Com si es tractés d’una cadena de fitxes de dòmino, a vegades n’hi ha prou que una de sola faci tentines per desfermar tot d’efectes seqüencials. Sílvia Font, actualment veïna de Sant Julià de Vilatorta, en pot donar fe.
Sanitària al Consorci Hospitalari de Vic, fins fa només un temps tenia la vida més o menys resolta econòmicament, es dedicava a la feina que l’apassiona i anava veient créixer en Gerard, el seu fill de 13 anys.
Va ser la decisió de separar-se i haver de posar a lloguer el pis que compartia amb la seva exparella als Hostalets de Balenyà –cap dels dos podia afrontar sol la hipoteca– el que va desmuntar el castell de cartes. I, en concret, que la persona que s’hi va instal·lar no els paga les quotes des de fa dos anys i mig.
Això l’ha portat a una situació extrema, fins al punt que ara se n’anirà a viure a casa la seva germana perquè, sola i amb un menor a càrrec, no arriba a pagar el pis on s’estan a Sant Julià.
Tal com explica ella mateixa, pel dels Hostalets van acordar ja d’entrada un “preu assequible”, amb l’objectiu d’aplanar el camí a la llogatera, una dona sense feina, mare de quatre fills i que té reconeguda la vulnerabilitat social.
A Font, per la seva banda, el coixí de certa estabilitat econòmica li permetia obrar amb consciència sense haver de suar per continuar pagant la part d’hipoteca que li correspon i el lloguer de Sant Julià. El problema va començar en retardar-se l’inquilina amb els pagaments, primer avisant i després ja no: “D’entrada eren setmanes, o anar més a poc a poc, però parlar i entendre’ns es va anar fent cada vegada més difícil”.
Font comptava posar-hi punt final amb el venciment del contracte, però la dona, que llavors ja acumulava impagaments, “es va negar a marxar”. L’escenari s’ha anat complicant, i des de l’any 2021 ja no perceben res pel seu pis a Balenyà
Això, que va coincidir amb tenir cura i la posterior mort de la seva mare, va empènyer Font a treballar de cambrera a més a més de l’hospital, i després, en constatar que tot i així no arribaven els diners, a angoixa, un diagnòstic de depressió, la baixa laboral… i problemes de salut del seu fill: “El pitjor no és que et treguin la casa, sinó tot el que arrossega. I no em refereixo només a veure patir en Gerard, sinó a saber que el motiu soc jo, perquè estic derrotada i sense forces de posar una doble clara”.
Exhausta de no trobar solució, i quan el contacte amb la llogatera havia esdevingut ja impossible, Font va emprendre la via judicial. Estaven convocades a un primer judici al mes de febrer, però es va anul·lar a causa de la falta i la provisionalitat de magistrats a Vic. Ara estan emplaçades a mig juliol.
Assessorada pel seu advocat, la veïna de Sant Julià explica que com a molt confia a sortir-ne amb una data de desnonament “al cap de mesos, i que no serà efectiva. En moments com aquests t’adones que la llei et té completament desprotegit. El pis ni tan sols és meu, sinó del banc, i se’m tracta com una propietària amb capacitat d’especular”.
Tot i que conscient i agraïda del “privilegi” de comptar amb xarxa familiar i el caliu dels companys del món sanitari, la sensació de desfeta, impotència, atzucac legal… van portar Font a posar-se en contacte amb EL 9 NOU. Vol que “almenys se sàpiga” que hi ha ocupacions que comporten “casos tan durs com el meu”. I és que “tothom et diu que és injust, una putada, i et clava dos copets a l’esquena; però de solució, cap”.
