És una amistat que va néixer fa gairebé 30 anys. L’osonenc Joaquim Giol va anar a Gaza per motius laborals l’any 1997 i allà va conèixer Kayed Hammad, un periodista i intèrpret que ha treballat per a mitjans de comunicació i organismes diplomàtics de tot el món.
La vida de Hammad no ha estat fàcil. A la franja de Gaza, aquest home que supera la seixantena ha viscut sis guerres, però cap com la que va començar fa gairebé dos anys, el 7 d’octubre de 2023, quan els atacs de Hamàs contra població israeliana van desencadenar una resposta impensable: “Un genocidi amb una gran set de venjança. Tenim la sensació que vivim al corredor de la mort i cadascun de nosaltres espera el seu moment. Qui no mor per una bomba, mor de gana o per falta de medicaments”.
Hammad explicava la seva experiència divendres a la tarda a Vic. Fa només tres setmanes que va aconseguir “escapar de l’infern” amb la seva dona i tres fills, gràcies a una campanya de pressió liderada per desenes de periodistes i polítics. Entre ells, l’excap de la diplomàcia europea Josep Borrell, que va reclamar al Ministeri d’Afers Exteriors espanyol que l’ajudés a sortir del país.
Ara s’ha establert a Màlaga, on viu un germà seu des de fa més de cinc dècades. Està content, però la felicitat no és completa sabent que ha deixat a Gaza part de la seva família i prop de dos milions de persones que viuen “en condicions pitjors que els animals”.
Hammad sap de què parla. El maig de l’any passat va perdre un fill en un dels bombardejos israelians, dins d’un hospital. “Hi havia anat a portar medicaments a un amic seu que hi estava ingressat. Va morir en el bombardeig, en què també van morir i resultar ferits metges i infermers.”
A partir d’aquell moment, el seu instint de supervivència va canviar: “Cada cop que hi havia un bombardeig, agafava la resta de la meva família, la dona i els nens, i ens assèiem junts, enganxats uns als altres. Així, si queia un míssil o una bomba, moriríem tots plegats. Ho teníem assumit. No em veia capaç d’aguantar perdre cap altre fill: o moríem tots, o igualment moriria de pena”.
Qui patia també el dolor de la guerra, a poc més de 3.000 quilòmetres de distància, era Joaquim Giol. “No som amics, som com germans”, assegura Hammad. Des d’Osona, Giol no dormia tranquil si no rebia resposta als missatges que enviava al mòbil de Hammad per saber com estava ell i la seva família. No sempre hi havia cobertura ni electricitat, i la preocupació era més que justificada veient les imatges i notícies que arribaven cada dia des de Gaza.
A finals de la setmana passada, els dos amics es van retrobar a Vic. No era la primera vegada que Hammad trepitjava la ciutat –ja va venir fa 16 anys–: “Ni serà l’última. Penso fer-me pesat i venir-lo a visitar sovint, si em puc quedar a viure a Espanya”. Divendres, Giol i Hammad esgotaven les últimes hores junts abans que aquest últim retornés a Màlaga amb la seva família.
Hammad no sap què serà de la seva vida, ni la de la seva família, ni com es podrà refer el poble palestí i la franja de Gaza després d’aquesta guerra. Després de gairebé dos anys sense viure, diu que té la sensació d’estar en un somni del qual tard o d’hora es despertarà.
Deixa enrere mesos de gana –“hem arribat a alimentar-nos amb pinso per a animals”–, de por –“a Gaza no hi ha un metre quadrat on una persona es pugui sentir segura”– i de pèrdua de dignitat: “Cada dia moren un centenar de persones [s’acumulen uns 70.000 morts]. Això no es permet en cap altre lloc del món”.
Hammad abandona la redacció d’EL 9 NOU després de compartir durant més de mitja hora la seva colpidora experiència, acompanyat de Giol. Aquests dies no para de concedir entrevistes a mitjans de comunicació.
Assegura que Israel està fent amb ells el mateix que va patir el poble jueu a mans del règim nazi, i que la comunitat internacional ho està veient: “Aquesta vegada han perdut el relat, i això es veu en les manifestacions de rebuig que hi està havent arreu del món”.
Mentrestant, ell creu que el poble palestí té la millor arma, l’esperança. Vol ser optimista. És el llegat que li va deixar el seu pare i que transmetrà als seus fills: “Potser jo no veuré el nostre poble alliberat [després de 77 anys d’ocupació], però si no ets tu, ho veuran els teus fills”.
