Patience Amira Evogu tenia clar que quan tingués una filla li posaria Treasure, un nom que també li agrada molt al seu marit, Percy Igwe Evogu. El que no s’esperava la parella, però, era que el naixement de la seva filla seria excepcional. Va néixer a 2/4 de 10 del vespre del diumenge 11 de desembre al CAP Osona, l’ambulatori de la plaça de la Divina Pastora de Vic. Tal com relata la dona, que estava de 38 setmanes, aquell vespre va començar a tenir dolors a l’abdomen.
“No ens ho vam prendre seriosament”, recorda ella, perquè tres dies abans ja havien acudit a l’Hospital de Vic amb un dolor semblant. Llavors, des del centre hospitalari van dir-los que “era normal”, van receptar unes pastilles pel dolor a la mare i van confirmar-los que no estava de part. La parella es va quedar amb això i que encara faltaven setmanes perquè nasqués (un embaràs dura entre 37 i 40).
Aquell vespre de diumenge, però, el dolor abdominal de la mare anava en augment. El pare va decidir trucar a urgències, i després d’uns vint minuts d’espera i veure que no hi anava ningú van acostar-se fins al CAP de Torelló. Estava tancat. “Com que aquí no teníem opció, vam anar cap a Vic”, explica ell.
Quan van arribar a Vic la dona ni tan sols podia caminar del dolor. El seu marit va treure-la del cotxe amb una cadira de rodes i va entrar-la al CAP. No va ser fins allà que no va trencar aigües.
Precisament, fins que no va evacuar el líquid amniòtic no va ser conscient que anava a parir. És mare per segona vegada i pel naixement del seu primer fill, Prince, a Nigèria, “no va ser el mateix”. Recorda que amb el nen va trencar aigües des del primer moment i amb aquest símptoma va saber que estava de part. En canvi, “amb la nena només vaig sentir dolor”. “Tot va ser inesperat. Gràcies a Déu va néixer just al moment que érem al CAP”, diu ella.
La doctora que va atendre-la va ser Laia Obradors, metge de família del CAP Osona. Aquell diumenge a la nit hi havia el servei d’atenció continuada i urgències (ACUT) i per tant no hi havia ni ginecòlegs ni llevadores.
Obradors estava a la quarta planta a punt d’anar a fer una visita a un domicili. De cop i volta, van avisar-la que hi havia una dona que estava de part. “Vaig baixar les quatre plantes corrents”, relata.
El part va anar molt ràpid i va durar uns deu minuts. “Només vaig tenir temps de rentar-me les mans, posar-me guants estèrils i simplement ajudar que anés tot bé”, diu la doctora, subratllant que “la Patience ho va fer tota sola”. “Vam esperar a tallar el cordó umbilical i que la sang acabés de passar tota al nadó.” Va ser, doncs, un part que no va requerir cap mena d’instrumentació ni medicació. Tampoc tenien res a l’abast en tan poc temps. “Vam agafar tovalloles per poder tapar bé el nadó”, recorda la doctora, que estava acompanyada de les infermeres Magda Carbonell, Maria Àngels Valderrama i Divina Costa. A fora de la sala de triatge on va parir hi havia el doctor Amat Botines trucant al SEM.
Precisament, després del part, una ambulància va endur-se la mare a l’Hospital de Vic, on va acabar de treure la placenta i van revisar que tot hagués anat bé. Sortosament va ser així. Un bon símptoma d’això va ser que la nena ja havia començat a enganxar-se al pit de la seva mare sortint del CAP.
“Quan se les van endur gairebé ens posem a plorar amb les tres infermeres”, recorda Obradors, remarcant que “no ho oblidaré mai. Va ser molt emotiu, ràpid i intens”. En aquest sentit, apunta que “és molt estrany que ho pugui tornar a fer i que torni a passar”. Així ho explicava aquest dimarts a la família de Torelló amb qui van retrobar-se després de gairebé un mes. La mare tampoc podrà oblidar mai aquest moment: “Va ser sorprenent. Van fer molt bona feina”.
“Aquest any se celebren els 50 anys del CAP Osona i no havia passat mai. És excepcional”, reitera la doctora. Sense cap mena de dubte, aquest naixement inesperat és la cirereta del pastís d’aniversari de l’ambulatori.
{{ comment.text }}