Ha començat el seu mandat amb una bona notícia. Els graus de Mestre, que havia experimentat una davallada, ha incrementat la matrícula en aquest curs.
I no només de Mestre, hi ha els de CAFE (Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport) o Psicologia en uns nivells molt bons.
En el primer cas, és pel fet que ja no es demana haver fet la prova d’aptitud personal (PAP) per poder-se matricular?
És un factor, però m’agradaria explicar-ho perquè s’ha dit que es pot accedir al grau de Mestre sense la PAP. I sí, es pot entrar, però no vol dir que s’hagi tret aquesta prova sinó que s’ha flexibilitzat. Et pots matricular sense haver-la passat, però durant el primer curs l’has d’aprovar. Estem promovent uns tallers d’acompanyament als estudiants que es troben en aquest cas, que ja vam heretar de l’anterior equip de deganat, per preparar-los i assolir les competències necessàries per passar la prova.
Tots la passaran al mateix moment?
Hi ha una primera convocatòria a l’abril i una altra al juliol. Hem de fer grups de 40 estudiants cada un. Amb un taller de llengua i un taller de matemàtiques, que són els que vertebren les PAP i que els fa professorat de la facultat. Els tallers estan vinculats a dues assignatures que fan durant el primer curs.
Aquest acompanyament pot ser positiu perquè estiguin fins i tot més ben preparats que si fan la prova abans de matricular-se?
Jo penso que sí. És positiu que des de la Universitat ens fixem no tant en el perfil d’entrada com en el perfil de sortida, és a dir, que determinades competències estiguin assolides un cop s’acaba el grau. No tant fixar-nos en com ens entren els futurs mestres sinó en com promovem que en el transcurs dels quatre anys del grau desenvolupin determinades competències.
Les PAP es van implantar, entre d’altres objectius, per donar el missatge que el grau de Mestre requeria una certa excel·lència. No es compromet aquest missatge?
Les PAP no són l’únic missatge. Hauria de ser una qüestió de valoració social. La figura del mestre, socialment, està cada vegada més devaluada. Hem de pensar de quina manera afavorim que aquesta construcció social del rol de mestre canviï a millor. No és una professió prestigiada, malauradament, quan és la més important, la que promou el futur del ciutadans. Aquesta seria la clau: no que s’ha de ser excel·lent per poder-hi accedir sinó amb prestigi entre la societat.
Hi ha un debat molt intens sobre l’educació, sobretot arran dels mals resultats en l’informe PISA. Tenen la sensació que tothom opina sense gaire coneixement de causa?
PISA es pot analitzar des de diferents perspectives. És una avaluació que utilitza uns instruments iguals per a tots els territoris, independentment del context en què ens trobem. Això ja produeix un baix: és evident que si a mi em passen un test d’intel·ligència elaborat a l’Amazònia, el meu coeficient serà baixíssim. Quan utilitzem instruments d’avaluació descontextulalitzats, el perill és que no incorporem la idiosincràsia pròpia del context riquíssim, el nostre, perquè és veritat que la diversitat és una riquesa i s’hauria de viure com a tal. I determinats instruments d’avaluació no estan d’acord amb el context. Com avalua PISA una competència social o personal? Hi ha competències com aquestes que es promouen des de l’escola que no queden recollides. En tot cas, ens hauríem de plantejar amb quins instruments estem avaluant l’escolarització de la nostra població.
Però les matemàtiques i la llengua les hem de tenir assolides en un moment determinat del procés educatiu, no?
També té a veure amb el context en què ens trobem. Pot ser que determinades competències es donin més endavant. Hem de veure l’etapa d’escolarització obligatòria com un contínuum. No és només “ho sap o no ho sap”, sinó “s’està promovent o s’està desenvolupant”. El procés educatiu no és resultista en cada un dels seus nivells, malgrat que han d’anar assegurant diversos nivells. PISA talla entremig, en un moment determinat, i pregunta: “Com estem amb relació a això?”. I suposo que hi ha una alerta social perquè la gent que ens ho mirem hem viscut un altre tipus d’escolarització, i esperem trobar els resultats de quan nosaltres anàvem a l’escola. Però pensem que en aquell moment hi havia un tipus d’alumnat que no hi anava, a l’escola ordinària, sinó a un centre d’educació especial.
Algú dirà que pot anar en detriment dels alumnes que van més endavant.
Per a res. I aquí em surt la vena de defensa de l’aprenentatge cooperatiu. Podem caure en el discurs que la diversitat dins de l’aula pot anar en detriment dels que, acadèmicament parlant, treuen millors notes. Davant d’això hi ha diversos arguments, el primer de tipus ideològic: hem d’aprendre a conviure en la diversitat, si no s’aprèn a l’escola difícilment ho aprendrem en la societat. Si volem societats inclusives, no pot ser que l’escola no ho sigui. I ho és si acull absolutament a tothom. També hi ha l’argument psicoeducatiu. Si ajudo a aprendre, poso en joc tres processos cognitius: he de revisar els meus coneixements previs, els he d’estructurar i els de comunicar. Si no estigués amb algú altre aprenent, aquests tres processos no existirien. I això en la part cognitiva, però després hi ha l’emocional: quan estic amb algú, aquest altre em provoca sentiments i emocions que no flueixen quan estic sola. Si tenim en compte tots aquests beneficis, podríem fer escoles més inclusives si promovem l’aprenentatge cooperatiu.
