“La cultura que hi havia aleshores reflectia que la dona ho havia de suportar tot.” Així recordava un grup de dones d’Osona la manera com s’entenia el rol femení quan elles van viure l’etapa de joventut i d’entrada a l’edat adulta, als anys cinquanta i seixanta del segle passat.
Ho van desgranar dimarts en una trobada al Museu del Ter de Manlleu en què van intercanviar experiències i posar en comú les seves històries de vida, quan la preocupació per la salut sexual i reproductiva femenina no estava a l’ordre del dia.
L’acte, amb el títol “Teixint la memòria: trobada de dones per a un patrimoni col·lectiu en femení”, es va organitzar en el marc de l’exposició temporal i itinerant “El cos de les dones”, que des del mes de març està ubicada al museu manlleuenc.
L’exhibició té l’objectiu de mostrar la vida de les dones en el context social del segle XX i explicar la poca atenció que es donava als canvis fisiològics femenins per part dels poders domèstics, acadèmics i institucionals. “Es controlava més el cos de les dones per saber què feien amb ell que no pas per mirar per la seva salut”, va explicar l’antropòloga Marta Rosell, la conductora de la sessió.
Abans de donar el tret d’arrencada a la conversa entre la desena de participants, Rosell els va ensenyar els tres espais que componen l’exposició, cadascun d’ells lligat a un moment vital per a les dones: el safareig, enllaçat amb la menstruació; el dormitori, amb el matrimoni, i la perruqueria, amb la menopausa. “Espais on les dones van ser relegades o apartades, i que van aprofitar per fer-se seus”, va afegir.
Prenent de referència la temàtica del recorregut, i les sales i moments que s’hi representen, l’antropòloga va plantejar preguntes a les assistents per tal d’incentivar el debat. “Per l’acte, al principi em van proposar de fer una xerrada, però vaig pensar que plantejar-ho a través del diàleg tenia més valor, perquè es donava veu a experiències silenciades”, apuntava Rosell.
Així, les presents van evidenciar els tabús que hi havia davant de determinats temes que involucraven les dones. Un dels que més van remarcar va ser la menstruació –recollida a l’exposició–, de la qual, tal com asseguraven, no en tenien gaire informació.
“A vegades, t’espantaves ben bé de no saber què et passava, i l’únic que et deien era que no ho diguessis a ningú i que vigilessis amb els nois”, explicaven entre totes.
De fet, en cas que en poguessin parlar, era habitual que només ho fessin amb les germanes o les amigues, i a espais com el safareig, mentre rentaven la roba. “Al safareig, ens explicàvem els problemes. Era de les poques oportunitats que teníem per compartir coneixements”, va assenyalar una de les participants.
Començava, aleshores, la vida sexual de les dones, en què, segons apuntava Rosell, el més important era no quedar-se embarassada abans del matrimoni. “Si alguna parella s’havia de casar perquè la dona es quedava embarassada, ella quedava marcada de per vida, i el mateix passava amb els avortaments”, afegien les assistents.
Una d’elles recordava també com, abans, hi havia gent que tenia el costum d’apuntar-se la data en què s’havien celebrat els casaments: “Així podien saber si la criatura naixia a temps o a destemps”. D’aquesta manera, van evidenciar el control i l’estigma social, i com ambdós factors alimentaven el silenci envers els moments vitals de les dones.
A més a més, van explicar que el silenci no només es feia palès amb les prohibicions més lligades al seu cos, sinó també al seu rol com a dones, en contraposició al paper que exercien els homes.
“Amb això, no parlem d’homes bons i d’homes dolents, sinó que hi havia una educació que permetia que hi hagués actituds masclistes”, reconeixia una de les presents. De la mateixa manera ho puntualitzava una altra en relació amb l’obligació que tenien amb la maternitat: “Era la manera com m’havien educat i, per tant, entre cometes, jo ho trobava normal”.
En aquest sentit, van assenyalar que, malgrat que queda camí per endavant, els canvis que hi ha hagut fins a l’actualitat són significatius. “És important que el jovent sàpiga el que hi havia abans, perquè ara estan molt bé i no saben que estan molt bé. Hi ha coses a arreglar, però n’hi ha moltes que ja s’han arreglat”, van apuntar.
Per aquest motiu, van valorar el testimoni parlat com una eina clau per traspassar les vivències, i alhora per compartir-les amb qui les va poder viure d’una manera similar, entre dones. Una conversa que, sentenciaven, “podria ser infinita”.
També veus d’un documental Manlleu La majoria de les dones que van assistir a la taula rodona són també protagonistes del documental El fil conductor. Els aixovars de núvia a Osona. Dones, patrimoni i memòria, un projecte impulsat pel Museu del Ter i desenvolupat per l’antropòloga Marta Rosell. De fet, segons apuntava Rosell, després de dur a terme el documental, ja va creure oportú d’organitzar alguna trobada entre les participants: “Les havia entrevistat individualment, i tenia ganes que es veiessin per parlar de temes que havien quedat penjats”. Així, a més d’aprofitar l’exposició al museu, l’espai de diàleg va servir com una manera de donar continuïtat a la recerca: “Crec que és important reconèixer que tenim una història comuna i que és a través de la memòria que podem relligar generacions”.
