Llegir més, apuntar-se al gimnàs, deixar de fumar, menjar millor, canviar de feina, prescindir del pa als àpats… són alguns dels propòsits que ens marquem a l’hora d’arrencar un nou any. És important tenir-ne? Els hem d’establir a partir de l’1 de gener? EL 9 NOU conversa amb la psicòloga sanitària i coach Estrella Dorca per resoldre aquestes qüestions i més.
Per què fem propòsits quan arrenca un nou any?
Perquè al cervell també li dona una sensació com de punt i a part. Com els dilluns, com el començament del mes. És una bona estratègia per posar-se tempos, per poder ordenar el que tenim a dins. Si sempre fos dimecres, no hi hauria com aquest impuls tant de començar, no?
Per què és important tenir propòsits?
Perquè és un moment que ens obliga a parar i reflexionar, i no anar amb el pilot automàtic de sempre. Què volem a la nostra vida? Aquests punts d’inflexió són necessaris per poder reflexionar sobre la vida, a veure què faràs i, a partir d’aquí, cap on vols que es dirigeixi.
Tant és fixar-los l’1 de gener, com a principis de setembre o el 24 de maig?
Sí. Crec que ho marca molt el final d’etapes. En el meu cas, per exemple, l’any passat vaig fer unes pràctiques de màster i tenia molt clar que quan les acabés començaria a anar al gimnàs perquè abans no tenia temps. Quan es tanca un cicle a la teva vida, sigui quin sigui, pots començar a partir d’aquí. També pot ser un dia qualsevol en què després de llegir-te un llibre vols menjar més sa. Cap problema.
Es compleixen sempre o no? En funció de què?
No, no es compleixen sempre. De fet, vaig llegir que entre un 70% i un 80% de la gent no els compleix. De què depèn? De moltes coses. Sí que hi ha un factor de personalitat i de manera de ser. Hi ha gent, per exemple, que és disciplinada i superestricta. Hi ha coses, però, que podem tenir en compte perquè ens sigui més fàcil.
Com?
Posar-se un objectiu, millor un i no pas vint, i que sigui específic. Per exemple, voler fer més exercici. És molt genèric i això no li va bé al cervell. Li van millor coses més detallades. És molt diferent dir que faràs esport o que cada dilluns aniràs al gimnàs. I, a més a més, de 9 a 10. Trobar-li espai al calendari, visualitzar-ho, fer-ho molt més específic. Això és molt típic del coaching: la tècnica smart.
En què consisteix?
Són regles per tenir un bon objectiu. La s és de specific (específic); la m, de mesurable; la a, d’achievable (assolible); la r, de realista, i la t, que tingui un timeline. “Tenir una vida més saludable” és molt genèric, hem de fer-lo específic, i anar objectiu per objectiu. El primer és anar al gimnàs els dilluns. Un cop hi vagi, puc introduir-ne un altre: els dimecres es menja verdura. I quan tinc aquests dos integrats puc afegir que un cop al mes aniré, per exemple, a fer-me un massatge. Un cop es van aconseguint els objectius pots anar en direcció al general.
Entre molts objectius i un, sempre és millor un, doncs?
Si vols fer una llista d’objectius, fes-la, però és molt important que els prioritzis i els passis a l’agenda. Escrivint-ho dones claredat al cervell i és una manera de tenir un pla d’acció. També és important compartir-ho amb els teus: és un acte de compromís.
Ens els hem de proposar d’alguna manera, aquests propòsits?
En coaching sempre diuen que és molt important proposar-se els objectius de manera positiva. En comptes de dir “vull deixar de fumar”, ho reestructuraríem amb “vull una vida més sana” o “vull canviar el fumar pel caminar”. S’ha de plantejar sempre en positiu. Sempre costa més deixar que afegir.
Calendaritzar-ho tant deixa marge per a la improvisació?
En deixa si tu n’hi permets. El Google Calendar no et vindrà amb un ganivet i et dirà: “És dilluns i no has anat al gimnàs!” [riu]. S’ha de ser conscient que ho has agendat, però si et truca una amiga que torna d’Itàlia i feia mil anys que no veies, hauràs de moure-ho. Treballar la flexibilitat és un gran què. La vida és imprevisible i t’has de permetre ser-ho. Ser flexible no vol dir no tenir una rutina, hàbits o disciplina.
