La fàbrica tèxtil Obradors va anunciar que tancava de manera definitiva després de gairebé 90 anys d’activitat. Des que Domingo Obradors Fitó va crear el seu propi teler a Navarcles el 1916 fins a l’actualitat hi ha hagut molts canvis, tant en l’àmbit social com tecnològic, i algunes famílies com la d’Esperança Deseuras n’han estat rellevants testimonis.
Ara té 93 anys i recorda vagament quan el 1934 van començar les obres de la fàbrica al capdamunt del carrer Sant Pere, on ella vivia: “Eren uns camps on no hi havia res. La gent hi anava amb carros i animals a portar sorra i el que convingués”.
Es dona la paradoxa que la seva mare, Ramona Font Plans, va ser una de les primeres a entrar a la nova empresa i ara el seu fill Joan serà un dels treballadors que plegaran amb la clausura de la indústria. Quatre generacions de la família hi hauran treballat, els seus germans Ramon i Ramona, les seves filles Rosita i Rami, el seu fill Joan i el seu net Carles.
Ella s’hi va incorporar quan tenia 14 anys i s’hi va estar fins a jubilar-se als 60. Abans, però, d’entrar-hi de manera oficial ja hi havia tret el cap. Amb altres companyes del carrer hi anava quan devia tenir 8 o 9 anys a canviar bitlles en uns telers dits de garrot en una intervenció que anomenaven “fer pianos”. A canvi les deixaven jugar per dins les naus i fins i tot alguna havia cobrat alguns cèntims.
I si ella s’hi va incorporar jove, molt més ho era la seva mare quan va començar a la indústria tèxtil, als 7 anys, com molta altra canalla en aquell temps, i a la fàbrica de Cal Xiquet: “Era molt petita i li van haver de fer un banquet especial per arribar als telers”.
La jornada laboral que Deseuras va viure en els seus anys actius era llarga, i és que a part d’ocupar-se de les feines de casa i dels fills, la majoria de dones feien vuit hores diàries a la fàbrica repartides en torns, un de 6 a 9 del matí i de 2 a 7 de la tarda i un altre de 9 a 2 del migdia i de 7 a 10 del vespre, dissabtes inclosos. També hi havia el torn nocturn i més endavant s’hi va afegir el del diumenge. Acostumades a un ritme frenètic de feina només tenien vuit dies de vacances, “i per mi ja n’hi havia prou”. Explica que a les naus parlaven poc perquè hi havia molta feina i a més molt soroll, motiu pel qual “la majoria hem tingut problemes d’oïda”, tal com li ha passat a ella mateixa.
Al llarg dels anys va fer feines diverses “primer vaig treballar a les bitlles, també als ovillos, als rodets, als ordidors i finalment als telers, on me n’ensenyava la mare”. Ella en feia anar quatre i rememora que un dels contratemps que tenien sovint era quan es feia un escarabat en el teixit, que era algun defecte que s’hi produïa i que havien de resoldre per continuar el procés sense fer malbé la peça.
Recorda igualment quan encara s’havien de substituir les bitlles manualment fins que van arribar els telers automàtics, quan ja es canviaven soles sense necessitat d’aturar la maquinària.
També té present alguns perills com quan la llançadora podia sortir disparada del teler, encara que ella no s’hi va trobar mai, i només una vegada es va enganxar un dit “volent parar el teler perquè s’hi feia un escarabat” i es va equivocar de mecanisme. I és que en aquesta feina no es podien distreure gens perquè “si badaves, totes les màquines et podien fer mal”, conclou.
Va conèixer Domingo Obradors Fitó, fundador de l’empresa, i molt especialment el seu fill Casimiro Obradors Pregonas. Recorda particularment els dinars que aquest organitzava anualment on eren convidats tots els treballadors que s’havien jubilat amb les seves parelles i que “regalàvem un ram de flors a la seva dona”.
També remarca que Obradors sempre va ser una empresa seriosa, que mai va deixar de pagar, un tràmit que es feia setmanalment i a un preu variable segons els metres produïts en el cas de les teixidores. En canvi “n’hi havia d’altres que potser pagaven més bé però la meitat del temps no cobraven”.
Malgrat el temps passat reviu aquesta experiència sense nostàlgia però amb la constatació que sempre hi va treballar de gust, i respecte a les feines que se li adjudicaven afegeix que “totes em devien agradar perquè no m’havia exclamat mai per res”.
