Buscar dades, remenar registres, rebre fotografies i estar pendent del telèfon i del correu electrònic. Aquest ha esdevingut el dia a dia de la torellonenca Maria López des que va decidir començar la recerca del seu avi, el republicà César López. L’any 1939 va marxar de casa per les circumstàncies polítiques del moment i no va tornar mai.
Al cap de 86 anys, però, la seva neta ha descobert que va embarcar en un vaixell com a refugiat cap a Xile, on va tenir un fill. “Qui sap si el meu avi pensava que s’enduria la història a la tomba, però el fet és que jo, després de molts anys, l’he desenterrat”, assegura emocionada.
César López Garrido (1909-1968) va néixer a Linares (Jaén) en una família de classe treballadora. De més gran, se’n va anar a viure a Madrid. Allà, va tenir-hi quatre fills –el primer, el pare de la Maria–, amb qui va desplaçar-se fins a Barcelona durant la Guerra Civil.
La seva dona va morir jove i amb la victòria nacional va decidir marxar de la capital catalana i deixar els seus fills en diferents famílies. “Suposem que se’n va anar amb la intenció de poder tornar al cap de dos o tres anys, però la dictadura li ho va impedir”, assenyala López.
Aquesta era la informació de la qual partia la neta abans de començar a indagar. També sabia que, al principi, el seu avi havia enviat cartes a la família, però van deixar d’arribar i, de moment, no ha aconseguit trobar-les. “Jo sempre havia tingut la curiositat de saber, com a mínim, on havia anat, però a casa no se’n parlava gaire”, explica. Així, des de finals de setembre de l’any passat, va arrancar una recerca oberta per internet i va assabentar-se de l’existència de vaixells per a refugiats de la guerra.
Buscant, segons detalla, “una mica a cegues”, el seu fill va trobar el nom de César López a la llista de passatgers del Winnipeg, un vaixell que va llogar el poeta Pablo Neruda com a cònsol de Xile a França per salvar entre 2.300 i 2.500 exiliats republicans espanyols.
D’aquesta manera, va deduir que el seu avi havia d’haver passat per un camp de refugiats a França i, després, embarcat al Winnipeg per marxar cap a Xile.
El que més la va sorprendre, però, és que no només va trobar el nom del seu avi, sinó que, just a sota, també hi havia inscrita la seva besàvia, Dolores Garrido. “Em va impactar molt, perquè no la ubicàvem allà, sinó a Suïssa, treballant de cuinera d’un cònsol”, apunta.
En relació amb el descobriment, i havent-ne parlat amb un historiador, per ara, té la teoria que podria haver sigut Garrido qui va treure el seu avi del camp de refugiats. “Quan va començar la Segona Guerra Mundial, alguns cònsols van desplaçar-se a París i, des d’allà, coneixent l’existència d’aquest vaixell, ella potser el va reclamar”, especula.
A partir d’aquí, López va entrar en diversos grups de Facebook que es dediquen a trobar persones desaparegudes durant la guerra. A més, reivindica que, a Xile, “hi ha molta consciència de la memòria històrica i, així, és més fàcil accedir a segons quina informació”. Mitjançant l’ajuda de dues noies xilenes, doncs, va aconseguir trobar dues fotografies del seu avi de quan estava arreglant els papers per a la nacionalitat.
“Va ser la primera vegada que li vaig poder posar cara, molt emocionant”, destaca la neta.
A banda d’ambdues imatges, una de les noies també va aconseguir trobar la defunció de l’avi, a Santiago de Xile, i de la besàvia, a Valparaíso.
Analitzant detalladament la del primer, van descobrir que a l’adreça on posava que havia mort César López hi vivia una persona amb el mateix cognom: César Andrés López, fill de l’avi de la Maria. “Buscant molt, vaig trobar el seu correu i el 30 de desembre li vaig enviar un missatge sense saber si em contestaria”, assenyala ella.
Però César Andrés López va contestar i ho va fer amb la mateixa sorpresa amb què havia rebut la notícia la seva suposada neboda. De fet, segons explica l’última esmentada, quan es van posar en contacte, ell li va dir que “s’havia quedat de pedra i que no sabia si es tractava d’una estafa”. Igualment, hi va confiar i, així, ambdós han pogut entrellaçar les dues vides que va tenir el republicà, l’espanyola i la xilena.
Pel que fa a aquesta segona, César López va viure nou anys al municipi d’Osorno, i, més tard, l’any 1948, va traslladar-se a Santiago de Xile. Allà, va conèixer la dona amb qui va tenir el fill xilè. “És veritat, però, que ell tampoc en té molts records, perquè l’avi va morir quan només tenia 10 anys”, afegeix la Maria. Conversant-hi, però, ha pogut corroborar la història que l’exiliat va ser a un camp de represaliats, perquè, segons el seu fill, tenia unes marques a l’esquena que ell mateix va atribuir a aquest episodi de la seva vida.
A més, també ha esbrinat que el seu avi no havia explicat mai que tenia familiars vius a Espanya, ni tampoc que havia arribat a Xile amb la seva mare. “Suposem que, veient que no podia tornar a casa arran de la dictadura franquista, va pensar que la manera de començar de zero era deixant enrere tota la resta”, puntualitza ella.
Després d’arribar fins aquí, Maria López resumeix el procés com un camí ple d’eufòria. “He sabut moltes coses en pocs mesos i potser ja toco el límit de l’obsessió”, confessa. Sovint, es pregunta què en pensaria el seu pare si li pogués explicar i, de fet, està intentant trobar l’únic dels quatre germans d’aquí que resta viu per poder compartir la recerca.
Ara, per tancar el cercle, explica que li queda pendent desxifrar a quin camp de represaliats en concret va ser el seu avi, així com la història de la besàvia. “Sé que era cuinera d’un cònsol, però vull anar més enllà, perquè, al cap i a la fi, va significar una peça clau per tal que el meu avi arribés a Xile”, sentencia.
