineral: coure, cobalt, coltan, petroli, cadmi, plata, germani, radi, estany, zinc, urani, manganès, bauxita, diamants i or. I la creixent importància d’aquests minerals no es tradueix en l’augment de la riquesa del país productor. La població del Congo és una de les més pobres del planeta. Els immensos recursos naturals existents a la zona de Katanga i el Kivu, propera a Ruanda, són origen d’inacabables conflictes. Kagame, el president ruandès, no dubta a finançar grups armats com la guerrilla hutu del FDAR (Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda) que maten i violen la població. L’objectiu és fer-se amb el control de les mines i comercialitzar els minerals extrets amb mà d’obra, inclosa la infantil, en condicions infrahumanes. Les dones també es mouen al voltant dels jaciments fent feines de suport.
