La matinada del diumenge 15 de març, les ventades que van sacsejar el Ripollès van fer caure l’avet que durant prop d’un segle havia crescut al costat de l’absis major del monestir a Sant Joan de les Abadesses. Dijous es va retirar definitivament l’arbre, que havia quedat recolzat a la teulada del monument.
L’Ajuntament havia estudiat la possibilitat de salvar-lo i va consultar alguns experts, però l’operació hauria exigit grues de gran tonatge, anys d’incertesa i un cost elevat, sense cap garantia d’èxit. A més, si es volgués afavorir un nou arrelament, també caldria reduir-ne fortament la capçada. L’Ajuntament ho va consultar a referents locals, com l’enginyer forestal Agustí Fajula, però també l’especialista en arbres monumentals i intervencions especials Gerard Passola. A mitjan segle XX, en el marc d’una restauració dirigida per Duran i Reynals, es va rebaixar el nivell del sòl al voltant de l’absis per posar en valor la capçalera romànica i crear-hi un sistema d’il·luminació. L’avet va quedar aïllat sobre una mena de plataforma elevada, com si estigués plantat en una jardinera gegant. “És com si lliguessin una persona pels turmells i li demanessin que aguantés tota la capçada estacada per les cames”, explica Fajula. Les arrels constretes i el sistema de subjecció limitat podrien haver debilitat l’arbre.
El biòleg santjoaní Xavier López explica que amb ventades com aquesta ningú no pot preveure del tot què passarà: a pocs metres d’un avet caigut, un altre arbre de la mateixa espècie i dimensions pot quedar-se dret. Són, diu, les incògnites dels éssers vius. També remarca la singularitat botànica de l’exemplar. Es tractava d’un Abies pinsapo, un avet d’origen andalús i del Massís de l’Atles, molt rústic i de forma extraordinàriament estètica, que no es va generalitzar en entorns urbans fins als anys seixanta. Trobar-ne un de centenari en un poble com Sant Joan era, segons López, un cas veritablement singular.
La caiguda va tenir un impacte emocional que va més enllà de la pèrdua d’un arbre singular. Joan Ferrer, director de l’Arxiu Històric de Girona i membre de la junta del monestir i responsable del seu arxiu, recorda que l’avet formava part de l’skyline mental amb el qual molts santjoanins identifiquen el seu poble, al costat del Taga, el pont Vell o el mateix monestir.
Probablement plantat als anys vint –i ja amb alguns anys de creixement en el moment de la plantació–, l’arbre havia viscut prou generacions per convertir-se en una referència col·lectiva. Cada nit de Nadal, els cantaires nadalencs hi iniciaven la seva ronda. Fins i tot una entitat cultural local de mitjan segle XX va adoptar el seu nom: L’Avet del Monestir. Just el passat Nadal s’havia canviat la tradicional lluminària que l’il·luminava cada any. Als anys 60, una publicació local ja es mostrava admirada per aquell arbre majestuós ple de llums: “Dada su magnitud y perfecta constitución causa un efecto de belleza sorprendente.”
Ferrer, que confessa que cada ventada grossa el feia patir, apunta també una reflexió de fons: caldria que els ajuntaments futurs tinguessin la valentia de preveure la substitució d’elements ornamentals vells abans no sigui una ventada qui decideixi per ells. “Primer són les persones i després és el monument”, diu, reconeixent que no és una opinió fàcil ni popular.
Ara, l’Ajuntament ja ha iniciat la recerca d’un nou exemplar de la mateixa espècie, amb uns quants anys de creixement, per mantenir l’aspecte i la simbologia d’un arbre que havia acompanyat el poble durant prop d’un segle. Aquesta vegada, si tot va bé, es plantarà a nivell de terra: arrelat de debò, sense jardineres ni turmells lligats.
La seva pèrdua també es pot llegir en un marc més ampli. Sant Joan de les Abadesses manté una relació històrica amb l’arbrat que va més enllà d’aquest exemplar concret, amb una de les primeres festes de l’arbre de l’Estat i amb un arboretum urbà que reforça aquesta mirada i sensibilitat cap als arbres com a patrimoni viu del poble.
