Doctor en Bioquímica per la Universitat de Barcelona i professor a la UVic-UCC, Julià Blanco és un dels principals investigadors de malalties infeccioses d’IrsiCaixa i l’Institut Germans Trias i Pujol. Vam entrevistar-lo fa cinc anys, quan els científics treballaven contra rellotge per frenar el SARS-CoV-2, i el convidem a valorar-ho ara en perspectiva.
Li queda molt lluny l’esclat de la pandèmia?
Sí, suposo que a tothom. La gent n’hem fet un exercici d’oblit selectiu, ningú en vol sentir a parlar. Nosaltres continuem treballant i seguint l’evolució del SARS-CoV-2, el sentim proper, però també ens costa calcular quan ha passat des del 2020. Han sigut anys d’enorme intensitat.
Com ha mutat el virus durant aquest temps?
El ritme d’evolució i com s’escapava de la immunitat humana són de les coses que més ens van sorprendre d’entrada. La variant original de Wuhan va mutar en moltes altres, el famós alfabet grec, canviant la seqüència i la manera d’infectar-nos. Si al principi afectava tant el tracte respiratori superior com inferior, la causa de les pneumònies, després va passar a centrar-se més en el nas i la boca, ja que això li donava avantatge en transmissió. També ha variat la patogenicitat: gràcies als canvis del mateix virus i la nostra immunitat ha deixat de ser tan mortal.
Aquesta immunitat ve de les vacunes o perquè l’hem passat dues, tres, quatre… vegades?
De tot. Afortunadament, les morts o la malaltia greu per covid ara són puntuals, només persones immunodeficients o amb factors de risc.
Científics com vostè o el també vigatà Joaquim Sagalés asseguren que vindran més pandèmies. Com és que ho tenen tan clar?
La majoria d’amenaces de virus o patògens ens venen avui dels animals: ratpenats, mosquits… Seran zoonosi. Això vol dir que hem de vigilar no només els virus humans, sinó els dels animals que ens envolten. Un exemple de molta actualitat seria la grip aviària. El tercer gran factor és la salut ambiental. Amb el canvi climàtic, les espècies es mouen i entren en contacte entre elles, la qual cosa facilita que els virus saltin, mutin i puguin esdevenir perillosos per als humans. Hem de treballar des de la base d’una sola salut.
Potenciar la vigilància és, per tant, la primera lliçó de la pandèmia?
Sí, hem de ser proactius. A Catalunya, per exemple, estar al cas dels animals salvatges o dels virus presents a les aigües residuals. Un episodi puntual de pòlio, com va passar fa poc a Barcelona, pot no ser important, però si es repeteix cinc dies ens ha d’alarmar. El seguiment i la vigilància epidemiològica poden ser costosos, però ho necessitem per saber què ens espera i quan.
A l’IrsiCaixa també treballen per desenvolupar fàrmacs antivirals d’ampli espectre, és a dir, que puguin bloquejar diversos virus.
Sí. Necessitem eines diverses per estar preparats davant d’una nova pandèmia. Una és la vigilància. L’altra, la preparació de vacunes i fàrmacs. En el cas d’un virus nou, és molt difícil arrencar d’entrada amb la vacuna, ja que n’hi ha milers i primer hauríem d’identificar en quins centrar-nos. L’altra via són fàrmacs que, com deia, puguin actuar contra virus de famílies diferents. Com més preparats, i en més fronts, millor per combatre qualsevol nova pandèmia.
Com és que amb l’arsenal de medicaments d’avui en dia cap era efectiu contra el SARS-CoV-2?
En ple esclat de la pandèmia, tots els laboratoris del món van testar les molècules de què disposaven. Excepte algun fàrmac puntual com el Remdesivir, cap va funcionar. El SARS-CoV-2 ens va sorprendre d’entrada per l’elevat ritme d’evolució, però en general tenim fàrmacs molt bons contra els virus. El que hem d’entendre és que cadascun és diferent i no podem pensar en una solució màgica.
Vostè i l’equip que encapçala són experts en VIH, el virus de la sida. S’assembla al de la covid?
Són de famílies diferents. Amb els coronavirus, de fet, nosaltres no hi havíem treballat mai, però no deixen de ser virus. Les eines amb què en mesurem la capacitat de replicació i, sobretot, la resposta immune són les mateixes. Aquesta expertesa nostra la vam sumar a la d’equips com el de Joaquim Segalés. Una aliança de la qual va sortir una enorme quantitat d’informació. Vam aconseguir entendre com es generaven els anticossos neutralitzants del virus, o com la nostra memòria immunològica ens protegia en una segona capa. La col·laboració va ser fructífera i va donar fruits molt ràpid.
En parla en passat. No ha continuat?
