“Quan em demanen on visc encara responc als pisos de la Caixa d’oros.” Ho relata Jordi Gómez, que hi va néixer, en un d’aquests pisos. Formaven part de la primera promoció d’habitatges plurifamiliars que l’aleshores Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, La Caixa, va construir al sud de Vic, a l’entorn de la futura plaça que van batejar, precisament, amb el nom de Francesc Moragas, el fundador d’aquesta entitat d’estalvis. Gómez, de 58 anys, viu en un dels pisos de la Torre, l’edifici que va completar el projecte i que llavors es va erigir en el primer gratacels de la ciutat. Avui encara imposen les seves 11 plantes –una planta baixa més 10 pisos–, formant part de l’skyline vigatà.
Més enllà del castellanisme oros, xampurreig de la paraula ahorros, aquest conjunt d’habitatges també van ser coneguts popularment com els Pisos de l’Avecrem. El sobrenom venia del fet que el lloguer que cobrava La Caixa era prou alt per l’època, fet que condemnava els inquilins a estalviar a base de menjar sopes d’aquesta històrica marca de pastilles de brou concentrat.
En aquells anys, La Caixa va promoure la construcció de milers de pisos com un actiu de la seva obra social. Ho va fer a diferents poblacions de Catalunya. Entre elles, a Vic, on tenia oficina des de 1911. En ple creixement demogràfic de la ciutat, aquella promoció va donar cabuda “a moltes parelles joves i a les seves famílies”, recollia l’historiador vigatà Josep Casanovas, en una de les parades de la “Ruta Històrica de la Zona del Nen”, estrenada l’any 2019.
Entre aquelles parelles joves, Xavier Gómez i Dolors Codina, que fins llavors vivien al carrer de Gurb, i que ja tenien un fill. “Van ser la segona família que va anar a viure a la Torre”, rememora en Jordi, el segon fill del matrimoni. Van llogar un dels quatre pisos de la primera planta. I aquí hi va néixer ell, l’any 1967, i hi continua vivint amb els seus pares, de 90 i 88 anys, avui amb un delicat estat de salut.
El conjunt de la promoció estava formada per dos grans blocs paral·lels i l’esmentada Torre quadrant una de les bandes. El primer edifici, el que dona a l’avinguda de Pius XII, es va començar a construir la primavera de 1957 i va finalitzar l’estiu de 1959, quan hi van entrar els primers llogaters. Estava format per 50 habitatges i 10 locals comercials. El segon bloc, amb entrada pel carrer del Doctor Salarich, oferia 40 habitatges. Finalment, el darrer bloc va ser la Torre, erigida a partir de 1963 i amb accés pel carrer de l’Estudiant de Vic; oferia 40 pisos més. En total, 130 pisos i 10 locals comercials.
Viure en aquells pisos era, llavors, tot un signe de modernitat. “Eren uns pisos molt bons i ben situats; tenien anomenada. Era com un petit privilegi viure aquí”, apunta Gómez. Els seus primers records es remunten a quan encara no estava ni completada la plaça Moragas –“jo la vaig veure construir”– i l’entorn immediat del barri encara eren “tot camps”.
Els pisos eren notablement grans per l’època. Els de la Torre superen els 90 metres quadrats; i els de la novena i desena plantes –amb dos pisos per planta, en lloc de quatre de la resta–, encara són una mica més grans: en fan 120. En un d’aquests pisos de dalt de tot es van instal·lar Enric Reniu i Montse Cadadesús l’any 1969, tot just acabats de casar. “Abans nostre hi havia viscut un capellà”, rememora Reniu, tot mostrant el primer contracte de lloguer. L’import, 27.000 pessetes l’any. “Eren uns pisos molt moderns, per l’època”, admet Reniu. I un dels símbols era el doble ascensor que s’hi va instal·lar –possiblement el primer en un bloc de pisos de tota la ciutat– o el mateix servei de porteria que hi havia a la planta baixa.
