La nit del dijous 23 de juny de 1983, Sant Joan de les Abadesses celebrava la festa petita, que l’Agrupació Sardanista havia organitzat amb la voluntat de “recuperar-ne l’esplendor” i que fos l’aperitiu del IX Aplec de la Sardana que començava l’endemà.
L’entitat havia fet una aposta arriscada amb grups i cobles de renom. El caixet més elevat era precisament el de l’orquestra Maravella, que actuava aquella matinada a l’envelat. El president, Jaume Soler, volia que aquella diada fos recordada, i ho va ser, però malauradament per l’assassinat d’una jove del poble, Isabel Ordóñez Pous, que va ser trobada l’endemà al matí a la zona de la Mambla d’Orís.
Ordóñez, que tenia 20 anys i estudiava Empresarials, havia baixat aquell mateix dia a Barcelona per estudiar per a l’últim examen de curs. Un fet casual va fer que hagués de tornar aquella mateixa nit: les seves companyes de pis havien tancat els dos panys de la porta i ella només tenia una clau.
La Isabel va poder agafar el tren fins a Vic i, des d’allà, va trucar des d’una cabina telefònica a la seva tieta, ja que els seus pares no tenien telèfon. Va avisar que tornava a casa i que arribaria cap a mitjanit. Però mai ho va fer. Uns testimonis van assegurar que de la zona de l’estació va marxar amb tres joves. És l’última vegada que va ser vista. L’endemà, els pitjors auguris es van complir. No només van trobar el cos sense vida d’Ordóñez, sinó que tenia les marques d’una agressió brutal.
“Avui en dia s’hauria esbrinat qui ho va fer, perquè de proves, ja en van tenir”, assenyala Josep Bassaganya. El santjoaní feia poques setmanes que havia estat elegit com a alcalde i des de llavors que té un inevitable gust amarg. L’exalcalde assenyala que ara hi ha psicòlegs i professionals que actuen des del primer moment, però llavors van ser ells qui van haver d’intentar acompanyar la família des del primer moment, de la millor manera que van saber.
Després de l’enterrament multitudinari que es va fer al monestir el dia 26 de juny –entre 2.000 i 3.000 persones, segons les cròniques–, es va fer un ple extraordinari per acordar la posició del consistori i vetllar per la investigació, llavors feta per la Guàrdia Civil de Vic.
Bassaganya encara conserva els retalls de notícia i totes les cartes que va escriure a tots els estaments judicials, a consellers, diputats i fins i tot ministres. Tothom l’atenia i es comprometia a vetllar i a informar el seu càrrec superior, però quan l’exalcalde aconseguia el contacte directe d’aquest i s’hi posava en contacte, s’adonava que era la primera vegada que en sentia a parlar. La seva sensació és que no es va voler arribar al fons de la qüestió.
La investigació es va arxivar només un any més tard, sense trobar cap culpable o culpables. Aquest fet no només va deixar una ferida impossible de curar a la família i entre el veïnat, sinó també la preocupació que fos algú a qui ella coneixia, perquè el seu entorn assegurava que la Isabel mai hauria pujat a un cotxe d’un desconegut.
Els dies van anar passant, els mesos, els anys. Bassaganya recorda que es trobava sovint en Benito, el pare de la jove, fent el cafè. Les seves converses, inevitablement, derivaven cap a la Isabel, compartint aquella poca informació que anaven recopilant i expressant la seva frustració per l’absència de respostes concretes, perquè tot es va fer sota secret de sumari.
Els pares de la Isabel ja són morts. El seu germà viu al poble i aquests dies continua parlant-ne per mantenir el record viu, amb l’esperança que algun dia s’esclareixi algun detall.
Fa quaranta anys d’aquell esdeveniment i encara hi ha generacions de santjoanins que guarden un record profund d’aquella tragèdia. També n’hi ha molts que han crescut amb l’eco d’aquest impacte, sabent-ho només a través de relats i anècdotes, i potser n’hi ha alguns que ho sabran per primera vegada aquests dies. Resulta interessant com les històries i records individuals s’entrecreuen, creant una trama de memòria col·lectiva que sobreviu al pas del temps.
El record d’Isabel Ordóñez no és només una cicatriu dolorosa, sinó també una crida subtil a la reflexió sobre com la violència pot marcar les vides i la història d’una comunitat. Encara més, és un record que ens insta a continuar combatent la violència, en totes les seves formes, per protegir les futures generacions.