Sí. Seguim desenvolupant models animals que ens puguin ser útils per estudiar coronavirus i també monitoritzem l’evolució del SARS-CoV-2. Actualment, els nivells de circulació són molt baixos. En qualsevol moment pot emergir una variant que ens torni a fer un pic, però un episodi de pandèmia greu amb aquest virus no el tornarem a viure.
Com pot ser que la vacuna es desenvolupés tan ràpid?
D’una banda, ja hi havia coneixement previ de diferents coronavirus humans: un SARS de principis del segle XXI, bastant més letal; i després, un MERS. Aquestes pandèmies van disparar la investigació per saber quina era la millor proteïna del virus en el desenvolupament d’una vacuna. Després els virus es van autocontenir i mai van arribar a aprovar-se les vacunes, però en va quedar el coneixement. D’altra banda, estava treballada, malgrat que no assajada a gran escala, la tecnologia de l’ARN missatger. A aquests factors s’hi va sumar la situació d’emergència mundial i la visió de les companyies que en vendrien milions i milions de vacunes. La col·laboració entre totes les agències de medicament també en va agilitzar molt el desenvolupament. Estudis que normalment requereixen tres o quatre anys es van fusionar i van anar molt de pressa, sense que pel camí es perdés informació o hi hagués cap dubte quant a seguretat i eficàcia. Un altre factor limitant era la producció: no havíem de pensar en un sol col·lectiu, com ara els infants de tres anys o la gent gran, sinó a vacunar tothom, una fabricació de dosis enorme. Jo era dels que pensàvem que no tindríem vacuna abans d’un any i mig. Afortunadament, el procés va anar més ràpid.
En quin moment va veure clar que s’acostava una cosa grossa?
Quan el virus va arribar a Itàlia. Mentre estava a la Xina, era molt difícil avaluar com podia comportar-se a altres llocs del món, ja que és difícil traslladar la seva realitat epidemiològica a la d’Europa. Allà els hospitals estan més ben preparats i ja feia temps que les infeccions respiratòries entraven per una porta diferent. A Itàlia vam constatar l’enorme transmissió i mortalitat del SARS-CoV-2. De tota manera, al laboratori nosaltres ja havíem començat a treballar-hi a finals de gener. Intuíem perill.
En quins termes va quedar sorprès: mortalitat, volum d’infeccions, confinament…?
Sobretot la mortalitat. El principal risc de la pandèmia va ser la saturació del sistema sanitari. El confinament es va activar per això. Si no, la gent hauria acabat morint-se pel carrer.
Continua actiu el comitè que es va crear per assessorar la Generalitat? N’és, o n’era, membre.
Abans hi va haver el de seguiment de vacunes, i encara estic admirat de l’esforç col·lectiu, sobretot d’infermeria, per distribuir-les i assegurar que arribessin a cada racó de Catalunya. També com es va preveure absolutament tothom, incloent-hi fer accessible la informació a comunitats d’origen estranger. El comitè de seguiment de la covid va arribar quan les coses ja començaven a anar millor. Era més gran i més heterogeni. Amb la situació ja controlada, fa temps que no ens reunim.
Què diria a persones negacionistes de les vacunes o el canvi climàtic?
És molt difícil discutir-hi, perquè a la base hi ha un sentiment irracional. Si parlem d’una creença, una qüestió de fe, difícilment es pot convèncer algú a través de la raó. Sí que em semblen molt greus missatges com el de la nova administració nord-americana que el xarampió es pot combatre amb bona alimentació, sense necessitat de vacuna. Les vacunes són absolutament segures, han salvat moltes vides i en salvaran moltes més. Discursos com aquest impliquen retrocés. Ens faran molt mal.
N’arribaran a desenvolupar per al VIH?
És un virus molt complex, canvia encara més que el SARS-CoV-2. Cada vegada tenim més clar que serà més difícil, però també estem més a prop. Probablement tardem anys, i pot passar que quan hi arribem ja haguem erradicat el VIH amb altres estratègies, però ho hem d’aconseguir: si arribem a aquesta vacuna, tindrem una base enorme per dissenyar-ne millor i molt més ràpid contra altres virus.
Veu amb preocupació la fuga de talent d’investigadors catalans?
Sempre hi ha sigut, les oportunitats en recerca en aquest país han estat més aviat poques. De tota manera, és bo que la gent marxi, que treballi en laboratoris estrangers, que es formi… I que després porti aquest coneixement cap aquí. La situació d’ara em sembla una mica millor. A Barcelona hi ha molt moviment en recerca biomèdica. El Caixa Research Institute rondarà les 300 persones quan estigui en ple funcionament i el hub d’AstraZeneca a Barcelona suposarà la contractació d’un miler. És recerca privada, no pública, però una oportunitat així no havia existit mai.
