Frederic Clarens és el director de la Unitat de Residus, Energia i Impacte Ambiental de l’Eurecat – Centre Tecnològic de Catalunya, que treballa, conjuntament amb les empreses, en les diverses fases de l’R+D+I.
El tèxtil és un dels sectors que més recursos consumeix al món i dels que més contamina. La gent n’està prou conscienciada?
Segurament no. En consumim molt entre roba i tèxtil de la llar i té un gran impacte. Tots els teixits naturals com el cotó són fertilitzats i consumeixen aigua, de manera que augmenten la pressió en un context de canvi climàtic.
Pensem molt en l’impacte d’un plàstic o d’un paper d’alumini però no en la roba. És equivalent?
En termes absoluts no tinc la xifra concreta, però el tèxtil és el tercer sector que més impacte ambiental genera a escala mundial. La majoria de roba acaba incinerada i no queda al medi ambient com el plàstic dispersat, per això no es pot comparar des del punt de vista de gestió, però en composició una ampolla de plàstic és equivalent a una samarreta feta amb material polimèric.
La solució passa per incrementar la reutilització i el reciclatge o hi ha altres fórmules?
La prioritat del Pacte de la Moda amb el qual Catalunya és pionera és articular un canvi en tota la cadena del sector. No es preveu que augmenti gaire la quantitat que es pot reutilitzar directament, que és la millor opció. Per tant, cal establir noves vies de valorització. La primera opció és el reciclatge mecànic, que vol dir tornar a fer fil per teixir noves peces. Aquí hi ha reptes perquè el tèxtil té additius en els acabats per exemple per planxar poc o perquè no es taqui, però també botons o cremalleres, que s’han de retirar prèviament. La via més comuna que hi havia complementària a la venda de segona mà era fer-ne draps per exemple. Per la resta hi haurà el reciclatge químic, amb el qual pots tornar a tenir el polímer de base per tornar a fer nous tèxtils i tancar el cercle. També productes per anar cap a altres sectors. Cada cop es treballa més amb la visió entre certs envasos i tèxtil o tèxtil i paper, i aquí hi ha molta recerca a fer perquè aquests processos puguin ser més viables i hi hagi augment de la capacitat productiva.
En quines línies d’investigació treballen?
Hi ha la via d’acabar amb els additius, que va des de facilitar tecnologies robòtiques per eliminar els acabats a fer estudis tant d’una dissolució completa amb reciclatge químic com selectiu i poder valoritzar una part mecànicament i l’altra més químicament. Cal tenir en compte que hi ha peces que poden tenir components que cada vegada estan més regulats i limiten el reciclatge mecànic. Hi ha d’haver molta innovació i recerca però també un canvi en la societat per acceptar peces fetes amb materials reciclats que tinguin algun defecte que no afecta la funcionalitat.
I els nous teixits dificulten el reciclatge respecte anys enrere?
La resposta no és simple perquè el reciclatge depèn més a vegades de la puresa del material, és a dir que sigui monomaterial. La llana i el cotó sempre que no es puguin reutilitzar són els que han d’anar més cap al reciclatge mecànic. Les químiques tenen un procés més de transformació i el reciclatge és més complex.
L’ideal, des del punt de vista mediambiental, és que el reciclatge tingui lloc en el mateix país en què es recull però ara se n’exporta una part important.
Les noves normatives volen posar fre a aquestes pràctiques i també a d’altres com pot ser la destrucció d’estoc no venut. Ens estem deixant una part molt important que és que abans que arribi la recollida s’han de fer peces de més qualitat perquè duren més i són més fàcils de reutilitzar.
Fins ara la recollida la feien entitats socials. Continuarà sent així?
El sector no era viable econòmicament, però amb la directiva canvia el paradigma perquè hi ha grans volums. Segurament aquestes empreses continuaran i creixeran però també entraran altres agents, fins i tot les mateixes botigues que ja tenen iniciatives de recollida.
