El ple de l’Ajuntament de Vic extingirà dilluns la concessió a través de la qual s’ha gestionat el Mercat Municipal des de l’any 1977. Amb l’última parada tancada a l’agost, el complex ofereix actualment una imatge deplorable: des dels ascensors tapiats fins a tanques metàl·liques a les portes o escombraries amuntegant-se als racons. Un cop hagi recuperat la potestat de decidir sobre l’edifici, el primer que farà el govern és un estudi arquitectònic.
Els cartells que anuncien l’horari d’obertura continuen dempeus aquí i allà: l’accés a través de les escales mecàniques, sobreimpressionats als vidres, a l’inici de la rampa… Però no hi ha carros ni senyors i senyores que els empenyin i els taulells que temps enrere feien les delícies dels clients es van convertint en nius de pols.
El tancament del Mercat Municipal de Vic era la crònica d’una mort anunciada. I va ser letàrgica, però finalment es materialitzava a l’estiu. Ara ja fa tres mesos que s’accentua la decrepitud de l’edifici, un gris que contrasta en tots els sentits amb el bullici d’operaris als pisos a mig construir tot just travessar la vorera.
Dimecres mateix es podia veure des del carrer les neveres a punt de desembalar. A l’antic mercat, mentrestant, res, quietud. Fred, foscor i EL 9 NOU intentant imaginar-se l’estampa a l’altra banda de les tanques que barren l’entrada al que dècades enrere havia estat un dels punts neuràlgics de la ciutat.
L’olor del gra cuit, el paper encerat de les xarcuteries, els colors de la fruita… D’àlbums de records del mercat n’hi ha molts, els propis del ritual que seguia cada família –anar-hi els dissabtes, parar abans a esmorzar, un determinat ordre al rebost…–, però també és veritat que moltes de les parades eren ja història en la darrera etapa de l’edifici.
Avui en dia en queda això, records, i bosses despistades encara amb logos a la rampa, o alguna caixa als molls on els camions descarregaven a partir de 2/4 de 7 del matí. Els ascensors, tapiats; a l’aparcament de sobre, ni un cotxe; i matalassos i roba escampats arreu que evidencien com gent aprofita les antigues instal·lacions per dormir més o menys sota cobert. També adolescents fumant marihuana a les envistes de La Farinera, que es va restaurar i sí que fa goig.
Amb la societat (Mermuvic) que gestionava l’equipament desapareguda a efectes pràctics, i després que l’última parada ja no reobrís passades les vacances d’agost, el ple de l’Ajuntament de Vic debatrà dilluns resoldre una concessió administrativa que es remuntava al 1977.
A dreta llei, la fórmula tindria encara vigència per uns anys, però els paradistes van anar marxant en no poder complir els requeriments del consistori ni entregar la documentació conforme la societat continuava operativa. Ara caldrà seguir els tràmits preceptius, però Bet Piella (Junts), regidora d’Estratègia Econòmica i Comerç de Vic, preveu que el procés “no s’allargarà gaire” i explica que el primer que faran un cop l’equipament reverteixi a mans del consistori és estudiar en quin estat es troba.
Per això ja s’ha contactat amb arquitectes especialistes en formigó: “S’analitzarà com està l’estructura, si les rampes es poden mantenir o s’han d’enderrocar… Confiem que ens diguin que no hi ha cap patologia greu i mantinguem l’edifici”.
El següent pas serà decidir quin mercat reimplantar-hi. El govern municipal apostaria per parades a la planta baixa i una evolució del model convencional de les darreres dècades. “No pensem en una rèplica de les botigues de la ciutat”, diu Piella, “sinó un mercat més gastronòmic que estigui obert els caps de setmana, a l’estil del que s’està fent ara a les principals ciutats o al sud de França”.
Canviar l’òptica i passar a parlar de futur en comptes de passat ajudarà també el barri. I és que negocis que temps enrere es veien afavorits pel mercat han viscut de retruc l’estocada del declivi. El cas de Ca l’Espina és probablement el més clar. Un supermercat de tota la vida on gent d’arreu de la comarca acabava de completar la compra.
“Encara hi ha algú que ens ho comenta cada dia. Veure el mercat així és una llàstima. És clar que hi hem notat”, deixaven anar dimecres les treballadores.
La xarcuteria Can Molas, al costat, es troba ara que la clientela té moltes més dificultats per aparcar, la qual cosa evidencia que les places del mercat eren importants més enllà del mateix equipament.
També els sap greu veure tot l’espai desangelat: “El tancament no ens va venir de nou, feia anys que en parlàvem amb les botigues amb més relació, però la imatge impacta. Quan es fa fosc hi ha poca llum i la gent no allarga tant les compres”.
Dels negocis propers al mercat, un altre dels grans perjudicats és el bar restaurant Catalunya, pràcticament al revolt del carrer dels Morató. Josep Viñas explicava dimecres, des de darrere la barra, que “entre les obres, el mercat tancat i que ens han tret la zona blava, hem perdut molta gent”.
Serveixen cuina de mercat i esmorzars de forquilla amb requesta entre una clientela fidel, però passavolants d’abans “ara van a cafès més a prop de les botigues”.
“M’han deixat tancat a fora”
L’empresari vigatà Pau Arboix, ara jubilat, conegut per haver estat fabricant de la coneguda llonganissa Casa Sendra, assegura que ningú el va informar que tancaven el Mercat Municipal a finals d’agost. Des de llavors no pot accedir ni al magatzem ni a les dues places d’aparcament situades a la planta baixa, per les quals va pagar l’any 1983 i 1984 per poder-ne fer ús durant cinquanta anys.
Els accessos estan tapiats i ell no pot fer ús d’un espai que suma 240 metres quadrats com considera que li dona dret el contracte firmat. Tampoc pot retirar els objectes de la seva propietat que hi té a l’interior. Considera que el seu acord amb l’empresa que gestionava el mercat s’ha de respectar independentment de quina sigui la situació de la resta de parades.
Acompanyat d’un notari va aixecar acta fa pocs dies de la situació en què es troba actualment el mercat –totalment bunqueritzat, amb totes els accessos precintats– i ha presentat una instància a l’Ajuntament de Vic reclamant que se li permeti fer ús de l’espai. Té el cas en mans d’advocats, però confia que la seva situació es resolgui sense haver d’arribar als tribunals.