No tothom deu aconseguir-los amb el mateix temps: a algú li pot costar tres setmanes i a l’altre, mig any.
Totalment. S’ha de ser flexible. Si un dilluns no es pot anar al gimnàs, no passa res. No cal tirar-ho tot per la borda. Es pot començar el dilluns vinent. També és important observar què no funciona: potser et va millor dimecres o no t’agrada tant pilates i pots provar un altre esport. S’han d’anar reajustant una mica els objectius perquè es vagin adaptant a realment qui ets tu.
Quins secrets hi ha per mantenir la motivació o n’hi ha prou amb aquests reajustos?
L’autoconeixement és clau. Si sé que els dilluns em llevo superempanada, millor anar al gimnàs els dimarts. Es poden fer reajustaments des del principi. Si no, es poden anar trobant pel camí. És molt important que hi hagi acció. Cada cop que vegi que alguna cosa no em va bé o no encaixa amb mi, ho canvio una mica i ho dirigeixo cap allà on vull. També hem de pensar que primer ve el deure i el plaer ja vindrà després. Això és complicat perquè el nostre cervell busca el plaer immediat, és curtterminista. Per tant, hem de focalitzar-nos en el perquè estic fent això i en els beneficis a llarg termini –Quina és la finalitat d’anar al gimnàs?.
No complir expectatives ens pot generar angoixes?
Sí. I si et genera això vol dir que estàs sent molt poc flexible i molt autoexigent. Un bon propòsit seria treballar aquesta autoexigència. Com pots fer-ho? Acceptant que hi haurà moments que fallaràs i que no passa res.
A vegades és culpa nostra i ens hauríem de proposar fites més assolibles?
Totalment. És el que et deia de la tècnica smart: han de ser assequibles i realistes. És realista que jo, ara embarassada, em posi a pujar muntanyes? No. Potser hauré de començar fent una caminadeta, objectius més light, i a poc a poc anar apujant la intensitat. També és veritat que et pots posar objectius fàcils, però no tenen molt sentit. A part d’assolibles, que tinguis les capacitats i la situació vital per fer-ho, els objectius han de comportar una mica de repte, d’esforç mental, físic…
És important compartir propòsits amb parella, família, colla d’amigues…?
Ajuda molt. Una rutina o uns hàbits compartits i una responsabilitat amb l’altre fa que tu també en tinguis. Imagina, però, que en una parella, un vol menjar saludable i a l’altre li és igual. Un l’hi comparteix i li demana ajuda, per exemple, no menjant galetes davant seu o no comprant dolços. Una cosa que sobretot sobretot no s’ha de fer és recriminar quan falla: “Què ja no menges sa, eh?” o “Ja t’estàs menjant una altra galeta?”. Penses que l’estàs motivant i no, l’estàs frustrant.
Fins a quin punt ens afecta fracassar en l’objectiu final?
Depèn de cada personalitat. Depèn de si ets tolerant al fracàs, si ets molt autoexigent, si entens com funciona la resiliència… Les persones resilients fan servir els fracassos com un mètode d’aprenentatge. Aquesta tolerància a la frustració es pot treballar.
Quins propòsits té Estrella Dorca per al 2026?
Jo miro molt com està la meva vida i, a partir d’aquí, veig cap on tiraré. Ara mateix, embarassada, tinc una rutina que ja m’està bé i potser tinc algun mini objectiu, però no és superferm. Un cop hagi parit em visualitzo cuidant dels meus fills, cuidant-me a mi o reemprenent alguna cosa d’esport que ara no puc fer. Veig més un canvi laboral de cara al setembre. A mi em va molt bé visualitzar les coses que vull aconseguir per posar al focus cap on vull anar.
Com?
Per exemple, vull aconseguir un despatx molt xulo. Sé que no passarà fins al setembre, però em començo a imaginar com vull que sigui: amb moltes vistes, un tipus de butaques… Abans d’anar a dormir m’imagino això i és una sensació agradable. No és tant “merda no ho tinc”, sinó “uau, m’encantaria tenir-ho i algun dia ho tindré”. Tinc molts dubtes a la meva vida, però hi ha coses que les sé. Imaginar-t’ho fa entendre al cervell que realment ho vols i serà positiu per a tu.
