Als 6 anys la vigatana Laia Isus, a causa d’una malaltia, va perdre la visió. En aquell moment tot just estava aprenent a llegir i escriure però va haver d’afrontar un canvi que li ha marcat la vida. Malgrat tot, tenir una discapacitat visual no li ha impedit assolir les fites que s’ha marcat. “Al principi va ser molt dur”, recordava, “era petita i a poc a poc em vaig adaptar”. De la lectura i l’escriptura tradicional va passar al braille que li ensenyava una persona de l’associació ONCE, amb qui es trobava un cop de setmana. La resta de classes, fins a Batxillerat, les seguia al col·legi Sant Miquel dels Sants, on ara ha tornat per fer-hi les pràctiques del Màster de Formació al Professorat de la UVic-UCC, per posar-se a l’altra banda de l’aula.
Però abans d’optar per la docència, ha fet un llarg recorregut. Com a alumna, a 6è de Primària va començar a utilitzar un ordinador portàtil a través del qual prenia apunts i ja a l’ESO combinava l’ordinador amb alguns llibres de text en braille. Ho feia a través de “reproductors de pantalla i amb els auriculars posats”. Els exàmens, explicava des de la biblioteca del Sant Miquel, els feia també a través de l’ordinador. Li passaven el document en un USB i els contestava allà directament. La mateixa metodologia la va continuar utilitzant quan va estudiar la carrera de Traducció i Interpretació a la Universitat Autònoma de Catalunya (UAB). La seva discapacitat visual, assegurava Isus, no li va impedir tampoc anar a fer un Erasmus a Alemanya, on va continuar estudiant.
La inserció al món laboral li ha estat més complicada, també a causa de la primera crisi. En aquell moment, aquí no trobava feina i va decidir anar tornar a Alemanya a fer un màster i “a acabar d’aprendre bé l’idioma”. Allà va fer les seves primeres classes com a docent, un curs de català. En tornar, va treballar en diverses feines però cap directament relacionada amb la traducció. Per exemple en una multinacional on feia tasques de servei als clients, “era una feina pels idiomes, no per la traducció”. Paral·lelament també impartia classes particulars d’anglès i alemany i també en fa al casal de la Rambla de Vic. La docència “m’agradava i vaig decidir fer el màster per tenir una sortida laboral”.
Aquest dijous feia una intervenció a la classe d’Anglès en una de les aules de 3r d’ESO, tot i que per ara està en la fase d’observació de les pràctiques per ser professora. Debatien amb els alumnes si mirar pel·lícules en anglès era la millor manera d’aprendre l’idioma i quins films recomanaven i podien veure a classe. Ella deia Aladdin, algun alumne apostava per El Grinch i la seva mentora suggeria que de por, millor que no.
“Fins ara no havia tingut alumnes adolescents, no
un grup sencer”, comentava Isus. De moment, “les impressions són bones” encara que fins a la segona part de les pràctiques en què estarà dos mesos al centre i impartirà una unitat didàctica no tindrà un contacte més estret amb l’alumnat. Ara ha estat en grups de diferents nivells per analitzar com treballa la seva mentora i altres docents del mateix departament i també per veure com funciona el centre, encara que haver-ne estat alumna ja té feina per avançat.
Va estudiar Traducció i interpretació, va fer un Erasmus i serà professora
La manera de poder ensenyar no l’espanta: “Avui dia el fet de tenir la tecnologia beneficia molt, totes les aules van amb projector i pots projectar el que tens preparat”. Els alumnes, afegia, estan acostumats a treballar amb portàtils i tauletes i per ella “és molt més fàcil de controlar i saber el que fan i més fàcil de corregir”. Isus admetia, però, que determinats comportaments a classe per part dels joves “ja són més complicats” de detectar i en el cas d’exàmens potser “necessites algú a l’aula per controlar”. Miquel Padilla, coordinador de les pràctiques al col·legi Sant Miquel, explicava que els alumnes han rebut molt bé la Laia, a qui coneixia com a estudiant del centre, i en treuen també un aprenentatge: “Es poden posar al seu lloc” i poden veure que “una persona amb una discapacitat pot tenir competències per ser professor”.
Des de la UVic també treballen per facilitar els estudis a les persones amb qualsevol tipus de discapacitat. La cap del servei d’assessorament a l’estudiant amb diversitat funcional, Sarah Mir, explicava com treballen per “adaptar els currículums perquè puguin seguir bé”, i també els espais. En el cas de la Laia, apuntava Mir, li donen suport en l’accés a l’aula i el campus virtual quan hi ha determinats documents que li és més complicat de descarregar. Isus comentava que per la universitat s’hi pot moure bé. A fora, ja és més complicat, ja que sobretot el centre de Vic està adaptat i per exemple els passos de vianants estan senyalitzats, però que a mesura que es va allunyant té més problemes.
Isus explicava que ha patit casos de discriminació “sobretot per desconeixença”, encara que s’ha avançat i “abans hi havia més tabús que ara”, i assegurava que “cada vegada la gent és més conscient i es van trencant tot aquest desconeixement i distància”.
Ella és un exemple de superació malgrat tenir una discapacitat visual, i admetia que “hi ha més dificultats, costa més esforç però la majoria de coses les pots fer”. I això només de posar-se davant de l’aula ho ensenyarà als seus futurs alumnes quan assoleixi una altra de les seves fites.
