En una església plena de gom a gom, grans ovacions i un esperit de germanor estès per tot el temple de Sant Antoni Maria Claret, el mossèn Joan Soler, claretià gironí president del Casal Claret Vic, va oficiar dissabte la missa en què celebrava el seu mig segle d’ordenació.
Va arribar a Vic el 1990, i des de llavors, més de trenta anys, s’ha dedicat al treball amb el Casal Claret, una entitat que va néixer inicialment com a centre per a preadolescents, adolescents i joves i que al llarg dels anys s’ha convertit en una associació que treballa l’acollida, atenció i acompanyament a persones nouvingudes, amb problemes d’integració i col·lectius de procedències diverses.
De fet, el mossèn sempre ha estat interessat a posar en contacte la solidaritat i la interculturalitat amb el món adolescent. Abans d’estar a Vic, havia passat per Santa Eugènia de Ter, Barcelona i Montgat, destinacions que li van permetre treballar en l’escoltisme o la immigració.
Ara condueix iniciatives diverses des del Casal, com l’Escola de la Pau per a infants, adolescents i joves, un projecte d’acollida i acompanyament socioeducatiu d’infants migrats, o l’Escola de la Pau de dones, per acompanyar nouvingudes de diverses procedències. El sacerdot va rebre el premi com a finalista a l’Osonenc de l’Any 2011, i en el seu parlament ja va tenir un reconeixement “pels milers d’homes i dones” que lluiten cada dia per fer avançar els drets socials.
També a través del Casal, Soler ha conreat un bon reguitzell d’aprenentatges i, tal com explicava en la seva commemoració, “un munt de gent preciosa”. A més, ha dedicat molts esforços al diàleg interreligiós, una pràctica que també va deixar veure dissabte, amb una pregària compartida al pati del mateix Casal, en què es van recitar versos de la religió musulmana i hindú.
“Em sento escollit per seguir aquest camí de fraternitat”, assegurava en els seus parlaments des de l’altar, i després afegia: “Estic molt agraït per cada dia d’aquests 50 anys, perquè m’he trobat amb gent fabulosa, cada una amb les seves històries, els seus processos, els seus camins i les seves aportacions”. I insistia: “La gràcia de la nostra amistat és que descobrim i valorem el que viu cadascú”.
Després d’aquesta fita, Soler no pensa en grans canvis, però no dubta que continuarà agraït. “En aquest moment estem treballant molt al Casal en projectes per estar prop dels migrants, per reivindicar una vegada més el dret a tenir papers, a tenir un habitatge digne, a ser respectats i respectades i a poder conviure com a ciutadans per fer les seves aportacions, com qualsevol altre ciutadà amb la seva feina”.
També va destacar el seu treball de relació amb persones d’altres tradicions religioses o d’altres confessions cristianes, i assegurava estar “convençudíssim que ens enriqueix a tots en el nostre camí, en les nostres tradicions; hauríem de viure-ho més sovint”.
En demanar-li alguna anècdota que recordés amb especial estima, responia que n’hi hauria “100.000”: “El que hem vist avui no és una anècdota, és més que això, és un recull de tot un munt d’històries, des de la família, els companys i companyes de la comunitat, claretians, claretianes, fins al Casal Claret i tota aquesta colla d’amics i amigues”. Com a missatge per al conjunt de la societat, Soler va demanar “que tinguem esperança i que treballem per humanitzar-nos”.
La celebració va concloure amb un sopar comunitari a càrrec de les dones del projecte de cuina “Dinem plegats” del Casal al mateix pati, en què es van veure córrer plats plens d’arròs, gots en mà i, sobretot, moltes rialles.
{{ comment.text }}