A la facultat, aquest curs sortirà la primera promoció del doble grau de CAFE i Mestre de Primària. Com ha funcionat?
Bé, per la coordinació pedagògica. Neix d’assignatures compartides dels dos graus.
I parlant de CAFE, és dels graus que des que el va crear la UVic-UCC li ha anat sortint molta competència. Ara hi ha cinc ofertes a Catalunya. Com els poden diferenciar?
Primer, per la qualitat. Hi ha docents amb perfils complementaris, una recerca que reverteix en l’oferta formativa i professionals específics de cada àmbit que són professors associats. A més, òbviament, de les instal·lacions esportives. Estem utilitzant les de la ciutat, i això teixeix molts vincles.
El grau de Traducció té un altre repte més complex: com s’adapta (o s’hi inclou) la intel·ligència artificial?
Es viu com una amenaça, però també com un repte i una oportunitat. I justament estem en això, en veure com dins de les assignatures s’hi pot incorporar l’ús de la IA. Per molt que avanci, la mirada d’una persona experta en traducció no es podrà substituir mai. La qüestió és veure de quina manera formem futurs traductors per fer-ne un bon ús. El professorat ho està dissenyant.
Psicologia, la seva especialitat, ha viscut el desdoblament en dos grups per la demanda que hi ha.
Va ser una bona decisió de l’anterior deganat. La titulació va començar amb una quarantena d’estudiants i ara estem en 136 aquest curs, i valorat pels estudiants com el millor grau de Psicologia de les universitats catalanes. Hem d’intentar que aquest creixement no ens faci perdre la qualitat. Cada vegada hi ha més demanda social perquè hi ha més preocupació per la salut mental. I en l’àmbit educatiu, en la psicologia social i en la psicologia de l’esport, que cada vegada té més demanda. Ho celebro perquè fins fa poc es veia com a excepcional. Era un tema tabú. I ho hem de normalitzar, perquè arran dels canvis socials cada vegada necessitarem més ajut.
Ha passat després de la pandèmia?
Ja hi era abans, però penso que la pandèmia va normalitzar diversos casos de salut mental, que es van fer més explícits, més evidents. Ha ajudat a treure a la llum aquestes necessitats.
El grau d’Educació Social també està en sintonia amb la sensibilitat del moment?
És un grau molt consolidat. Justament ara estem una setmana en què professorat i alumnat han preparat activitats conjuntament.
Graus i màsters, els estudis de tercer cicle, són cada vegada més necessaris per especialitzar-se?
Tenim vuit graus i sis màsters, més dos que són amb altres universitats. L’oferta, ara mateix, és ingent. Cada vegada tothom té més assumit que amb el grau potser no n’hi ha prou i necessites una especialització que et porti més enllà. Els estudiants ho identifiquen, i així com abans ho feien després d’uns anys d’acabar el grau, ara hi ha continuïtat.
La internacionalització no era tan assumida, en canvi. Però ha anat progressant…
S’han generat molts projectes, actualment n’hi ha 10, de pràctiques internacionals, en els quals poden participar alumnes de diferents graus de la facultat. En funció de la formació que tenen, se’ls busca un centre de pràctiques adient, que pot ser una escola o un altre tipus d’institució. Si van a països de realitats molt diferents, se’ls fan seminaris d’acompanyament. I és un gran aprenentatge, que no tindràs si no surts del context. Sense perdre de vista que, en el cas dels mestres, exerciràs en context català.
Quins són els objectius generals del deganat?
Com a grans objectius, i sobretot transversals, el primer que ens vam plantejar va ser el de promoure la participació de tota la comunitat, entesa com a professorat, personal d’administració i serveis i estudiants. Millorar els processos de comunicació interna, fer que tothom se senti partícip de la facultat i construir una identitat comuna, conjunta. Un altre és ajudar tothom qui treballa aquí al seu desenvolupament professional, perquè el sistema acadèmic –malauradament– facilita més la individualització (i la competitivitat!) que la cooperació entre professionals. Hem de donar pes específic, per exemple, als grups de recerca com a tals més enllà de la suma de les individualitats. I un altre objectiu té a veure amb les pràctiques dels diferents graus, com a espais de reflexió privilegiats sobre l’acció professional futura. És a dir, com garantim que hi hagi un vincle real entre la Universitat i els centres de pràctiques, siguin escoles, clubs esportius, institucions o altres.
Psicòloga i ‘militant’ de la inclusivitat
Mila Naranjo (Flix, 1974) és la nova degana de la Facultat d’Educació, Traducció, Esports i Psicologia des del juny passat, quan el Patronat de la Fundació Universitària Balmes la va nomenar oficialment per al càrrec. Llicenciada en Psicopedagogia i doctora en Psicologia (grau que va coordinar a la UVic al principi del seu desplegament) és professora de la facultat en estudis de grau i en màsters com el d’Educació Inclusiva, Democràcia i Aprenentatge Cooperatiu. Li agrada d’exercir la docència i assegura que les classes són el que més trobarà a faltar a partir d’ara, tot i que en continuarà fent un dia a la setmana. Per això es planteja un màxim de quatre anys com a horitzó per dur a terme el seu programa de govern. Insisteix que res no es pot fer si no hi ha feina de conjunt, i parla sempre d’“equip de deganat”. A la fotografia, Mila Naranjo a l’entrada de la facultat.
