Santi Lleonart és cap dels Bombers de la Catalunya Central des de fa quatre anys. Enginyer tècnic agrícola i de forest, té una àmplia experiència dins del cos, especialment en la coordinació d’intervencions aèries en els incendis forestals.
Amb tota la prudència del món, hi ha motius per estar més tranquils de cara a l’estiu i el risc d’incendis?
Ara puc estar somrient, en aquesta entrevista. Però fa dos mesos no ho tenia gens clar. Hem tingut un hivern molt sec, que fins a les pluges d’abril i maig ens feia estar en una situació extremadament complicada. Veníem d’una sequera molt severa i els indicadors ens feien témer el pitjor.
Uns indicadors mai vistos, fins i tot?
Almenys des que hi ha registres, el 1986, és així. Nosaltres ens movem per indicadors interns i externs. Dels interns, una variable que ens ha tingut molt preocupats durant l’hivern ha estat la quantitat d’incendis que hi ha hagut, i que ja eren un símptoma. No grans incendis, però sí petits i freqüents al gener, al febrer, al març … Això ens demostrava com està el paisatge. I dels externs, els índexs de sequera que no paraven de superar marques un mes darrere l’altre. Ens feia preveure una campanya molt complicada.
Podem pensar que les últimes pluges han donat una càrrega d’aigua suficient per no patir, doncs?
Fins fa poc la previsió era d’avançar la campanya de prevenció d’incendis fins i tot un parell de mesos. Ara podem dir que ens hem situat dins del calendari habitual. No és la situació de 2020, quan vam passar un estiu amb pluja dia sí dia no, però tampoc la inquietud que podíem tenir fa només dos mesos enrere.
I no només deu haver ajudat quanta aigua ha caigut, sinó com ho ha fet.
Exacte. Han estat pluges generoses però no torrencials, sinó lentes i contínues. Han permès generar saó i que els vegetals s’hagin pogut hidratar bé. Per això podem parlar d’una campanya que finalment ens situa en els paràmetres del que es podria considerar normal, potser només una mica per sota. Podem estar contens, vist d’on veníem.
De tota manera, si el que analitzem són els grans cicles i tendències sobre el clima, què hem de preveure a mitjà i llarg termini?
Hi ha un primer factor que no està massa controlat però que comença a ser evident, que és l’estrès hídric de les plantes amb el canvi climàtic. A través del procés d’evapotranspiració deixen anar aigua, i amb l’increment global de les temperatures aquest procés s’avança i posa els vegetals en estrès hídric abans del que passava temps enrere. Això és un senyal.
I un indicador més.
Sí, perquè hem de veure i monitoritzar com va evolucionant aquest llindar i el nivell de resistència i adaptació de plantes i arbres. I un altre fenomen que sembla que últimament s’incrementa, i tothom en té la percepció, són les pluges de fang subsaharià. Són fenòmens que demostren els canvis i que s’han de controlar per veure com poden anar incidint en el futur.
Un rastre que ha deixat la sequera, i aquest ja és irreversible, és el dels arbres morts. Com s’hi ha d’actuar?
El cos d’Agents Rurals és l’encarregat de fer seguiment d’aquesta realitat que, en efecte, és preocupant. Potser no parlarem d’una afectació immediata, però aquest increment de la massa forestal morta acabarà essent un problema molt greu. Són arbres que acabaran caient i es convertiran en combustible, i difícilment algú els retirarà. És com anar acumulant benzina, una quantitat de necromassa que s’anirà acumulant als boscos i que també pot ser focus de malalties i de plagues que acabin afectant el conjunt del sistema. O sigui que el perill no serà només pels incendis, sinó que té altres derivades que afecten l’estat de salut dels boscos.
I lligat a això, hi ha el problema d’una massa forestal cada vegada més contínua que pot provocar perill d’un macroincendi difícil de gestionar. Es preveu, aquest escenari?
Els bombers n’estem advertint fa temps. En aquest cas concret, el país té un problema estructural de gestió del territori. Ara mateix es pot dir que el 70-71% del territori de Catalunya és massa forestal. Abans era un mosaic agrícola i forestal que donava molta discontinuïtat als boscos, i això era garantia de poder acotar un incendi en una determinada àrea en cas de produir-se. Si no hi ha aquesta discontinuïtat estem afavorint la creació d’una gran línia forestal que en cas d’una sequera severa amb forts vents pot donar origen a un gran incendi. És com allò que diuen el terratrèmol de San Francisco, que tothom està avisat però ningú no sap quan passarà. Això seria una mica el mateix.
I quina és la solució?
En qualsevol cas és extremadament complexa, perquè implica una gestió forestal que no s’està fent en la proporció que caldria. I això també s’explica perquè la matèria no té el valor que hauria de tenir i els propietaris no troben la manera de fer viables les explotacions ni els costos de mantenir-les. Lluitar contra els incendis no és només equipar els bombers amb més i millors recursos, que també, sinó sobretot treballar en polítiques de gestió del territori que permetin limitar riscos. I això és molt més difícil, però igualment necessari.
Malgrat tot, l’any passat se’ns presentava un estiu ja en plena sequera i va acabar essent molt tranquil. Com s’explica?
Penso que hi ha dos factors clau. Un és el de la coordinació dels diferents cossos de prevenció i vigilància, que fan una feina que no es veu però que hi és, i funciona, I l’altre és que malgrat que hi continua havent actituds incíviques, cada vegada hi ha més gent conscienciada. I això també es nota.
Som a les portes de la revetlla de Sant Joan. Tenint un bomber a davant, toca demanar-li consells.
Prudència. Vigilar on i com encenem els petards, no fer-ho mai a menys de 500 metres d’una massa boscosa, no llançar-los contra ningú i tenir portes i finestres tancades. I ja que hi som, faig meu el comentari d’un amic meu que és agent rural: la nostra tradició són les fogueres; els petards són d’importació…
