“Qui té cura de les cuidadores a la llar? Som les grans desconegudes. Les grans oblidades”. Aquest és el crit d’alerta d’Isabel Faya, una centellenca de 64 anys i que en l’última dècada ha estat fent atenció a domicili a diverses persones grans en situació de dependència. “És una tasca molt dura”, remarca, en la qual t’enfrontes “a moltes angoixes”. Per exemple, la de no aconseguir condicions laborals dignes, “com seria tenir un contracte o un salari d’acord amb les hores que fas”. Aquest escenari genera moltes situacions de vulnerabilitat. Faya n’ha viscut una recentment. Fa dos mesos es va quedar sense feina, i tot i haver encadenat 10 anys treballant “amb jornades de fins a 24 hores i cinc o sis dies a la setmana sense descans”, s’ha trobat sense cap xarxa de seguretat en forma d’ajuda. “I les factures i el lloguer del pis continuen arribant”, a l’espera de trobar una nova feina.
En aquest punt, Faya ha decidit fer un pas endavant i “donar la cara pel col·lectiu perquè se’ns reconegui d’una vegada per totes”. La centellenca reconeix que en el seu sector “hi ha molta por de parlar”, ja que gran part de les cuidadores són dones i la majoria immigrants. La necessitat d’ingressos d’aquestes persones és en molts casos l’argument principal per acceptar d’entrada condicions precàries.
L’experiència de Faya també li ha permès entendre les famílies: ella n’ha trobat amb situacions econòmiques estables, que li han pogut pagar un salari de 1.200 euros al mes, “tot un luxe en el sector”. Però també n’hi ha que no volen “ni pagar un sou just, ni oferir condicions dignes”. Per últim, Faya descriu un tercer escenari familiar. La duresa de qui veu com la seva persona estimada es va tornant cada vegada més dependent, “i no poden fer front a totes les cures que ha de rebre ni pagar el que hauria de percebre una cuidadora”. És en aquest punt on Faya reclama més implicació de les administracions públiques, amb ajudes que permetin a les famílies oferir salaris dignes i totes les cobertures legals a qui contractin.
Sovint anomenades cuidadores no professionals, Faya explica que la voluntat de formar-se hi és en molts casos, però combinar-ho “amb jornades de treball de 12 hores”, l’atenció a la pròpia família i la bretxa digital existent a certes franges d’edat “ho fa molt complicat”. Precisament aquest juliol, a través de la mediació de l’àrea de Benestar i Família de Centelles, la Generalitat ha reconegut l’experiència de Faya per exercir professionalment com a auxiliar d’atenció a les persones en situació de dependència, “un tràmit que m’obre més portes en el camp laboral”. Tot i aquesta bona notícia, Faya té clar que vol continuar fent visible la situació del col·lectiu, perquè la societat “ha de valorar més les persones que es dediquen a les cures”.
