Justament aquest dimecres feia un any exacte del seu diagnòstic i justament aquest dimecres la vigatana Montse Masó s’asseia amb EL 9 NOU per parlar de l’inesperat company de viatge que va irrompre a la seva vida el Nadal de l’any passat. Càncer. Una paraula que d’entrada va evitar dir a les seves filles però que van ser elles que van pronunciar quan juntament amb en Marc, el seu home, els van explicar que la mare hauria de passar per una operació i, abans, per tractament. La frase la recorda: “Però això que estàs dient és càncer, no?”. Unes paraules que segurament hauria volgut estalviar a la seva filla de 13 anys, però que il·lustren com han conviscut amb la malaltia. “De sempre he sigut una persona molt positiva. A casa hem mirat de parlar-ne, organitzar-nos i adaptar-nos, que al final la vida és això. La idea era no pensar en cap final, sinó anar fent i confiar”, explica Masó.
El primer impacte va arribar el 10 de desembre. Tocava mamografia rutinària, en principi una de tantes, però allà mateix “ja van veure alguna cosa que no feia bona espina”. Aquests primers compassos del diagnòstic han sigut el pitjor de l’últim any: “Sense saber què, intentes mantenir el cap fred i seguir normal, però aquest mantenir el tipo, fer veure que no passa res, és molt dur”.
Els pitjors moments van ser l’espera del diagnòstic
Per això Masó descriu el diagnòstic com un “descans”. Posar nom a la cosa va significar passar de la preocupació a l’acció. En el seu cas, càncer de mama: “Malgrat la gravetat, estava localitzat i les perspectives eren bones. Saber què tenia em va donar molta energia”.
Començaven tot seguit sis mesos de quimioteràpia i passar després per quiròfan, un temps del qual Masó agraeix l’acompanyament de l’entorn: “Evidentment la meva rutina va canviar, però no la de les meves filles, i això és gràcies a la contribució de molta gent. Amb els amics vam quedar parats”.
Escoltar-la emociona perquè insufla vitalitat. I perquè té la sort que el tractament va anar bé i ara està en fase de recuperació. Altra cosa és que el cos no respon al ritme que voldria el cap. Masó té ganes de reincorporar-se a la feina, però arrossega efectes secundaris de la quimioteràpia, sobretot molt cansament i problemes a la vista i a les articulacions: “Aquest temps d’ara se m’està fent llarg, i també costa que la gent ho entengui, perquè tothom s’imagina que estant net de càncer passes pàgina automàticament. Tant de bo fos així de fàcil”.
Al llarg de tot el procés ha sigut un gran aliat l’exercici físic, respectant el propi cos quan no se’n pot fer i quan convé, per molt que costi; i l’altre puntal ha estat l’acompanyament de casa: “Hem parlat molt”. Hi ha contribuït el càncer, aquella paraula que al principi no volien dir.
