Refugi de muntanya a 3.000 metres, 11 de la nit. El vent, que bufa amb força, desperta guies i excursionistes abans de llevar-se a trenc d’alba per coronar algun dels cims de la serralada de l’Atles. Tot seguit el terra es comença a moure, una sacsejada in crescendo fins a assumir màxima potència durant 25 segons. Llavors s’acaba el tremolor, però una pedra colossal es desprèn de la muntanya i impacta contra el refugi.
Aquesta escena, que colaria com a argument d’una pel·lícula d’aventures, la van viure divendres de la setmana passada en primera persona Guillem Barceló, de Santa Eulàlia de Riuprimer, i Clara Sabadell, en el transcurs d’un viatge al Marroc ara ja impossible de dissociar del terratrèmol: “Sabem que van ser segons, però quan t’hi trobes se’t fa etern. Vam tenir la sensació que el refugi no aguantaria i baixaríem cap avall”. Sortosament no va ser així, però un dels guies sí que va acabar ferit d’un trau al cap i, a banda dels desperfectes a l’edifici, les mules amb què es transporta menjar i equipatge van fugir.
“A quarts d’1 o la 1 ja sabíem que en un dels pobles més propers, a tres o quatre hores a peu, hi havia almenys set morts.” El panorama que es van trobar l’endemà confirmava la magnitud de la tragèdia, ja que els camins havien deixat de ser corriols per esdevenir faldes de rocs.
A Imlil, el poble de la vall des d’on parteixen les rutes cap al Toubkal, “hi havia cases molt destrossades”. La intenció del grup era quedar-s’hi només unes hores i abandonar la zona de muntanyes, però va ser impossible a causa de les esllavissades. En total van passar més d’un dia incomunicats: “No teníem llum ni cobertura. Vam dormir tota la gent del poble en una haima en una esplanada, per por de rèpliques”.
Aquesta mateixa circumstància l’han observat també al llarg de la setmana a Marràqueix, on una part important de la població continua passant les nits al carrer. La parella també ha vist en primera persona els hospitals de campanya i camions transportant material: “A Asni vam intentar ajudar amb el que podíem, però hi havia força caos i descontrol. El govern ha agafat les regnes. Els soldats diuen què fer i què no i la gent sembla que està en estat d’assimilació”.
Ells, per la seva banda, van continuar el viatge mantenint la ruta cap al desert. Són cada vegada més quilòmetres respecte a l’epicentre del terratrèmol, però no deixen de sorprendre’ls els llaços entre famílies. I això que el Marroc supera els 37 milions d’habitants: “A la que tibes del fil de seguida et parlen de la germana de la dona, un cosí… poc o molt tothom ha rebut”.
Tenint en compte “com són les construccions i les notícies que rebem cada dia, segur que les xifres de morts encara augmentaran molt”
{{ comment.text }}