A mitjans dels anys 80, La Caixa va començar a posar en venda els pisos. Els llogaters més reticents a comprar ho van haver d’acabar fent, abans de finalitzar el segle, a través de la immobiliària que en va acabar assumint la gestió. Una de les famílies que ja van entrar a la Torre com a propietaris van ser Dolo Ramon i Pep Freixa. S’hi van instal·lar el 1987, dos anys després de casar-se. Ho van fer a la novena planta. “Volíem un pis gran i ens agradava l’entorn, que fos un barri de treballadors per poder-nos implicar en la vida veïnal”, detalla Ramon, que abans de comprar algú els va assessorar que els pisos “estaven molt ben construïts”. És clar que en aquell moment ningú podia sospitar que uns anys més tard, a finals de la dècada dels 90, afloraria un problema inesperat: l’aluminosi, una patologia del formigó provocat per un tipus de ciment que s’utilitzava, precisament, en la construcció d’edificis entre els anys 1950 i 1970. La patologia va afectar especialment els dos primers blocs de la promoció, mentre que a la Torre va incidir en espais més concrets d’alguns habitatges, però que no va estalviar els inquilins d’un notable enrenou. El que mai ha quedat del tot resolt, en canvi, és el problema d’humitats que arrosseguen alguns pisos, sobretot els orientats a cara nord.
Tot i haver superat la seixantena d’anys de la seva construcció, avui els pisos continuen tenint requesta. “De seguida que se’n posa algun a la venda o lloguer s’ocupa”, admet Gómez. “No n’hi ha mai cap de buit”, corrobora Reniu. Això sí, el canvi de perfil ha estat evident i avui la majoria de famílies són immigrants. Primer hi va haver una primera onada de procedència marroquina i actualment han arribat de la Xina, Sud-amèrica o països africans. “Abans tothom era d’aquí i havíem fet molta pinya; ara és més difícil que ens coneguem tots”, admet Gómez. “Som com un petit microcosmos del que passa al conjunt de la ciutat”, ho descriu Ramon, que es mostra encantada de continuar vivint en aquests habitatges: “M’agrada el color que té el barri; són els pobles i les ciutats que venen”. Tenint en compte la diversitat de realitats que hi conviuen, “el clima, en general, és molt bo i els problemes són molt puntuals” –a voltes per alguns subarrendaments temporals qüestionables.
Durant uns anys va funcionar una associació de veïns específica dels habitatges de la plaça Moragas, en un intent de donar visibilitat i comunió a un col·lectiu veïnal que, envoltats pels barris de Santa Anna, el Remei i la Calla, “estàvem una mica en terra de ningú”. La iniciativa, però, tot just es va allargar una desena d’anys; “no va acabar quallant”, diu Reniu.
Tot i no va partir d’una reivindicació específica, els veïns veuen amb bons ulls la reforma que s’està fent de la plaça Moragas. “Segur que quedarà molt bé”, apunta Ramon, malgrat que, per ella, no resoldrà dos dels dèficits que arrossega la comunitat: la manca d’aparcament i d’espai de jocs per a la canalla.
El projecte inicial de la promoció preveia acabar de tancar el ‘rectangle’ amb una biblioteca
La redacció del projecte va anar a càrrec de l’anomenat grup immobiliari Jaume Balmes, integrat pels arquitectes Josep M. Bassols, que tenia el despatx a Barcelona, i el vigatà Manuel Anglada, que tot just començava la seva notable i dilatada carrera professional. Inicialment la promoció s’havia de completar amb un quart edifici, més baix, que hauria tancat el rectangle i que s’havia de destinar a biblioteca per al barri. Ho testimonia el dibuix del projecte que acompanya aquest text, de l’arxiu familiar de Josep Ginebra, aparellador de l’obra, tal com també recull el dossier de la “Ruta Històrica Zona del Nen”. Ningú ja no recorda, avui, per què no es va acabar consumant ni el quart edifici ni l’equipament.
